Tres i Quatre (València), 1983
A Ausiàs March (fragment)
—Calla, profà: ¿tu penses que el bé que foll desitja
al servent d'amor dóna la verge amb lo seu bes?
De les roses que viuen un jorn ¿creus en la ditxa?
¡D'amor tu no saps res!
¿Què importa que una hermosa, la blanca rosa solta,
agrunse en los seus braços l'hom nat a soferir?
La mel de los seus llavis serà el plaer tal volta:
¡l'amor és un sospir!
Si amb les soltades trenes de cabellera rulla
jues com la mà jua de l'avarient amb l'or,
i el plaer et falaga i obrir saps fulla a fulla
sa delitosa flor,
¡ditxós tu que et contenten les flors que a tos peus trobes,
flors sense punxes aspres, mes sense olor també!
Mes no aguardes entendre'm quan jo vull en mes trobes
cantar mon darrer bé!
¡L'amor és un misteri! Nostra ànima és que es cansa
de tot, i tot volent-ho, tot lo que té l'aflig;
l'amor és impossible, perquè ell és l'esperança,
perquè ell és lo desig.
Escriguí mes esparses amb sang de ma ferida,
per ço en mi l'home plora quan canta el trobador:
de mon amor hui és Glòria lo nom, perquè en ma vida
son nom va ser Dolor.
He vist brotar...
He vist brotar dels arbres les fulles una a una;
he vist el capoll tendre quan esclatar ja vol;
he vist el cel sens núvols; he vist eixir la lluna,
he vist eixir el sol.
Dolç és amar so els arbres de tots los dolors lliure:
lo món es pinta en l'ànima, com en la mar lo cel.
Després he vist els àngels mirar-me, ¡ai! i somriure
amb sos llavis de mel.
I ja no veig com broten les fulles una a una;
ni veig el capoll tendre quan esclatar ja vol.
Què importa, si no els mire, que ixca en lo cel la lluna,
que ixca en lo cel el sol...
Vora el barranc dels Algadins
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui oir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
i jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!
València i Barcelona (fragment)
Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!,
com llavi humil, vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes serem sempre germans.
Un mateix cau tinguérem en la materna soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l'aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes sempre que els cors junta de nostres mans l'estreta
los pensaments se'n volen, com au que al niu va dreta, al vell tronc llemosí.
Los pensaments se'n volen als temps en què la glòria
en les daurades fulles de la immortal història
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria
i amostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
i March a tots los cors.
Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta!
Glòria que l'una a l'altra s'unix, i que completa
lo nostre distint geni, perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
dels antics laietans. [...]
Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona;
les dos podeu ser reines, València i Barcelona;
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a què al port tornen les vostres naus lleugeres,
i per a què net caiga lo gra en les nostres eres,
envia el mateix vent.
Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun sigle que passe més ditxoses vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria sense fi,
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l'ombra que tu a les dos els dónes,
¡gloriós tronc llemosí!
A Ausiàs March (fragment)
—Calla, profà: ¿tu penses que el bé que foll desitja
al servent d'amor dóna la verge amb lo seu bes?
De les roses que viuen un jorn ¿creus en la ditxa?
¡D'amor tu no saps res!
¿Què importa que una hermosa, la blanca rosa solta,
agrunse en los seus braços l'hom nat a soferir?
La mel de los seus llavis serà el plaer tal volta:
¡l'amor és un sospir!
Si amb les soltades trenes de cabellera rulla
jues com la mà jua de l'avarient amb l'or,
i el plaer et falaga i obrir saps fulla a fulla
sa delitosa flor,
¡ditxós tu que et contenten les flors que a tos peus trobes,
flors sense punxes aspres, mes sense olor també!
Mes no aguardes entendre'm quan jo vull en mes trobes
cantar mon darrer bé!
¡L'amor és un misteri! Nostra ànima és que es cansa
de tot, i tot volent-ho, tot lo que té l'aflig;
l'amor és impossible, perquè ell és l'esperança,
perquè ell és lo desig.
Escriguí mes esparses amb sang de ma ferida,
per ço en mi l'home plora quan canta el trobador:
de mon amor hui és Glòria lo nom, perquè en ma vida
son nom va ser Dolor.