Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Jo vaig proscrit, amb l'ànima intranquil·la,

creuant avui la vall, demà la serra,

passejant mon dolor de vila en vila,

de ma família lluny, lluny de ma terra.

I pujo cada jorn a la muntanya,

i allí on la veu de l'eco més s'allunya,

clavant mos ulls en la regió d'Espanya,

jo crido: «Catalunya! Catalunya! ».

Ecos dolcíssims que de serra en serra

portau la veu que us crida carinyosa,

portau, vos prec, la meva vers la terra

mai com avui al cor i als ulls hermosa,

i los meus llars sabran ma llatzeria,

i mos amics sabran que en terra llunya,

tot gemegant, als ecos cada dia

jo crido: «Catalunya! Catalunya!».

Si desterrat me trobo en terra estranya,

d'ingratitud odiosa viu exemple,

és sols pel crim d'haver volgut que Espanya

tornés a ser de llibertat lo temple.

Desert d'amics me trobo tot a l'hora,

cada jorn més, la pàtria se m'allunya,

i, foll de desconhort, amb veu que plora,

jo crido: «Catalunya! Catalunya!»

Carrers de Sant Gervasi

Carrers de Sant Gervasi més ensonyats! La gràcia

us va minvant: us voltem projectes i perills.

Fa un aire, a casa el vetes-i-fils, com de farmàcia;

enllà hi ha esperantistes que, a més, crien conills.

Trobeu carrers —de tanques— on només viuen grills:

adés adés traspunten el pebreter, l'acàcia.

Un vell fanal tremola, poruc, de la fal·làcia

de la humitat que, al vespre, li mostra cent espills.

I el tramviet! L'ofeguen els viaranys on passa,

i amb aquells tombs que dóna, fins trobo que fa massa.

Serveix l'humil buròcrata i el clergue mig ferit.

Però diumenge al vespre son urc us esborrona,

car dames molt mudades hi van a Barcelona

amb un gran ram de roses i un bell infant dormit.

Indesinenter

Homenatge al Dr. Jordi Rubió

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

A la manera
de Salom de Sinera.

Petita cançó de la teva mort

La teva mare broda

en el carrer de l'Om.

La teva mare broda,

broda claror.

La teva mare canta

una cançó,

la vella història trista

d'un gran amor.

La pluja li contava

la teva mort,

la pluja li contava

com has mort sol.

albes de fred agrisen

tot el record.

La teva mare plora

en el carrer de l'Om.

En la teva mort

Fustes sonores, cròtals,

secrets tam-tams de selva

avisen com augmentes

en dolor, impossible

de retornar-te a límits

on pot encara dir-se,

singular, la pregària.

Madur d'empreses, ídol

en temples momentanis,

record nostre, t'allunyes

avui per glaços, càntic

tot anul·lat en pluja.

Oració en la teva mort

Quants roures enyorosos

de verds marins comencen

crepusculars missatges,

volent-te foc, demano

nova claror, que siguis,

davant altars on cremen

ardents silencis d'ales,

encès cristall, més flama,

llum de cançó senzilla.

Agonia d'Antonio Machado

Al professor Jacques Issorel,

amic de la llengua catalana.

Arran de l'amplitud vinc a morir,

en un antic rompent del mar antic.

Arribo de la por d'enllà dels cims,

d'on gossos folls rabent baven la nit.

S'emmirallaven alts cels cristal·lins

en el nascut a la vora d'un riu.

A frec d'un altre t'atures, respir,

just quan et pensen somnis massa prims.

Els teus cabells no semblaven de lli,

però ferien, amor, de tan fins.

Aviat ventres tous quedaven tips

de les engrunes de magres bocins.

Rengleres d'arbres m'obren llarg camí,

em vaig perdent atret per llunyans brills.

Ocell d'abismes, fuig del vesc de nius,

de la foscor d'olives i raïms.

Jo, l'home bo, senzill, contemplatiu,

enmig de gent somric amb ulls petits.

Em llencen, en captar, paraules vils:

les torno cançons d'or de poble trist.

Després de tant d'esforç, que vols de mi?

Soc dalt del bot sense rems ni proís.

Anem-nos-en avui ones endins,

alliberats de carn i d'esperit.

No triguis, mare. Solcarem perill,

veurem el llot de l'ànima, la fi.

El meu poble i jo

A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre

de tots els qui parlen i escriuen en català,

l'anomenin com vulguin.

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uneix per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

Vicent Andrés Estellés

Detura't a sentir,

cavaller de sagetes,

pensats colors de l'aire

dins reialmes d'ofec.

Enfonsades en llot,

unes sensibles mans

sempre furguen a palps

per trobar roca viva

on dreçar molt dolor

contra malsons del temps.

Que foc de plors davallin

damunt el glaç dels déus.

Després, quan esdevinc

gran senyor de paraules,

vaig donant al meu poble

tot el rogenc esforç.

I en buidar-me de mi,

se m'afinen recances:

eren uns peus petits

i nus en el rompent.

B., 8-IV-1979.

Inici de càntic al temple

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camp hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes".

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues".

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble".

Món de Subirachs

Veleres mans desdenyen encalmats

glaços de por al llarg del tan despert

camí dels ulls de foc del pensament.

Enllà de cants, immòbil, sord nauxer

lligat al pal, enmig de vols amics,

defuig perills del son de ports sabuts.

Des dels vells solcs de les relles d'ahir,

coneix secrets del més profund demà,

senyor de l'angoixós combat d'avui.

Salva amb el fil revolts de laberint,

cruel foscor de murs, ressò de clams,

i l'home nu es va vestir de llum.

Lliures cavalls galopaven per alts

prats molt humits, en el groc d'un ponent

que beu amb set la mort a grossos glops.

Per sempre són quatre ratlles de sol,

però, closes endins de la breu nit.

I vetllen déus perquè ventres fecunds

de dones i de camps ens lliurin fills

i serenor de fruits en l'amplitud.