A la meva filla Maria quan tenia un any en temps de guerra

Se'ns acosten al ràfec les banques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.

A mitjan setembre

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s'adorm la boira clara.
On són els lliris? S'ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l'aigua se'ns apaga.
L'argent de l'albereda té el primer
tremolor d'un or vague.

No veureu la posta aquells nacrats
dofins de juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
Amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L'avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig de la solana.

I si l'avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l'orella.

Ell passava, capblanc...
Ell passava, capblanc, com si parlés
amb els arbres. A terra, la vidalba
feia fines congestes, o floria una malva.
Ell mirava les branques dels seus avellaners.

Ara no hi és. Té son i no es desperta,
lluny de l'olivereda i dels costers.
Maduraran els fruits, la casa serà oberta,
i quan el vent murmuri, sempre més
sentiré aquell pas lent a la sorra deserta.

Altafulla

Amb olor d'estiu m'esperes
com un núvol oblidat,
Altafulla, amb cent palmeres
i un castell de vi daurat.

Saules tens vora la via
i moresc a l'hort tancat,
i al rec l'aigua que somnia
si no corre el vent salat.

Ai, adéu, vila menuda,
oliveres, camp de blat!
Pels camins, vora la ruda,
l'ase té un pas delicat.

I com l'ordi de les eres
el cloquer s'ha endormiscat,
Altafulla, amb cent palmeres
i un castell de vi daurat.

Oda als carros matiners

¿M'estic al llit, sense trontoll,

ara que l'alba els finestrons colora,

o duc als llavis un bri de fonoll,

dintre d'un carro perfumat de boll,

pels empedrats de la Ciutat sonora?

Aquest trontoll tan seguit

tot el meu cos sotragueja —diria—.

I el so dels picarols m'ha deixondit,

ritme valent i clara melodia,

com si el cavall m'arrossegués el llit.

Són filagarses de tenebra

els guarniments, amb un or malaltís.

Les morisques de coure han deixondit el gebre

de les roderes, vidre fonedís.

L'euga ha vist en la pura tenebra

les estrelles caient a l'abís.

I ha sentit pel camí del tossal

el refrec perfumat de la pineda.

Tot el cel era fi com la seda

i, al bell cim de la vela, el fanal

ha copsat dintre de la llauna freda

el batec d'una estrella immortal.

Prou sé

Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.

Tot és com una dansa

Tot és com una dansa de la vida i la mort:
hi ha l'home i l'ocell i l'herbeta de l'hort,
l'avet, que sembla etern, la margarida,
en el dansar de la mort i la vida.

Mor algun astre, temps enllà,
i la flor de pereta al quintà,

i la noia daurada s'oblida
en el dansar de la mort i la vida.

Epigrama d'abril a la manera xinesa

El freixe lluu les fulles delicades.

Ja fa temps que l'hivern desà l'esclop.

Els camps de blat diríeu que són prades

o, olorós i morat, s'encén l'hisop.

Moment

Entre el diàleg dels pins i la mar

el teu silenci acompanya el paisatge.

Si aquesta trena que et vola a l'atzar

té la color més gentil de la platja,

el gessamí que ara portes al pit

posa un perfum en la tarda daurada,

i es fa sensible en aquella alenada

la lleu aroma del teu esperit.

Noia a Port-Lligat

No trobaríeu a l'eixida
del meu petit recer
sinó l'alga, la sorra humida.
Jo m'allunyo, amb vestit lleuger

de pirata., sota la lluna:
les oliveres ja m'han vist.
Ònix i nacre i rosa bruna,
la mar em crida amb un so trist.

Enterrament d'una noia a Sallagosa

Ja esperava sentir-te, cant de la guatlla,
imprecís i segur,
i veure, com l'esperit de l'hivern,
les petites congestes llunyanes
daurades pel juliol vaporós
i el riu de muntanya que lluu,
i l'alosa oblidant-se en el cant
damunt les quintanes.

Però a la vila quieta la mort no esperava trobar.
I tu vas, amagada en la fusta,
amb homes que duen alegres flors;
i aquest silenci parla de tu,
la per mi inconeguda. Se t'esborren el cant
de la guatlla i la neu, però et duu
l'Eternitat mel secreta. I, abella adormida,
a la cel·la t'ajusta.