Edicions 62 (Barcelona), 2002
Elx en el seu misteri
Palmera entre la mort i el cant, Maria!
I tu, poble, que t'alces sobre el foc!
Oh, quant de goig i quanta companyia
han trobat en vosaltres signe i lloc!
No l'arbre ni el coet: l'al·legoria
de pujar sempre i més, per fe o per joc.
A mig camí del vol i l'alegria,
l'esperança es desplega a poc a poc.
Quin miracle consagra la campana!
Quin aire venç les palmes, cautament!
Quin cor pertot, llarguíssim i clement!
Però, agost, sensual, que pesa i mana,
obri el seu fruit, enceta un somni greu,
i ens fa sentir la terra dolça i breu...
Aforismes
Accepta't tal com ets. Però procura, de seguida, convertir aquesta acceptació en un remordiment. (240)
Contra el bé i contra el mal —contra les pretensions de l'un i de l'altre— només tenim una defensa: la ironia. (241)
Creu-me, jove: no et facis cas! A la teva edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix. (247)
És un deure dels joves espantar sistemàticament els vells, ni que sigui per evitar que s'adormin del tot. (246)
És útil que tinguis sempre una obsessió o una altra: això et distraurà. (248)
Escriure —fer literatura— és tot això que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança. (249)
Hi ha la mort: doncs sempre hi haurà Déu. Hi ha la vida: doncs sempre hi haurà déus. (238)
La felicitat... La felicitat, diguem-ho clarament, consisteix en qualsevol forma d'abús. (272)
La veritable fi d'una guerra no és la pau que la segueix, sinó una altra guerra. (264)
La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t'ho adverteixo. (249)
Matar el temps... Aquesta expressió és tot un programa: ens proposa el temps com un enemic. I potser no hi ha altre camí de salvació. (244)
Només amb la mort t'alliberaràs de tu mateix. Resigna't, doncs, a no ser lliure mai. (247)
Pensa en una altra cosa, i trobaràs la pau. (246)
Si l'home adult enyora la seva infància, és perquè no se'n recorda, o perquè se'n recorda malament. (236)
Tot depèn de la paraula. (270)
Viure és antihigiènic. (271)
Elx en el seu misteri
Palmera entre la mort i el cant, Maria!
I tu, poble, que t'alces sobre el foc!
Oh, quant de goig i quanta companyia
han trobat en vosaltres signe i lloc!
No l'arbre ni el coet: l'al·legoria
de pujar sempre i més, per fe o per joc.
A mig camí del vol i l'alegria,
l'esperança es desplega a poc a poc.
Quin miracle consagra la campana!
Quin aire venç les palmes, cautament!
Quin cor pertot, llarguíssim i clement!
Però, agost, sensual, que pesa i mana,
obri el seu fruit, enceta un somni greu,
i ens fa sentir la terra dolça i breu...