Revista Joventut (Barcelona), 1906
Repós (fragment)
Com un tudó qui para el vol per a contemplar la riolera Vall d'Hostoles, el Santuari de la Mare de Déu de la Salut reposa a l'estrep de la turonada, contrafort de les serres del Collsacabra, comarca accidentada qui amb les Guilleries forma el reclòs més pintoresc de Catalunya. Amb la muntanya de Santa Cecília s'embranquen germanívolament, temeroses de confondre's amb les abruptes de Portabarrada i la del Far, miradors incomparables, sobretot la darrera, qui apar talment una nau capbussada bogant entre l'esplèndid mar de rica vegetació que ajuda a cloure el vell Montseny, quina cabellera de boscos van xollant els carboners i llenyataires, deixant-li nua la testa qui a la tardor se cobreix amb altra cabellera blanquíssima que senyoreja fins que a la primavera li xuclen els rierons i torrentars per a engruixir els rius qui aporten doble tribut al mar. Quan el poeta hi arribà, l'ermita rebia els últims petons del sol ponent, i convidava a un repòs de llarg temps enyorat. Una dolça quietud regnava en ella. Les remors del capvespre eren ofegades per les esquelles dels ramats, per les llunyanes converses dels pagesos al tros i per una que altra tonada que el traginer solitari esgranava seguint els matxos per les altures. El poeta en quedà prendat i es prometé, a més de la salut del cos, que curós cercava, la de l'esperit, força inquiet per les lluites incessants en aquella ciutat xucladora d'energies.