El Gall editor (Pollença), 2004
Lo pi de Formentor (fragment final)
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura...
Oh vida! Oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com au dels temporals.
An En Joan Lluis Estelrich
Benhages tu, que m'escrius
desitjant-me tant de bé;
benhages, i lo que em dius
per tu servesca també.
Jo et desig tot lo que vols
per arribar a la ventura
(i te dic això tan sols,
que dir-te més és locura).
Perquè... qui és capaç de dir
ses coses que tu voldries?
Jo tant no em tenc d'atrevir,
tu tal volta no ho sabries!...
Per fi, es molts d'anys que t'envia
un amic desocupat
rep, i no hi cerquis poesia,
que sols veuràs amistat.
A un claper de gegants (fragments)
Salut, claper de bàrbara grandesa,
que atreus el pensament!
Salut, oh fita del vell món despresa,
qui dels segles afrontes la corrent! [...]
Qui et féu? Quin és ton nom? Quina mà forta
tes roques aixecà?
Fou dels antics gegants la raça morta
qui per memòria eterna te deixà? [...]
Vell claper, vell claper, qui tes canteres
pogués ara llegir!
Qui interrogar pogués tantes osseres
que el llaurador remou i fa florir! [...]
Vell eres ja quan sa paret primera
alçava aquí el romà,
i ha mil anys que sa morta polseguera
a tos peus la ventada rossegà...
I així veuràs passar la nostra vida,
i d'altres ne veuràs.
Caurà nostra Babel ja derruïda
I tu encara soberg t'aixecaràs.
Per això venc a veure't algun dia,
claper mai derruït.
Aquí, on sembla que el temps ja no fa via,
pren millor sa volada l'esperit.
Lo pi de Formentor
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per trone l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura...
Oh vida! Oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com au dels temporals.
Damunt l'altura
Quant veig la terra e la mar,
e'l cel, e aug oceyls chantar,
ladonchs he al cor tal douçor
que hanc no la sentí major.
R. Llull, Hores de Nostra Dona
Damunt el front de la serra,
bé pots, cor meu, reposar,
suspès entre cel i terra
sobre l'abisme del mar.
Oh Vida de tota vida,
oh Font eterna d'amor!,
de ton Ser qui no té mida
veig ara la resplendor!
Veig tes ales que es despleguen,
tot lo creat abraçant;
i mos genolls se dobleguen,
se dobleguen adorant.
De vida, llum i harmonia
rebull l'espai sense fi,
jove com el primer dia
que l'ull de l'home s'obrí.
Les roques, mig trabucades
damunt la mar sense fons,
on sols habiten alades
les reines dels horitzons;
el pinar qui se desplega
baix de mos peus onejant,
mantell immens qui rossega
d'aquesta roca gegant;
la mar de blaves planures
que en el cel se va perdent,
i el cel de blaves altures
on se perd el pensament;
tot viu, tot alena i canta,
canta l'himne de l'amor...
Obra de Déu bella i santa,
poema del Creador!
Jo vull sentir ta harmonia,
ton llenguatge mig comprès,
així com infant sentia
el cant vagorós del bres.
Vull veure les riques festes
de ton sol enamorat,
i dins tes coves ferestes
vull sentir la tempestat.
Del molar, rei de les ones,
vull veure el salt poderós;
de lliris i papallones
vull sentir el bes delitós.
De l'avenc a l'estelada
vull espaiar l'esperit,
per dins vents i nuvolada,
terra i mar, albes i nit.
De ta essència beneita
vull rabejar el cor meu,
vull viure d'aquesta vida
que acosta l'ànima a Déu!
Nou esperit mes entranyes
fa commoure i tremolar,
i sobre mars i muntanyes
sembla que puga volar...
Plers mai sentits a mi vénen
del fons de los cels oberts,
i ara mos braços s'estenen
per abraçar... l'univers!
Poesia... Poesia,
verge dels càntics divins,
amor de l'ànima mia,
germana dels serafins,
vine ja; l'hora sagrada
en què parles a mon cor,
ja escampa sa llum daurada
damunt el dia qui es mor.
Ja, entre les veus de misteri
que s'aixequen de la mar,
la remor de ton salten,
oh verge, sent tremolar.
Vine ja, i damunt la serra,
sols a davant del Senyor,
cantem amb cels, mar i terra
l'himne sagrat de l'Amor!
Cançó dels pelegrins de Lluc
Dins el cor de la muntanya
Mallorca guarda un tresor.
Germans, en santa companya
pugem a la Casa d'or.
Anem amb bandera alçada
com un exèrcit de pau...
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Maria té santuaris
per tot aquest país bell;
però entre puigs solitaris,
com a Reina, té un castell.
Just és que sia adorada
dins un tan noble palau.
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Salut, bellesa i frescura
troba a Lluc el pelegrí
i una saba antiga i pura
que fa el cor més mallorquí.
Vida dels avis honrada
pareix que a Lluc alenau...
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Aquí la pau seu a l'ombra
d'alzines patriarcals,
i amb santa imponència assombra
la grandesa dels penyals.
En majestat assentada
molt bé la Verge hi escau.
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Si olors del camp du l'oratge,
és que cerca l'oració...
La veu del torrent salvatge
diu l'antiga tradició:
la Bella Dona salvada
tothom recorda en el Grau.
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Lluc per Mallorca és encara
el sant racó de la llar:
i dins la llar de sa mare
quin cor no es logra escalfar?
Nostra súplica inflamada.
Mare, aquí dins escoltau.
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Pelegrins de tota l'illa
fem presentalla del cor:
per cada ofrena senzilla
Maria dona un tresor.
Tresors a vostra fillada,
Reina del cel, escampau...
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Aquesta Illa que traguéreu
del poder de l'infeel,
sia, com Vos la volguéreu,
planter de vides pel cel.
De bell nou s'és consagrada
ara a Vós que l'emparau.
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
Dau l'oli pur a la serra,
donau al pla fonts de vi;
i sia el fruit de la terra
semblança d'un fruit més fi.
Donau sempre bona anyada
de caritat i de pau...
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
De les plagues forasteres
allunyau l'impur alè;
sien les nostres riberes
grans murades de la fe.
La pietat arrelada
floresca en aqueix cel blau.
Verge de Lluc coronada,
damunt Mallorca regnau!
La font
I
Asseguda ran l'aigua
ran de l'aigua d'una font,
està la blanca donzella
pentinant sos cabells d'or.
-Ai!, dona d'aigua, que habites
dins la fonteta del bosc,
ton mirall mes mostra bella,
però pobra com les flors.-
La jove canta i se mira...
i corre, corre la font.
II
Ran de l'aigua, pensativa,
la joveneta no es mou:
si prest s'omplia sa gerra,
no tant s'implia son cor.
-Ai!, dona d'aigua, si em daves
perles fines i tresors,
jo Reina d'amirs seria
dins un castell com un sol!-
La jove calla i se mira...
i corre, corre la font.
III
Consirosa com la lluna,
la donzella va pel bosc,
ja no mira les estrelles,
ja no escolta el rossinyol.
Gran batut d'una caiguda
fa dins l'aigua trist ressò---
El rossinyol fuig i calla,
la lluna blanca se pon.
L'alba plorant se desperta...
i corre corre la font.
Temporal
Trista l'alba se desperta.
Damunt la costa deserta
llança l'àguila son crit;
i, pel vent espellissades,
passen fosques nuvolades,
com a robes esqueixades
del vel negre de la nit.
La mar creixent s'avalota,
la negror que l'encapota
claps de sol fan llambrejar;
i corrent a la ribera,
entre espessa polseguera
encrespen la cabellera
los blancs cavalls de la mar.
Ronca la cova rodona,
fingint a cada cop d'ona
bramuls de monstre furiós,
i xucla l'aigua i la llança;
si el sol a ferir-la alcança,
per entre l'escuma dansa
un iris meravellós.
Allà on la mar més s'arbora
dins l'escuma bullidora,
els monstruosos esculls
cobrar la vida pareixen...
i guaiten, i despareixen,
com a molars qui es deleixen
entre les ones reülls.
La fantàstica muntanya
més alta sembla i estranya
amb lo front mig encobert.
La roca immòbil, aspriva,
par que guaiti pensativa
com aguaita el temps que arriba
la gran Esfinx del desert.
Allà baix, dins la calanca,
jau damunt l'arena blanca
el llaüt del pescador.
Vola planyent la gavina,
i àgil l'àguila marina
revolta el cap que s'empina,
formidable Adamastor.
Oh tu, que amb art fatigosa
cerques la forma grandiosa
de lo sublim enyorat,
vine a veure una vegada
nostra ribera escarpada,
obra de Déu que, inspirada,
va esculpint la Tempestat.
I aquesta és l'hora, oh poeta!
Quan la ventada desfeta
vola davant del Senyor,
dins la nuvolada obscura
la ribera es transfigura!
També la santa natura
té son moment de Tabor!
Miramar (fragment)
Com àguila qui posa son niu damunt l'abisme,
a on sos fills, nodrint-se d'espai i d'heroisme,
dins la blavor altíssima s'afanyen a volar,
així l'ànima augusta qui prop del cel vivia
dins les augustes penyes hi va posar un dia
el niu de Miramar. [...]
Regne d'Amor! Estendre la Idea beneïda,
donar-la a tots els pobles, vessar l'ardenta vida
assaonant la terra pel fruit que Déu recull...
Aquest lo desig era que Miramar fundava,
desig d'amor vivíssim que sense fi brollava
del cor de Ramon Llull. [...]
Alça't figura immensa, ferida, no eclipsada;
alça't, apòstol, savi, màrtir, poeta, sant!
Ton pedestal bellíssim serà l'Illa daurada...
L'enveja desarmada
davant ta nova glòria s'inclina tremolant.