G.R.E.C. (Perpinyà), 1964
Font de Talló
Font humil de Talló, cant de la capelleta
on seguda la Verge hi prega amb son Infant,
els teus brolls de cristall com cabells s'hi desfan;
tres bancs sota alguns polls adornen ta placeta.
Ets la font del repòs on somnia el poeta,
on el vellard a l'ombra es recorda pensiu
del passat, i contempla, espectador passiu,
la vida que s'escola igual que fuig la veta.
Ombriu de la planura on es dauren els blats,
esgranadora lleu de fines pedreries,
el sol encén als camps les flors d'orfebreries
entre els patatars blaus i les herbes dels prats.
D'on véns aigua tan fina, i tan clara, i tan fresca?
Quin camí sota terra i quin rost has seguit?
Els teus plors són records del tenebrós neguit,
ton riure és per Cerdanya, immensa i rossa bresca.
Oh! Fonteta suau, portes de germanor,
de dellà dels confins, aigua filla de França,
el bes de joventut i el dolç cant d'esperança
que llisquen del teu doll cordial i sonor.
Vora el riu de Santa Maria (fragment)
Del riu, rient i clar, l'aigua de primavera
amb xerroteig d'ocell murmura, i s'allibera
teixint un cant rodó rodolant sobre el roc
on espurna l'escuma en diamants de foc;
i de cop es barreja una rialla irònica
al trinc del xilofon o el gemec de l'harmònica.
S'hi destrena el cristall, cabellera vivent,
ondejada crinera on joguineja el vent,
mentre arruga i desflora el ram d'aigua carnuda,
fresca i llustrada igual que un cos de nena nuda.
La Fou de Bor
D'un circ grandiós de muntanyes
estreta davalla la vall
sobre la plana de Cerdanya
on s'enrotllen dins la campanya
amb cabells verds rulls de cristall.
Al flanc de la penya alta i nuda
la boca s'obre del rocam,
la «tota freda» negra i muda
cova que s'interna perduda
dins les entranyes del foscam.
Al baix del penyal d'eixa cova,
d'una altra falla surt brollant
un bram d'aigua com una lloba
saltant pel llit de terra tova
doll de cristall fos i brillant.
Amb el corrent els còdols canten
i les nimfes sobre eix teler
teixen l'escuma quan ressalten
dins un boirim aigües que infanten
veles de gasa i blanc veler.
I quan la sega és acabada
setembre amb l'aplec del blat nou
festiva l'aigua a la cascada
i tothom canta fent parada
sardanejant vora la fou.
Al vespre a repic de campana
corranda a baix seguint el grau
com van les aigües a la plana
llisca la dansa catalana
la despedida en gran sarau.