Edicions 62 - 2008 - Barcelona
Turmeda i les llimoneres de Tunis (fragment)
Nomia Anselm Turmeda. S'havia fet framenor.
Setze anys tenia ja i era un legal, lleial, ca de bou
amb dret a ciutadà de la Corona i de la Mitra,
si emprava el barram per defensar les terres,
els llits amb seda de magranes, els rosers,
figues coll de dama, baladres senars, de l'Hort del Rei,
perquè totes les terres són del Rei;
de Déu just totes les ànimes...
El claustre del convent era, a Ciutat, el que són totes
les cases de Relligació amb el Sentit del món d'or terrible:
una reserva de l'home, com una reserva d'indis sioux...
Quan el jovençà resplendeix de furor
i lladra la idea, que fibla en el salt de la decisió,
és sempre a fi de preservar qualque cosa.
Com ho va fer David.
A Ciutat de Mallorques, la Vida entre les vides
era una calderada de cuinat de llentilles
per a tropa d'ocupació, de freixures de moratiu,
d'embrunits moros del Collar de la coloma,
que sangota pròpia bevien, més que un clot d'arena,
mentre perdien de vista la fe àrab i les àlgebres de Còrdova,
perquè l'espà, de ferro, sense tassó els feia beure l'alè.
Anselm Turmeda, grenyal empeltat framenor de raça lliure,
entra en la reserva deis individus personals amb seny i rauxa,
per no tacar-se la pell del cos de l'esperit
en el podrimener d'aquella sutza a les solls civils.
S'Arenal
Visió blanca de S'Arenal,
que rius i cantes i t'insinues
al cor amb una rojor estival
de maquillatges i cames nues.
Si veus las nafres de l'amargor
amb virtut nova ja les embenes:
tenen tes platges massa finor,
tos pins s'esbranquen en les arenes.
De sol i ullades cuita la pell,
llisquen tes nimfes en tendres fugues,
entre rialles de cascavell
i una ruixada de pampallugues.
Casetes blanques de S'Arenal,
que en llit de sèpies i d'algues grises
viviu un acre sabor de sal
i un llarg col·loqui dones i brises.
Amb una llenca d'enyorament
que surt dels porxos i es perd enfora,
silencioses, danseu al vent
i amb la badia dormiu una hora.
Guaiteu les fulles de l'horitzó,
de cel i pèlag cercant l'inici,
i una frisança d'evasió
us du a les noses d'un pler fictici.
Dunes immòbils de S'Arenal,
que oïu la queixa de les gavines
i el pessic tendre del madrigal,
minucioses i femenines.
Sou com a pètals d'un pom immens
o blanes corbes de dona grassa:
calmeu la basca, si venç no venç,
amb braços d'ombra com una glassa.
Quan d'una a una vers l'infinit
solquin les barques com fines relles,
de les parelles el breu delit
veureu daurar-se d'un bany d'estrelles.
Carrers polsosos de S'Arenal,
calents de besos i solellada:
brindem, amiga, pel bé i el mal,
del bar marítim a l'enramada.
Quin panorama d'encant balbuç
d'un veire a l'altre, per joc, s'obstina!
Dins la fragància del teu barnús
té un fons de cala l'oculta sina.
Estima'm ara que un somni blanc
d'òpal i perla desempresones,
i dins tes venes dringa la sang
amb joia brusca de rems i d'ones.
Dijous Sant 1954 (fragment)
A Santanyí, primer dia de març
de mil nou-cents cinquanta-quatre, jo,
Blai Bonet, d'ulls castanys, de cabell negre,
en qui Déu i la terra han arribat
a un metre setanta d'estatura,
dono la fe, sense donar res més
perquè el restant, d'ençà dels ulls; em manca.
Mentre sento fredor d'aquest mabre,
on escric el meu nom i la fe de tots,
i la remor d'un automòbil que ara
passa pel meu carrer de cases baixes,
il·luminat la meva adreça, Palma, 74,
i la grisa creu de terme[1] que, un instant,
plena de temps i fosca, tindrà clares
totes les seves floracions grogues.
[1] Aquesta creu de terme la podeu observar entrant al poble pel carrer de Palma.
Dijous Sant (fragment)
El campanar, llum rosa, gàbia de falzies,
consola ses campanes, tres tulipans de bronze
vinclats de pena sobre verdes eucaristies
del camp voltant. Violers. Sol. Soledat... Les onze...
Una porta del temple, or i malva, assusta
el silenci allargat, blanc i blau d ela plaça.
Un clergue, brilla de seda i plata al pit, incrusta
rectituds de ciprer dins l'aroma que passa.
Dues novícies blanques porten una gibrella
i el cos brillant d'una hídria, a on les seves mans
són grocs canaris plàcids dins un estany. I és bella
la seva remor d'hàbits dins els silencis blancs.
El monument d'anèmones i lliris a dins l'ombra
sembra un capvespre rosa. És l'urna un sol madur.
Els brulls grocs —¿on cresqueren?— semblen dins la penombra
testes de monges velles pintant un somni pur.
* * *
Calma Blanca. Dins l'era del sol lentes s'hi baten
garbes de pa brillant amb claror de blaves cales.
Els carrers blancs són, venes de quietud que esclaten
mentre ploren les maçoles al campanar ple d'ales...
Íntima primavera
A M. Sanchis Guarner
I
No sé com deu esser la primavera
aquest any al Puig Gros. Quasi mai tarden
a florir les gatoses una curta
ascensió de primavera agra.
Anaren els de casa,
—trota, pollí, pel cor de l'horabaixa—
a Consolació. Feren l'encàrrec,
el dolç encàrrec de portar notícies
d'aquella doble primavera alta.
—Pujols entre el meu cor i Felanitx,
garberes violeta dins la tarda!
Digueren que era humil
l'ornament del camí i de la muntanya:
romanins per les roques, blaus, i els pins
lluïen, ja amb pinyetes per les rames...
La nina que, fa poc, va restar muda,
vagant sempre en les coves de la Grava.
Per mes que tot ho proven,
no s'ha alegrat de veu
en veure la primera rosa blanca.
Segueix per les parets,
buidant esparegueres castellanes.
—Que l'any que ve, Déu meu, pugui cantar
amb el sol nou que du a Santa Escolàstica!
Plou i fa sol.
Les gatoses al Puig Gros fan un fillol.
El cel s'enfila, vola, puja, va de vol cap a la terra.
Aladerns de Coma-sema són aladerns al Pujol.
Picabaralles del Galatzó són picabaralles a Consolació.
Les margarites de menudència en blancor
ja són arribades i seuen flors plegades
entorn del Pou del Rei. A Son Balutxo,
tres amarantes remen, de verdor van blaves, treuen
cascavells color de rosa portuguès.
Mar en calma
(Caló d'en Boira)
Jo l'estim molt, a la mar,
a la mar verda, ensopida,
allargada dins el llit
de blau color, color lila.
Que no sap si té pinar
ni escorces plorant resines.
Que només es mou un poc,
si una barca li esgarrinxa
la pell de nereida verda,
que li tenyeix les anguiles...
Ai de mar santanyinera,
voluntat d'herba florida!
Sempre vestida de sol
i rames de pi que et miren...,
mirant-te els peixos de 1'ànima...
Mar verda, rius verda vida
estirant-te dins el llit
dins un xal gris de calitja.
Ai de la mar, la mar blava!
Ai de la lila, mar lila!
De salat que té el color
el sol la vol per amiga. ;
Si el cel és blau, ella és verda.
Ni mira el cel, de tranqui-la.
Tomba l'espatla als cantells
verds del fonoll de marina,
i dona lliçó d'escumes
als marges de margarides.
Si jo fos el mar, eix mar,
la barca, com dormiria!
La soledat del meu pal
amb escuma de gavines...
a sota d'un cel ben blau
i a sobre d'un mar ben lila.
El meu gest salat dins l'aigua,
i l'aigua corrent d'anguiles.
Si jo, grill de camp, el mar
arribava a ser un dia,
tendràs, verda aigua caiguda,
verticalitat d'espiga.
Mar adolescent
Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.
Aquest noi, com se revincla
per veure l'horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.
—Deixau-me saltar l'arena.
Tallau-me els penyals d'aram,
i els pins d'or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats...!
Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!
Mai! li va dir, i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs, bromera
de nenúfars grocs i blancs...
...................................................
Hortolans, deixau la sínia,
portau llimones al mar...!
La cala
Obriu-me dins el mar, vells pescadors,
que m'entri de verdor una alenada
que tingui llum de barques i pinar,
i el sol em transparenti el joc de l'aigua.
Carritxeres de sol. El mar dibuixa
blancors i morenors de les terrasses,
que guaiten, sota una ombrel·la verda,
a la fira de llum, il·luminades.
Dormides xarxes fosques pels murs blancs:
el sol hi juga, aranya entre les malles.
Tot dorm un somni verd; només el sol
llança una pluja d'or als pits de Dànae.
Un molí d'alegria tenc al cor...
Moliners, moliners d'aigua salada:
pel caló del meu cos, lent, hi desfila
un horabaixa mariner del Carme.
El mar de Montdragó
I
Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d'Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al·lot
que duia corns i escorça a les butxaques.
El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.
Una mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i disparava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.
Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines,
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.
Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.
He contemplat, entre l'ametllerar
color de rosa i els pins sobris, l'alta
mar violenta i l'altre nen pacífic,
que no vaig ésser quan a morts jugava.
He vist el teu assaonat i tendre,
menut Antoni, clar com si es rentés
amb bondat l'alegria de la cara.
I mirant-lo sembrant tanyades verdes,
al meu costat robust he cregut veure
un bordall nou d'aquella infància estranya,
que, al mar de Montdragó, grisa i violeta,
era nua, guerrera, trista i alta.
Que el petit Toni, el jardí fresc i l'ona
siguin un monument tremoladíssim
als meus deu anys i a les seves batalles.
Pregària a la Mare de Déu de Consolació
És l'aire rosa síndria vermella
amb llavors negres de falzies ràpides,
quan el vi del ponent cobreix l'ermita
amb conopeu d'anèmones i dàlies.
Avui he pujat, com altres dies,
a beure aigua a l'alta font de gràcia,
sots la darrera llum que juga a escacs,
dins les fulles d'acant del vell retaule.
I brosta un cinamom de cimals tendres,
quan el cor es fon en saba de pregàries,
per tu, amic, que aixeques les ruïnes,
fent exultar cendres humiliades.
Per tu i per Santanyí, preg a la Verge
que a tots doni la Pau i l'abundància:
alegria en els cors, els núvols dòcils,
xarxes feixugues i ramats de garbes...
Tall el blanc cinamom i deix l'aroma
estès, com un mantell damunt de l'ara.
Consolació es desmaia entre les ombres,
se dormen els baladres dins la clastra,
i, lentament, el cel penja la lluna
al coll del mar, com un Toisó de plata...