Fundació La Mirada (Sabadell), 1993
Masies de la terra, voltades de pallers,
fressoses de llocades i d'ànecs baladrers,
guarnides de panotxes, ornades de parrals,
rientes de mainada, de sol i de pardals...
Calrada de les eres, cançó dels batedors,
escotxegar de guatlles, amar desficiós
de l'egua qui s'enratja... Cellers entrenyinats
on llurs arrops destil·len xarel·los i moscats...
Cortals, cledes i estables: bruel tràgica del bou
junyit a la feixuga esclavitud del jou;
tusó blanc de les boies, bel trèmul dels anyells,
arcàdics assemblatges de vaques i vedells;
bucòlic dring d'esquelles, flabiols de rabadans;
—idíl·liques escenes dels agres virgilians—
evocació faunesca del boc, senyor d'emprius,
de barbes esblenades i ulls rojos i lascius;
aüc del ca d'atura, lluquets fulgents del llop :
selvàtiques tragèdies que amava el bon Isop...
Per tot quant viu i alena en nostre camp pairal
i fa la fesomia de l'ànima terral,
mon cant sigui en lloança: escadusser tribut
d'un bard que ja no rima afanys de joventut!
La Festa Major de Sant Andreu
Ai, vila de ma naixença,
com t'enyor eixa diada!
I
Sant Andreu de Palomar
n'és la vila més galana
que es veu del cap del Besòs
fins los serrals de Montcada.
Si en voleu, de rics pagesos,
de masies ben parades,
de bordegassos vermells,
i noies de fines galtes!
Be n'hi planten, de vinyets;
be n'hi sembren, de mojades!
Verdegen los regadius
i els fruiterars se regalen.
Les ninetes ne fan puntes,
lo coixinet a la falda;
catric-catrac los boixets,
pels dits entrenant-se ballen.
Los fadrins, la manta al coll,
al braç la lluenta fanga;
lo cantiret a la mà...
cap al tros, com unes daines.
Mentres les dones endrecen,
i les lloques escatainen,
bateguen les bregadores
esclafant los brins de cànem.
Bona vila és Sant Andreu,
si no manca feina i aigua;
bona vila ne seria
si tant no s'hagués mudada.
Ai, vila de ma naixença,
com t'enyor eixa diada!
II
Avui és festa major;
van i vénen les tartanes,
de colors grocs i vermells
totes van de fresc pintades.
Los cavalls ne duen flocs,
ben guarnits de seda i llana,
i les mules deis pagesos
com llamps a la marxa passen.
Mocadors trauen les riques
amb plataions i amples randes;
gipons de seda i vellut
i faldilles virolades.
Les barretines vermelles
i les arracades llargues
pel mig dels negres gambetos
com les roselles s'escampen.
Correu, minyons, aviat;
correu al ball de la plaça,
que la música se'n torna
i ja és feta la passada.
Vejau com hi va el rector,
i al costat lo senyor batlle,
lo doctor i, davant, lo nunci
esbarriant la canalla.
Missenyora la marquesa
va darrera amb altres dames,
i dels portals se les miren
de cap a peus, roba i planta.
Ai, vila de ma naixença,
com t'enyor eixa diada!
IV
Ai, Sant Andreu, ¿què n'has fet
de tes antigues usances?
Ni en lo vestir te conec
ni te sé entendre com parles.
¿A on són tos honrats pagesos,
que Déu i Rei respectaven?
¿A on són tes dones humils?
¿A on és ta vellesa santa?
¿Què n'has fet de tes masies
a on creixia la mainada,
reptant los pares als fills
i los fills honrant els pares?
Ni saps la porta del temple,
ni et recorda ta paraula;
ni vols honorar els prous,
ni tems del jutge la vara.
Treballes; mes ta riquesa
no fruita perquè no es sana,
ni lo vi serves d'antany,
ni tanques les golfes rases.
Lo vici et rosega el cor;
lo dubte et rosega l'ànima...
Ai, vila de Sant Andreu,
qui te vegés retornada!
III (Fragment)
A plaça pertot refilen
sacs de gemecs, corns i flautes
i la gent guaita els ramells
de floretes d'or i plata.
A empentes se fa fer lloc
lo floret de fadrinalla;
les jaies que porten ret
los més balladors ja els saben.
Pren cadascú sa parella
donant-li un ram d'or o plata
qui millor pot; callen tots,
i romp la primera dansa.
Cada cop que giravolten
les fadrines de la plana
si enlluernen los ramells,
lluen mes los ulls encara.
Qualque gelós s'enretira
per no fer-ne trasmudança,
masegant la barretina
darrera el rengle d'espatlles.
Mes lo vent de Montseny bufa,
l'ombra pel Besós s'escampa;
i de la plaça s'allunyen la música i les rialles.
Ai, vila de ma naixença,
com t'enyor eixa diada!
Absència (fragment)
Llavors a la finestra
veuríem raonant,
lo turó de Montcada
i les rouredes del desert Reixac.
Mes ja n'ets lluny, ma terra,
lluny, mon amic, estàs!
I jo, no puc plorar-vos,
ai!, perquè jo mateix vos he deixat!
Si almenys, hospitalària,
m'acull Mallorca en pau,
si aquí mos fills me volten
i allisen en mon front mos cabells blancs,
I al trepitjar un dia
nostres places comtals,
coneixen les mervelles
que son pare, per ells, abandonà,
aquí, en deserta roca,
quan mos peus mulle el mar,
i ma apagada vista
cerque lluny, vers lo Nord, el Montserrat,
mon esperit, pacífic
sabrà esperar lo pas
que de qualsevol terra
puja a la pàtria que no es deixa mai.
L'olivera mallorquina
Conta'm vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca
noves del temps d'enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nusades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me,
dels béns que n'he perduts, sols l'esperança.
Ton delicat fullatge
que sota lo cel blau l'embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
ta rama verda, i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixies sobre el marge d ela coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L'àrab i sa mainada
respirant-ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, recollien.
Ah, quin dol, escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l'infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres
i els ferros enfonsaren
de l'alqueria en les calentes cendres.
***
Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sen nombre
seien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
***
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.
Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
***
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s'atura,
i amb el flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.
***
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
La muntanya catalana
Tollens ad ostra caput,
Pujada
Deixem la plana enrere,
i dins la vall l'esgrogueïda fulla
entrem-ne trepitjant.
Dels bacs per la vorera
que el degotar de les terreres mulla
amunt anem pujant.
Les alberedes blanques,
lo doll de l'aigua de la font lluenta
que al mig de l'herba naix,
les conradisses tanques,
la vinya al marge del torrent pendenta,
ja es veu tot allí baix.
Aquí llisars cendrosos,
rocs davallats pel ronc de les tronades
botant pels rossegalls,
penyalars alterosos
guaitant per les cingleres esberlades
lo fons dels xaragalls.
Faigs esbrancats per terra,
roures desarrelats que s'abalancen
a dalt dels enderrocs,
i en el pic de la serra
les boires que s'apleguen i s'atansen
caragolant llurs flocs.
¿Sentiu la tramuntana
brunzir turons avall cruixint les soques,
l'ocellada espargint?
¿Veis l'escuma llunyana
i l'esquitx del saltant sobre les roques
com s'enfonsa bullint?
Lo caminal s'esborra;
fins la petjada del pastor hi falta;
la mort signa una creu;
sols per les timbes corre
l'isard lleuger i les encletxes salta,
clar l'ull i ferm lo peu.
Amunt! Los macs rodolen,
de les cairades serres desiguales
sota es veu l'esquenall.
Les àligues que volen
dintre els núvols del cel roinant ses ales
ja es queden més avall.
Sens escoltar l'oratge,
sens tremolar el genoll a la vorera
del precipici a plom,
arribem amb coratge...
L'empitrada del front es la darrera...
Grat sia a Déu, ja hi som.
Los tarongers de Sóller
A la marjada ombrívola
los tarongers s'acopen;
son fruit com l'or grogueja
dins de la ufana fosca.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Passa l'oreig que arriba
tot cabdellant les ones,
i de les flors més blanques
porta la flaire dolça.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
La busquera que hi niua
per lo brancatge bota,
o, fugint-ne, s'hi atura,
dels olivars la tórtora.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Lo rossinyol refila,
i en silenci escolta
com l'acompanya l'aigua
que fil a fil degota.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Altívoles muntanyes
amunt la vall coronen;
lo sol ses llums hi senya,
sos trencs hi fan les ombres.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Llunyanes les cingleres
on l'àliga s'ajoca,
el blau del cel retallen
amb sos cairells que es rompen.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
L'aigua a la torrentera
sota els pollancs s'escorre;
fuig lo vent que batega
les fulles tremoloses.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Pel cor que amor somia,
l'hora d'avui s'escola...,
la de demà s'atansa,
mes la d'ahir no torna.
Benhaja l'ombra quieta
dels tarongers de Sóller.