Acadèmia Valenciana de la Llengua (València), 2006
Esprit de valencianisme (fragment)
I
Quan la gent diu que exagere,
que peque de presumptuós,
que no sé ni lo que em parle,
i que sóc mal espanyol;
pense que més li digueren
a Jesús, sense raó,
quan dugué la Bona Nova
de redimir-nos a tots.
I, parodiant ses divines
paraules d'abnegació:
¡Avant! ¡Lo que es fan no saben!
¡Perdoneu-los –dic-, senyor!
Perdoneu als que s'apellen
valencians i ho són de nom!
Puix per sa mala madastra,
a qui no coneixen prou
-ja que, com falsa sirena,
amb falagueres cançons,
els té encantats per a traure'ls
sang de les venes a dolls-,
València, sa bona mare,
la que enveja donà al món
amb ses virtuts, ses grandeses,
ses glòries i sos honors;
no ocupa, no, aquell alt puesto
a on contemplar-la vullc jo.
Jo, que si bé quan m'insulten
los de casa, germans folls,
motejant-me que exagere,
que peque de presumptuós,
que no sé ni lo que em parle,
i que sóc mal espanyol,
tals ofenses els perdone
com Jesucrist, ple d'amor;
no consentixc que els de fora
-enemics d'esta nació-
duguen de ma noble pàtria
la dignitat arrastrons;
¡valencians, arrepleguem-la!
¡Posem-la a on li correspon!
Valencianista em diuen;
valencianista sóc;
¡tot s'ho mereix València!
¡Per a València és tot!
Esprit de valencianisme (fragment)
IV
Catalunya és un poble
digna d'imitació,
i encara d'eixa terra
hi ha que depèndrer molt.
¡Fora individualisme!
¡Visca la germanor!
Los catalans ho entenen:
¡la pàtria és sobre tot!
Lo cel, en ella, al nàixer
vérem més lluminós,
a on per primera volta
pujà nostra oració;
en ella nos mostraren
les primeres lliçons,
de l'art o de l'ofici
que nos tocà per sort;
en ella defenguérem
contra estrangeres hosts
l'honra, los béns, la vida
que li devem tot hom;
en ella s'engendraren
nostres primers amors,
i nos donà una esposa
los fills de nostre cor;
en ella en pau sojornen
nostres antecessors,
i ella de nostra tomba
serà lo sagrat lloc.
¿Com, puix, no beneir-la?
¿Com no adorar-la, com?...
Ses bones coses velles
i sos avanços nous
units amb savis llaços
mantIndrer d'ella en pro
siguen, ¡oh, fills de Túria!,
nostres aspiracions;
i, al fi, dirà algun dia
lo Rat-Penat gloriós:
«València sobre Espanya,
i Espanya sobre el món!».
Valencianista em diuen;
valencianista sóc;
¡tot s'ho mereix València!
¡Per a València és tot!
A les torres de Quart. Any 1808 (fragment)
«Ja estan ahí! ¡A les armes!», la multitud exclama:
per los carrers i places lo poble se derrama
i avança tot en pesa cap al Portal de Quart.
¡Rompé ja e foc! ¡Què importa! La gent esta de festa;
a l'estampit de fora lo de dins li contesta;
per dalt i baix un cràter semeja el baluard.
Encara que molts siguen tots tenen una idea:
lo pare al fill abraça i es llança a la peleà,
mentres la mare ardida i aidada per los nins
oli brusent prepara, valenta i afanyosa,
per a llançar-lo sobre d'eixa canalla odiosa
si en la ciutat entrara de portes en adins.
Un punt per donar treua lo vell canó mai calla;
s'obri de Quart la porta; furenta la metralla
li va mermant les forces per punts al mariscal.
També les fortes torres que s'alcen eixerides
son pit de pedra ostenten nafrat per cent ferides:
¡la garra ha clavat l'àliga damunt del fort portal!
La Senyera de València. Records històrics (fragment)
¡Ai, valenciana Senyera!
¡Qui t'ha vist i te veu!
Ans, Senyera, quan te treen
de la casa del Consell,
los jurats amb lo justícia
criminal i els ballesters,
sempre a l'honorable síndic,
a qui dur-te perteneix,
agenollat, l'imposàveu,
baix solemne jurament,
pedrer abans l'existència
que abandonar-te jamés.
Jurament que en ta defensa
amb sa sang, com a valent,
segellà de Villarrasa
lo magnífic cavaller.
Quan amotinat lo poble,
que bregava per sos drets,
rebasar-te a la noblea
lluitant cos a cos volgué;
puix tal honraels mereixies,
que en València, ara i adés,
ta possessió es disputaven
los magnats i los plebeus.
Emperò si ells tan glorioses
Contemplaven en tots plecs,
Pàgines que en nostra història
Brillaran eternament;
hui, ¿com te mirem nosaltres?
Com si fores un drap vell.
¡Ai, valenciana Senyera!
¡Qui t'ha vist i te veu!
La filla de l'argenter (fragment)
I en la grossa festa de lo Rat Penat,
amb l'afany de vèncer tots competiran,
ja que per la crida resta publicat
del joc de ballesta lo públic certam
que la Confraria de la Ploma fa.
Mentrestant aplega lo jorn senyalat
bous, músiques, danses i torneigs haurà;
¡Centenàries festes! ¿Qui vos ha vist mai?
¡Oh, tu, NOU D'OCTUBRE, qual record viurà
sempre en la memòria dels bons valencians,
gotja en tes superbes festes seculars!
Per fi arribaren, al cap de cent anys,
i els de la ballesta fixo tenen ja
lo seny en la copa que esperen guanyar.
¡Cascú la volguera, com és natural,
i, entre cent, u a soles se l'ha d'emportar!
¿Qui farà la joia? ¿Qui se l'endurà?
En l'Argenteria, molt prop del Mercat,
mesquí alberg, morada d'un argenter hi ha,
que si argent tinguera com té bones mans
mestre de sos mestres fóra en lo seu art.
Mes com lo mestratge qui el vol alcançar
per molta que siga son alvelitat,
no pot aconseguir-lo mancant-li cabdal
per a fer la copa, amb què la ciutat,
l'atino i destresa premia dels que, amb l'arc,
desparant ses fletxes logren fer més blancs;
ell, que ser deguera mestre fa alguns anys,
si bé de gran fama, sols és oficial.
A la Reina de la Festa. Homenatge (fragment)
Encara concurrixen a este mateix paratge,
de la ciutat del Túria les dames principals,
i así, en certams com este, rendixen vasallatge
a la que, digna, al rebre del poeta l'homenatge
com vós és aclamada Reina dels Florals.
Si el Rat-Penat no vola tan alt hui com volava
quan pel Borbó, lla en Xàtiva, tot socarrat caigué,
no està tampoc, senyora, tan mort com ell pensava;
si per a sa custòdia cent ballesters contava,
millars ja, hui en lo dia, pera defrel [sic] té.
Los anys, que tot ho muden, tan sols en la apariència
per sort l'antiga justa han conseguit tocar;
puix quan en ella es nota d'algun detall l'absència,
poguera ser sa forma, mes no son fons ni essència,
lo que en modernes èpoques lograren alterar.
La disputada copa d'argent, la joia aquella,
en una hermosa rosa lo temps ha convertit:
i és joia, sinó rica, tan delicada i bella,
que en sa modèstia suma sembla que es fa vermella
tremolejant al vores, ¡oh reina!, en vostre pit.
I així també, del segle magnífica millora,
quan altre temps servia per a matar no més,
l'acunçada sageta, la ploma feridora,
per vostre influx benèfic, s'ha convertit, senyora,
en arma de cultura, en signe de progrés.
A la Santíssima Verge
I
Sa patrona València hui t'aclama,
i encesa de la fe en l'ardenta flama
t'entona, ¡oh Verge!, un càntic celestial;
i puix mon tendre cor t'ama i venera,
unir, reina dels àngels, jo volguera,
ma pobra veu a l'himne universal.
«Tota llengua és de Déu, si a Déu alaba»,
emperò aquella en què de nin resava,
és, per a mi, la que t'agrada més;
i ho crec aixina, virginal princesa,
perquè en los jorns de glòria o de tristesa
m'he expressat en ma llengua, i m'has entès.
Hui no és dia de dol: hui, Verge pia,
a ta capella vinc ple d'alegria
tres virtuts i grandeses a cantar;
mes al vórem, Senyora, en ta presència,
reconec i confese ma impotència:
no puc, no m'atrevisc; ¡sols sé resar!
Lo compromís de Casp en lo castell de Xàtiva (fragment)
¡Pobre comte! La sort malastrugada,
¿a on lo durà, vençut i presoner?
Mes li valguera en la darrer jornada
llançar, batent-se, lo sospir darrer.
Més li valguera a l'àliga ferida,
ans que vindre a les mans de son vogí [botxí],
caure a sos peus exànime, sens vida,
lliure del monstre del martiri així.
Més, i molt més, mil voltes li valguera,
que era més negre que la nit son fat!
Regir son poble i sos vassalls volguera,
i pagarà mil voltes son pecat.
Sol i traït per gent ben descastada,
heu-lo als peus d'En Ferran cercar perdó;
vençut als colps de sort tan desdijada
sembla ja mans anyell lo brau lleó.
Sembla el roure potent que sa alta testa
a aixecar fins los núvols s'atrevix,
i entre el bruit horrorós de la tempesta,
la dobla als colps del raig que lo ferix.
Cec d'ira, en Lleida, el príncep de Castella
volgué en persona al comte fer la llei,
i a tots estranya i causa meravella
veure tal sanya en tan magnànim rei.
¡Compte infeliç, no esperes ja clemència!
¡Disposat, sí, disposat a sofrir!
Ton enemic te dicta la sentència
i a curtes pauses te farà morir.
No et vol matar, ni de sos regnes fora
t'ha de fer dur, puix vol guardar-te bé:
que té el d'Urgell partit lo rei no ignora,
i diu: «De tal destorb jo em lliuraré».
I al que en ser rei un jorn ensomniara,
com lladre vil, lligat de peus i mans,
de castell en castell heu-lo anar ara
maltractat i envilit pels castellans.
Pels castellans, pels castellans, ¡oh, mengua!,
que el matracten i insulten a l'ensems;
bé el pot ara escarnir la seua llengua
que ell arrancat haguera en altre temps!
I així tretze anys, tretze anys fins que aplegara,
per fi el d'Urgell a sa darrer presó,
a on li quedava que sofrir encara
lo terme cruent de sa crudel passió.