Prosa completa I

Columna (Barcelona), 1991

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgines: 380-381
Indret: Font d'en Ribalta (Illa)

És semblant a los del veïnatge. No hi ha rengleres de rosers. No hi ha un bassí d'aigua verdosa. Tan sols ma germaneta hi té lo seu jardí petitet al racó, prop de la barraca, un jardí de violes i jonquilles nevades en hivern, de clavells i pensaments los mesos de primavera.

A un altre racó, ella, la fantasiosa, ha fet plantar un avellaner.

És un hort de pagesos. S'hi crien mongetes tendres, a l'ombra dels presseguers que la tramuntana vincla. Abans, tot lo llarg del caminet, hi havia una vora de xiprers. Ja l'han treta. Feia nosa als perers, posats a la filada, com los nins que van a estudi.

A l'altra banda, un canyís s'acata sota el feix d'una parra. Lo meu hort del Riberal és com un hort de pagesos.

 

Lo veig per tercera vegada. La primera, en hivern, a les hores del capvespre, era tot despullat i turmentat. Enyoravi que no hi hagués algun toranger, alguna palmera de vanos vernissats. La segona, als primers dies d'abril tot just los presseguers, amb una mitja rialla de verges primaverenques, deixaven caure sos mantos acolorats. Ara, és el juny. Los lliris i les maduixes embalsamen lo meu hort.

 

Per flairejar los lliris, m'he assentat entre els lliris, per los flairejar i oir ensems les refilades dels rossinyols. Dins los horts veïns, ne veia d'altres, platejats i junts. Me semblava que de llarg a llarg del caminet passaven mossèn Cinto i sant Francesc.

Després, m'he entrat a l'hort d'en Jan, que la porteta sempre n'és oberta.

L'hort d'en Jan és més retirat, més atapeït. Allí, he vist que una faixa roja s'enrotllava sus de les branques d'un presseguer. En Jan l'havia posada per allunyar los passerells de les maduixes. I després, he travessat lo caminet, amb el xano-xano de mossèn Cinto i sant Francesc, amb el xano-xano del capvespre en les diades de juny.

 

Dins la Bosqueta, sota la Font d'en Ribalta, allà s'hi troba lo meu hort. Darrere el fullam, sorolleja la ribera i n'hom veu, entre els xiprers, les tristes garrigues de la Gavatxeria.

A migdia, lo cel és barrat per les muralles d'Illa, que grisegen, de la Rodona fins a la iglésia Sant Esteve del Pedreguer.

Sus del teulat de la primera s'enlaira una platana i la torre geganta de Sant Esteve se destaca al mig de les blavors canigonenques.

Allà, dins la Bosqueta, sota la Font d'en Ribalta, allà, amb els seus lliris blancs, com les encantades del somni, he deixat lo meu hort del Riberal.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgines: 180-181
Indret: Plaça de l'ermita (Font-romeu)

Aplec a Font-Romeu

Obertes les finestres d'Odelló
al primer toc d'una albada serena,
la donzella que mira a mig balcó
recapta dins sa mà bruna la trena,
i l'envelluta l'aire amb sa blavor.

Pels senderols s'allarga la filera:
l'un porta la borratxa; l'altre, el pa;
aquest, el sarronet, i aquell, la cera.
Camina amb son hereu el vell cerdà
seguint pausat la via dreturera.

La Verge moreneta al camarill,
plena de claredat sempre s'abriga.
Vestida de la glòria del seu Fill,
i coberta del gra de manta espiga,
vigila el món amb un mirar senzill.

La terra de Cerdanya migpartida
mostra mil i mil garbes part d'allà,
fins a Andorra i l'Urgell esgrogueïda,
i, nuvial i blanca, Puigcerdà
sembla la primavera de la vida.

* *

Anem, mestressa: és hora de dinar
sota els amples ventalls que mou la brisa.
Deixarem la borratxa a refrescar,
soleta en el bressol de l'herba llisa.
Para espertina, i jo llescaré el pa.

El molleriu amagadís davalla.
La gent corona l'ombra de tot pi
buidant del sarronet la vitualla,
ara que un sol feliç fa resplendir
la gemada blancor de la tovalla.

Alegria de l'aire virginal!
S'aviven bosc endins les canterelles
que acompanya a moments el so frescal,
l'aquietat compàs de les esquelles,
i en Joan de l'Ós arriba amb el seu pal.

Corona movedissa a la pradella,
gira la dansa fina de claror,
i ja vespreja. Entrem a la capella
que és gairebé deserta. En un racó
se desgrana el rosari de la vella.

A les ombres del bosc la tarda cau.
Els cims van regint l'hora recollida.
La Verge al camarill vessa la pau.
Cantem una amorosa despedida:
Font-Romeu de Cerdanya, adéu-siau!

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgina: 275
Indret: Puigpedrós (Meranges)

Cerdanya

Cerdanya, qui l'havia vista i la veurà?
En el cel llis la serra d'un blau malva.
Or destenyit de sègle camps enllà
i dins les valls l'enyorança de l'alba.

Colom assolellat, oh glop de neu,
l'aigua subtil senyala sense espera
el granit blanc per clavar-hi la creu
i a l'estiu ramellets de primavera.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgina: 408
Indret: Colònia Salvador (Puigcerdà)

A la tarda, vaig trucar a la porta d'en Narcís Oller. El gran novel·lista me rep, afectuosíssim. S'entusiasma fàcilment, parlant de poesia, d'art, d'excursions, de la bellesa immaculada de Cerdanya. Mentre les paraules ragen, fogoses, de la font dels llavis, els ulls no paren d'observar, estranyament aguts i penetrants en el rostre sec, demostrant uns pensaments interiors, ràpids per damunt de la conversa. Que ho vulgui o no, en Narcís Oller té la mirada d'un escriptor naturalista. D'un naturalista bondadós, hauré d'afegir, ja que tot sovint fa vibrar el sentiment, si ens recordem de la Papallona i del pobre «Vailet del pa». És clar, en Narcís Oller observa com tot home de llei que no pot eludir les ombres dels pleits, del pretori i de la presó. Mes sembla que l'alè nevat de la Cerdanya i les gentileses de Puigcerdà hagin deixat en sos llibres com una transparència.

És un ver enamorat de Cerdanya, i cada estiu —ditxós ell!— ve a viure davant per davant de la serra de Cadí, meravellós diàleg del novel·lista i de la serra! Aixís és que podríem retallar de sa obra alguns quadrets alegrement clars, com ho és aquell de la neu que enflora la pollancreda de l'estany, entre els chalets, arraulits, i estén7sa flonja besada en les aigües per damunt del pla de Cerdanya...

I la Cerdanya sepultada
apar un immens ataüt,
obert del tot de blanc vellut

que deia l'inoblidable Pere Talrich.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgina: 405
Indret: Plaça Cabrinetty (Puigcerdà)

A Puigcerdà, vila agradosa, senyora i dominadora de les Cerdanyes, un clar matí de diumenge, a les deu, m'estava en la plaça major, al mig d'un bellugadís de gent muntanyesa.

Un vol de criades afanyadetes la creuava de quan en quan, Lluint el cos rosa o blanc i el pentinat de tint ros, mentres que les pageses, dretes com ciris, més acostumades a la quietud pacienta, guardaven els cistells i paners d'ous, vetllaven els pollastres i llapinots, i oferien en cada mà les pobres guatlles caçades pels glevers de Cerdanya.

Era aquella matinada un bell teixir i desteixir de notes lluminoses, i feia un temps d'àngels. Les parades del mercat s'enjoiaven amb el préssec groguenc, la ja madura pera de la closa veïna, el raïm d'Espanya, el meló de sang vermellosa, i l'humil avellana. Més allà, arran de les botigues, s'acaramullaven com un altar recargolat i de gust barroc, els poalets de terra negra, i aquells porrons de vidre florejat que són mostres de la ingenuïtat catalana.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgina: 406
Indret: Plaça de Santa Maria (Puigcerdà)

Tot primer li demani de baixar els quatre graons de l'església, que se'ns presenta al cap d'un carrer cèntric. Jo no sabria passar en un poble català sens visitar l'església, sigui perquè n'hom hi troba amb fruïció alguna cara meravellada de sant —en un retaule de Catllar i, si bé recordi, en l'escena de la flagel·lació, hem descobert un veritable Paul Verlaine— sigui encara i sobretot per raons molt més íntimes.

L'església de Puigcerdà té un posat humil, i la pedra colrada; n'hom hi observa alguna inscripció en la paret. En aquest poble alegre sembla gairebé una vella.

Quan hi vàrem entrar, deien l'Ofici. Ça i enllà, en l'ombra de les capelles, les mantellines feien ressaltar un oval pàl·lid i agraciat; ens miraren els ulls negríssims de les joves sempre encuriosides. Aquells ulls, papallones de nit en una rosa nevada! En veritat, no era hora de se complaure a desnillcar les verges vestides i vetllades per una llàntia d'oli, totes les imatges que reben les confidències d'aquestes senyoretes.