Plaza i Janés - 1979 - Esplugues de Llobregat
Voldria veure el somni meu
en els teus ulls, i l'ala blanca
del teu sospir posar-se lleu
en el gest meu. Com una branca
tendra de vida, que un alè
primaveral perfila en l'aire,
així el meu somni: si una fe
de voluptats el duia al caire
del teu sospir, fores la neu
del desencís, que torna breu
la il·lusió? Fores la joia
del dia clar, que fa del branc
un gest de vida en l'aire blanc
i del desig una monjoia?
Jo et pressentia com la mar
i com el vent, immensa, lliure,
alta, damunt de tot atzar
i tot destí. I en el meu viure,
com el respir. I ara que et tinc
veig com el somni et limitava.
Tu no ets un nom, ni un gest. No vinc
a tu com a la imatge blava
d'un somni humà. Tu no ets la mar,
que es presonera dins de platges,
tu no ets el vent, pres en l'espai.
Tu no tens límits; no hi ha, encar,
mots per a dir-te, ni paisatges
per se el teu món —ni hi seran mai.
A un infant mort en un bombardeig
Els teus braços immòbil són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang, mes que un silenci... No serà primavera,
mai mes, en ta mirada, però al cor de la nit
feta d'ulls que s'apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos —que ja és llum
i ja és foc— durà l'alba d'un crit nu fet de flama
i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum
ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense adéu.
De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves era viu dintre teu
com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
a la mar... Quines rutes t'esperaven, infant?
Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d'un somni: el teu cel, on no hi ha
ales tristes i on l'alba no duu orgies de roses
que s'esfullen enceses i sagnants. I on reposes