Rapsòdia d'Ahab

dins Obra poètica completa 2

Edicions 62 - 1983 - Barcelona

Autor: Agustí Bartra i Lleonart
Indret: Les Agudes (Fogars de Montclús)

En arribar a l'indret de l'enrunada borda,
Soleia mira Ahab i diu a la paitida:

Cançó de Soleia

Per què cantes tan alegre,
oh fada dels escorrims
i de vertical caiguda
on ja t'oblides dels cims?

Del teu cos has fet rialla,
del teu tumult bell estrall.
Malmesa per moltes roques
t'eixamples com un ventall.

No vull la vida irisada
ni l'alegria del salt.
Quan els mots moren al ventre
els ulls cerquen cimal.

Jo meno Ahab a l'altura.
Massa ha viscut a l'abís.
Cal que arribi al Cim de l'Home
dolorosament submís.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Indret: Davant la Font Monumental (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera)

Vaig veure, ombrívola, la silueta retallada dels jardins del Parc. El Parc, el parc solemne, amarat de silenci. Ara plovisquejava i les fulles dels arbres degotaven. De tant en tant, ràfegues de vent xiulaven de més enllà dels jar­dins. El dia era orc i trist. Contra el vent, vaig penetrar per l'avinguda dels Tells. Vaig agafar el camí, sinuós i ple de fang, de l'esquerra. No era el mateix dels dies de sol. Vaig arribar xopa a la cascada, que desapareixia sota l'heura del darrera. Semblava una obaga, i vaig comprendre per què deien que la gent s'hi suïcidava. No hi vaig veure ningú. La plaça era deserta i les rafegades menaven les fulles d'un cantó a l'altre. M'admirava la bellesa de l'estàtua Venus, desafiant, solitària i ardida, la pluja. Vaig dubtar si arrecerar-me al passadís de la cascada, entre les dues arcades. L'aire em glaçava de dalt a baix. Vaig sortir i fou aleshores quan vaig veure una ombra vacil·lant a l'illa dels àlbers. Els esfinxs que aboquen aigua a l'estany la voltaven. No hi veia ni els nenúfars, ni les aus, solament uns tons negrosos que destacaven l'ombra. Sentia els peus que s'enfonsaven dins el fang, cada cop més xops. La humitat em calava els ossos, els cabells se m'enganxaven a la cara com si fossin un mocador, l'aigua em relliscava rostre avall, pel coll, entrava dins el pit, notava les sines glaçades, la fredor que m'havia arribat al cor. M'havia quedat immòbil, clavada a la terra, els genolls garratibats, el cos enterc. No veia res més que 1'ombra, 1'ombra que s'acostava cada cop més definida, més exacta, amb els ulls sortits, sangonosos. I vaig sentir una massa que em queia a sobre, que m'estrenyia la cintura, que em ficava la mà dintre el vestit...

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Indret: Davant la Font Monumental (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera)

18 de juny de 1901.

... i vaig arrencar a córrer, amb els baixos de les faldilles humits de fang i el vestit esquinçat per dalt. Vaig agafar de nou el camí sinuós, que ara em semblava un camí de mala petja, ple d'aiguamolls, de fanguer. I, al passeig dels Tells, vaig enfonsar el cap sota el vent, sota la pluja, per no plorar, per esborrar l'ombra. Els cabells em cobrien els ulls i m'enfrontava a la ventada, que ara m'arrossegava amb força al defora del Parc. En sortir, vaig agafar un cotxe de punt que travessava, en direcció al Born, al Saló de Sant Joan i vaig dir al cotxer, a casa, dugui'm a casa, que és al carrer de Còrsega. De pressa, que no em trobo bé. Li vaig dir que no em trobava bé perquè no tenia alè, perquè no volia esclatar en sanglots, allí, dins el cotxe de punt. Vaig tremolar fins a casa, els ulls em feien pampallugues, hi tenia un tel. Encara tremolava quan, a casa, en Francisco em va agafar i em va posar dins el llit, sense sang, esblaimada.