Institució Alfons el Magnànim - 2018 - València
Nostàlgia d'Ovidi Montllor
La poesia dona per a poc
si se la mira
amb ulls calculadors i rapinyaires,
tan a la moda.
La poesia, però, ho dóna tot
si qui la mira
ho fa amb els ulls
amb què miraves,
si qui la canta
ho fa amb la veu
amb què encenies,
de passió,
de pietat,
de tendresa,
la pell i el cor malalts de tanta nit.
¿Però així qui mira ara?
¿Qui canta així
la vida i el poema?
Fa deu anys que fa fosc i fa silenci.
Torna i encén
de nou el món.
Vint-i-cinc abril set-cent set
Cada batall ha de tenir els seus morts.
La seua esperança.
La derrota.
Després les tombes aixecaran concilis
en la boira nuosa d'un silenci pintat
de patrulles grises en la pau puríssima
del femer invicte contra la llum.
Cada mort tenia fusells futurs en la mirada.
Muntanyeta dels Sants
Sota el cel de juny
una mar verda
madura lentament
somnis daurats.
Com far de blanca llum,
guaita de pedra,
vigila eternament
la muntanyeta,
voltada de perfum
de brisa tèbia
de sol i sal.
Les barquetes del Perelló
Al portet del Perelló
les barquetes, amarrades,
canten juntes la cançó
del xip-xap, emmurriades
perquè avui els pescadors
arriben tard a traure-les
per la gola a poc a poc,
sota un cel inacabable,
al mar obert i grandiós,
amb les seues ones braves,
que és on es troben millor,
per fi lliures, sense amarres.
A la lluna de València
És una lluna famosa,
amb un molt gran pedigrí.
A la seua llum de plata
Et quedaves, infeliç
fins que el sol per l'orient
treia, daurats, els narius,
si arribaves a València
tard en la nit a dormir
quan a la ciutat hi havia
muralla, porta i algutzir.
Torre de Santa Caterina
A València hi ha una torre,
torre de Santa Caterina.
amb el rellotge parat
i la pell tota ferida.
¿Què li passa,
pobra torre,
torre de Santa Caterina?
El Miquelet, des de lluny,
amb ulls de pena la mira
mentre li embenen el cos
amb una dura bastida.
¿Què li passa,
pobra torre,
torre de Santa Caterina?
Doncs li passa que no passa
el temps debades i arriba
a tots el moment cruel
de reflectir la fatiga
que deixa sempre en el cos
haver viscut llarga vida,
siga el cos de earn i d'ossos
o siga de pedra antiga
com el de la vella torre,
torre de Santa Caterina.
LLETRA DE CONSOL ADREÇADA AL POETA
AUSIÀS MARCH AMB MOTIU DE LA
COMMEMORACIÓ PERPETRADA PEL SIS-CENTS
ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT
Enguany et toca a tu, poeta il·lustre,
rebre memòria, tones i tones
de memòria, allaus interminables
de paraules tan buides i tan fredes
com la tomba en què un dia et soterraren
fart ja de viure tanta meravella.
Enguany et toca a tu, ho sent moltíssim,
ser motiu d'espectacle i propaganda
de polítics terribles i culpables
d'altíssima traïció als teus versos,
servir de pulcríssima coartada
al teu assassinat de cada dia,
de lleixiu per rentar la consciència
perduda d'aquest poble que vol perdre's,
morir de la més alta indignitat.
Passarà prompte, però, no et preocupes.
I tornaràs a ser oblit il·lustre,
benigna companyia sols a estones
d'algun cor enamorat i ferit
pel mateix desig, per la por mateixa
que a tu et feriren i cantar saberes
per a tots, per a ningú, consol nostre.
Antonio Machado, en anar-se'n,
deixa un llum encès.
La infància és aquell sol que miraves
pondre's ahir per última vegada.
Avui és la neu qui l'apaga els ulls tristos,
fatigats ja de tant encendre estrelles,
la neu adulta, voraç, que engolia,
com si fossen de sucre,
amargs i febre els cossos que fugien
del musell llarg i atroç de la derrota.
No hi ha, però, neu ni hiena que apaguen
el llum encès del gest i la paraula
que, com un sol infant i etern, deixares
penjat del cel immens de la memòria.
Túmul de Vicent Andrés Estellés
Aquesta rosa és una veu, és una rosa
que va nàixer per ser cant i clau que obrirà
tots els panys i tots els punys que encadenaven
a colps d'oblit i de por, mudes, les goles.
Aquesta veu és un mar una muntanya,
un carrer tot ple de sol on la memòria
es passeja com un vent lliure i salvatge
alçant albes i horitzons a les pupil·les.
Aquest mort ja no és un mort, és una rosa
és una veu, és un carrer, un poble en flames
ple de sol i de dolor, de joia i ànsia
de ser poble ja per sempre, com tu, i viure.
Antoni Miró quan mira
Quan mira Miró
mira
un ull que és un far
que encén la vida.
Quan pinta Miró
pinta
una mà que és un sol
de justícia.
Quan cria Miró
crida
un color que és dolor
i rebel·lia.