Edicions de la Universitat de Lleida (Lleida), 1995
Moments de carrer
Tremola la bacina abonyegada
penjada a la botiga del barber;
el sol li cau de flanc, i una esquitxada
de llum de sol entra a la rebotiga
per un forat que té.
Surt el flequer (que deslliga, deslliga
un raig de sol que li munta pel braç...),
cerca l'escalf de la tertúlia amiga
d'una donzella que de l'horta ve,
cofada amb un cabàs.
Ratlla el carrer un xiscle d'oreneta
i surt l'apotecari: —Què ha passat?
Sobta el posat de la dona distreta
que mitja fa, de ratlles virolades,
al porxo del costat.
Passa un vailet presoner de l'estrofa
d'un cant ardit, deslligat de control;
l'aborda un ca i apar que l'apostrofa
i cau el cant de l'ensurt dins la xarxa
corferit en el vol.
Un gambairot empallega la glòria
del carrer assolellat
i a poc a poc borra el full de la història
amb un xic de penombra
color pàl·lid trencat.
El carrer del Calvari
Carrer torçat del Calvari
que del cel cerques la llum,
costa amunt com el rosari
d'una volveta de fum.
Tot de pedres cantelludes
penjades en el pendent,
talment estrelles caigudes
que davallen lentament.
Escaletes tortuoses
(cada cantell un graó)
totes xopes i oloroses
del pas de la processó.
Cada racó és una obaga
on hi ha una creu bategant;
darrera la creu s'amaga
el son serè d'un infant.
Quan ve la nit, tot reposa
sota l'ombra de la creu;
cada llar és una alosa
que plega el vol i s'ajeu.
Carrer humil del Calvari
tortuós com una rel,
quiet i dolç com un sagrari
com t'enlaires cap al cel!
Juneda...
Juneda, terrer d'Urgell.
Pubilla trenabonica,
envanideta una mica
de ser-ne tan ric joiell.
L'aigua brilla en ton cinyell
i dintre l'horta somica.
L'olivarda et purifica
amb la llum del fruit novell.
De fruita tens un ramell
que del vent sap la musica,
cada llar és xica, xica
per l'amor és un castell.
En cada pit un clavell,
en cada font una pica
i, si el galant té palica,
ella en sap un reguitzell.
La vinya un xic de gairell
sota el camí de la cleda
té d'estels tot un pomell
en sa torta pollancreda.
Juneda, terrer d'Urgell
sota un cel fi com la seda.
Pubilla de verda arbreda
riallera i olorant
que treballes bo i cantant
i el ritme de cada instant
és ta passa llesta i queda.
A la mort
Quan vinguis, Mort, a ma vora
emmantella'm de cel blau.
Dissol ma vida en la boira
dolça i tendra de la pau,
i fes vibrar la sageta
del traspàs
com el lliscar d'una nau.
Elegia en la nit
Nit que véns amb la tenebra
que s'ajaça pels camins,
i fas més tendres les branques. I els confíns
>amb ton silenci que és gebre
vas apagant lentament,
i repasses en el vent
ta sina
tota gerda, flairosa de lluors
i humida de les remors
que dins el brial amagues
de les aigües abscondides
que són sang en les obagues
i plany ofegat al rec.
Nit que tens un dolç batec
de cisterna
i ets una dolça llanterna
dins la boira. Campana
amb batall de molsa. Veu llunyana
que ressona en la caverna
de ton pit:
repòs en l'herba mullada
que porta el somni i l'oblit!
El campanar de la vila
Campanar de pedra bruna
repenjat a l'horitzó,
pedra bruna com la lluna
guaita de ton finestró.
Campanar alterós i noble
per miracle de la fe
ets cor i sang d'aquest poble
que treballa en ton recer.
Quan la mort ve per la vila
quin fred hi fa al campanar!
La boira, un llegany destil·la
i tot es posa a plorar.
Ploren totes les campanes
i el vent es torna més fi,
tusta les portes foranes
amb un plany que fa estremir.
Però quan passa la vida
amb un ram de flors al pit,
les campanes fan la crida
enceses de dolç delit.
Les falcies fan sardana
a l'entorn del campanar,
i el sol estén per la plana
la joia d'un dia clar.
La nit et volta d'estrelles
—de perles tot un raïm—
talment un ramat d'ovelles
que pasturen al teu cim.
Campanar de pedra bruna
repenjat a l'horitzó,
pedra bruna com la lluna
guaita de ton finestró.
Tot l'enyor de demà
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent. [...]
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Diumenge
Avui volen tan altes
les gavines del Port,
que planegen només:
el pal més jove i prim
del "Maria-Angeleta",
sota la bola d'or,
ou el dring transparent de llurs ales quietes
De cara al sol
cent veles;
i el banderol vermell que rumbeja el seu frec.
El vaporet passeja els bells somnis atlàntics,
ran dels molls en la calma:
L'home de les taronges passa el carretó ple.
Tot l'enyor de demà
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent. [...]
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Tot l'enyor de demà
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent. [...]
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.