Editorial Selecta (Barcelona), 1972
Davant d'una vitrina del Museu d'Empúries
A Josep Puig i Cadafalch i a la seva esposa Dolors
Ni el vas alabastrí que el temps enrosa
ni el joiell d'or ni el camafeu polit,
valen com l'iris que en el vidre posa
la terra amb les centúries i l'oblit.
Gran artista és l'oblit; les meravelles
de les coses que ens venen d'altres dies,
quan han passat per ell tornen més belles,
perquè les va guarnint de melangies.
I no diguem del temps; igualment destre,
en sortir de ses mans el marbre bell,
s'afina en suggestions que el millor mestre
no sabria donar-li amb el cisell.
El seu alè patina de memòries
tota cosa que fou i ens ha guardat.
És ell el qui ha ensenyat a contar històries
al bust silent i al capitell trencat.
Als ulls cegats del marbre mil·lenari
hi ha posat com un fons de pensaments,
i al vidre transparent del llagrimari
torna en colors les llàgrimes absents.
I ara digueu si no és de meravella
que l'escultor doni una forma al roc
i que el temps i l'oblit la facin bella
enriquint-la amb ses gràcies poc a poc.
I que la terra guardi en l'ampla sina
fecundada de runes per l'oblit,
el vas, el bust, la pedra cornalina
i el bronze reverdit,
i que els vagi parint, entre l'estesa
de la mar i la plana empordanesa.
La capella
En un recó de platja, a frec de vila
petita i blanca s'alça una capella,
que, fidel guarda, constantment vigila
el mar que per les roques s'escabella,
o apetonen la platja, que tranquil·la
com llençol d'or s'estira a garbí d'ella.
Dintre el clos sant, tota ànima intranquil·la
de regalat consol cull la flor bella;
per xò, en jorns de tempesta, les esposes,
les mares i les filles, fervoroses
hi desgranen devotes oracions:
per xò tribut d'afecte, enriallada,
sempre es bressa una llàntia flamejada,
sol de l'altar, de la capella al fons.
Matinal
Dintre el buit encantat d'una abraçada
que es veu solemnement esbadellada,
eterna dels rocatges començant,
la vila s'esbandeix majestuosa
i en el besllum del clarejar, fumosa,
sembla un ramat que es va desensonyant.
Rellisquen per la platja dretureres
les humitoses barques, que lleugeres;
escumejant se n'entren a la mar...
La primera se fa galant parella,
i la parella torna estesa bella
que per tot l'horitzó es veu velejar...
I quan se pon el bellugós estol,
al poblat s'apetonen vida i sol.
L'Aplec de l'amor (fragment)
Ja la capella surt
de Sant Francesc. Sort ingrata
que no puga repicar
son cloquer sense campana,
i sa nau que va caient
no puga acollir a qui passen
amb el desig de pregar...
Oh capelleta del Sant,
patró de l'alegre platja!
Qui et retorni l'esplendor
farà obra ben preuada.
Al revolt del caminet
l'alegria surt de mare
vegent convertida en rusc,
immens rusc, tota la platja.
L'Aplec de l'amor (fragment)
El caminet del Convent
formigueja a mitja tarda
sota la calda del sol
que de la volta davalla
i com delitoses aus
que ran emprenen volada,
surten gussis i llaguts
a tot el llarg de la platja.
La corrua, serpejant,
caminal amunt encanta
com encanta la blavor
de la mar enriallada:
l'una apar erol de fum
de vistoses coloraines,
l'altra un lluminós jardí
d'ufania incomparable
on les barques van volant
com papallons d'ales blanques.
«Cala Bona» divisant,
la delitosa gentada
floreix tota de plaer,
tot son alegres rialles.
D'allà ¡que bella la mar
apetonant els rocatges,
sorollant crètues endins
les carinyoses onades!
D'allà ¡que màgic l'estol
de barquetes enflocades,
processó solemnial
que vers a l'Aplech avança!
Una pitradeta més
i assolim la davallada.