Editorial Claret - 1997 - Barcelona
La meva llar [Josefina Tura]
(del carrer Mar, 40 de la Barceloneta, amb una
impressionant vista al port)
La meva llar
és un repic de festa
que no ofeguen el dol ni la tempesta.
La meva llar
s'alegra i canta, dòcil, vora el mar.
Té els finestrals
esbatanats com ales
on agombola el cel totes les gales.
Té els finestrals
amb sol i lluna, gallardets i pals.
Ran de balcó,
rosers i clavellines
tremolen sota el vol de les gavines.
Ran de balcó
camins de llum li deixen serenor.
D'ales i cel,
d'esqueixos de mar blava,
de cloquers i muntanyes rep la saba.
D'ales i cel
es nodreix cada dia el seu anhel.
Infants i ocells,
en voladúria immensa,
un flanc li han pres per maternal defensa,
infants i ocells.
I en l'altre flanc s'hi adormen els vaixells.
Veu en la nit,
com llantions alerta,
barques feineres que el ponent desperta.
Veu en la nit
com li filen el dia amorosit.
I el dolç amor
—oh llar barcelonina,
mig franciscana mig montserratina—,
i el dolç amor
de la pobresa fa el seu cant sonor.
La meva llar [Manuel Bertran]
Lema: La dona forta
La meva llar
ets tu, la dona forta
que encén els meus sentits i em reconforta.
La meva llar
ets tu, l'esposa dòcil vora el mar.
Tens pensaments
d'una bellesa eterna,
oberts al goig que a tu i a mi ens governa.
Tens pensaments
que no mustiguen pluges, sols ni vents.
Ran del teu cor
m'arriben melodies
amb un vaivé trenat d'avemaries.
Ran del teu cor
la llum obre camins pel desconhort.
Amb pa del cel
—meravellosa xeixa!—
ens nodreixes, pastat per tu mateixa.
Amb pa del cel
i amb ta paraula pura, lleu, fidel.
Els tres infants
i jo, en ma petitesa,
reposem en ton nimbe de tendresa,
els quatre infants!
I els espills et contemplen, suplicants.
Veus en la nit,
sents en la nit, callada,
el bleix dels nostres filis i l'estelada.
Veus en la nit
com la son fila el somni amorosit.
I el teu amor
—oh llar!, oh Josefina,
harmonia de gràcia femenina! —,
el teu amor
m'ha fet tan ric, que he esdevingut sonor.
Els excursionistes a Verdaguer
Oh poeta de la Muntanya eterna
que ens deixava el sermó de la muntanya!
Pel teu seguir-la sempre, de la cova
fins al calvari, d'on les flors collies;
pel teu embriagar-te amb les cantúries
dels àngels de la terra dintre els boscos;
pel teu omplir-te els ulls i el cor i l'ànima
amb el trescar per gorges i carenes,
i en ésser dalt dels cims, deixat que l'aire
t'inflés les veles de la fantasia;
pel teu delit d'onada en mar i en terra;
pel teu botí d'imatges, de figures,
i les contalles que aprenies dòcil;
pel teu encantament i per la febre
i per la soledat i per la dolça
beatitud del germinar en silenci;
pel romiatge a totes les ermites
i el virolai de Nostra Dona Bruna;
per la recapta de tants mots brillosos;
pel món aquell que treies a flor d'aigua
i ara sura en corrents de poesia;
perquè has alçat la Flor de neu més pura
i senties l'Amor com hi batega;
perquè el teu cant ha penetrat ton poble
i, amb el goig de
la terra, li donava
l'enyorança del cel i de la glòria,
avui, commemorant la cinquantena,
et seguim pels camins de la Muntanya.