Retrats de passaport

dins Obra completa 17

Edicions Destino - 1970 - Barcelona

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Fundació Pere Coromines (Sant Pol de Mar)

Llavors era un home de mitja edat, d'una certa corpulència, de caminar pausat i sòlid, de molt bons seients, amb una cara molt oberta, un front amplíssim, la cara certament tocada d'una grogor de llum de lluna, que més que la d'un malalt semblava la d'un professional reclòs al seu despatx, amb una certa abundància de carns fluixes, que accentuaven encara el seu aspecte permanent de filosòfica bonhomia. Sobre les seves faccions esbatanades i planes es veien els seus dos ullets rodons, que de vegades tenien una estranya i fonda malenconia i altres vegades una lluentor de misteriosa i informulada malícia. Aquests moviments dels ulls no eren pas suficients per a corregir la cordial bona jeia que exhalava la presència d'aquell home, sovint convertida en franc escepticisme. [...]

És el primer escriptor, cronològicament parlant, de la nostra literatura moderna en el qual es pot observar una lectura eficaç dels clàssics. No té un aspecte gòtic o vigatà-en el sentit literari de la paraula. Coromines sabia molt bé el llatí. Per això la lectura d'aquesta obra és d'un gran profit. Hi ha una posició contra l'escanyoliment, l'infecte ruralisme literari i el folklore comarcal o provincial, magnífica. És una literatura de front ample, europea, escrita sense mossegar-se les ungles ni amb un esperit petit. Coromines degué passar les millors hores de la seva vida escrivint amb tots els sentits. Coneix perfectament la llengua. La seva lexicografia és precisa i sempre adequada i perfecta. La seva tendència normal és l'estil lapidari. El que demostra que és un gran escriptor és veure com frena aquesta tendència, com la redueix al mínim, per no caure en la manera de l'orador o de l'historiador acadèmic. Es mou sempre en una realitat tocada de genèric - el contrari dels naturalistes i de la senyora Albert especialment - que representà, en la nostra literatura, un franc progrés.

Però quina dispersió, Déu meu! Coromines fou un home d'una dispersió vastíssima. Advocat, jurisconsult, funcionari, periodista, contista, economista, sociòleg, novel·lista, poeta, filòsof, historiador, orador, polític, legislador, banquer, pare de nombrosíssima família... És una cosa fenomenal, una força de curiositat immensa, una ànsia de saber en extensió - i sovint en profunditat - que us deixa absolutament perplex.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Sala de Joaquim Borralleras (Barcelona)

La tertúlia a què faig referència es reunia a l'Ateneu Barcelonès, sobre el jardí, i era separada per una mampara de la que presidia el doctor Quim Borralleres. A l'estiu, els dies de molta calor, l'envidrat que separava les dues tertúlies s'obria de bat a bat per refrescar el local. I llavors arribava que les dues tertúlies quedaven pràcticament foses en una sola reunió considerable. És per aquesta raó, merament climatològica, que els qui tinguérem l'honor de fer companyia a Quim Borralleres entre els anys 1919-1929 podem també afirmar que prenguérem cafè alguna vegada amb el senyor Guimerà.

Tinc la impressió, de tota manera, que els dos cercles no arribaren a compaginar. La tertúlia del gloriós dramaturg estava formada per persones molt distingides, molt ben vestides, generalment de l'estament comercial. Era una tertúlia de tòpics, de llocs comuns, absolutament convencional. La del costat era una cosa molt diferent: s'hi practicava el lliure examen més absolut, hom s'hi manifestava en la més autèntica i segura llibertat. Algunes opinions emeses per diferents persones de la nostra penya en dies de desaparició de mampara no foren del gust d'alguns assistents a la del costat, i així arribà un moment en què es plantejà el problema de saber si el millor encara no era mantenir l'envidrat immòbil i tancat. Eren dues coses, en definitiva, separades per un segle de distància.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Biblioteca de l'Ateneu (Barcelona)

La biblioteca de l'Ateneu del carrer de la Canuda és un aquàrium on naveguen una quantitat de petits monstres que m'agrada d'observar.

En primer lloc hi ha els adaptats: dos o tres concurrents de mitja edat, molt ben vestits, amb bastó i molts anells a les mans que es fan servir novel·les franceses que en el seu món tenen fama de presentar escenes de llibertinatge i que de fet no són res més que denses lates pesadíssimes. Fa l'efecte que la bi­blioteca els serveix per a donar temps a les seves senyores d'aprofitar les oportunitats. Són concurrents de tarda.

Hi ha després els bohemis paràsits de biblioteca, que, si podien, hi viurien i en farien la pròpia casa, Un d'ells és Xavier de Viura, poeta, un tipus nocturn, pàl·lid i desencaixat. Silenciós i solitari, Viura arriba a les onze de la nit amb l'aire de l'home que s'ha hagut de llevar per força. Té l'aspecte de fer moltes hores que no ha menjat. Demana un cafè amb llet i s'embranca en la lectura de llibres d'ocultisme i de màgia. Quan la casa es tanca, surt a la Rambla i s'instal·la en un cafè qualsevol —generalment al Lyon d'Or—, on el veieu de vegades evacuant la consulta d'una cocotte o llegint-li les ratlles de la mà.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Biblioteca de l'Ateneu (Barcelona)

Cristòfor de Domènech és un bohemi de tarda. És el tipus de l'intel·lectual de la generació anterior, que ha anat a mal borràs i ha acabat en la bohèmia més delirant. És un home difús, oratori, caòtic i des­ordenat. Sempre està al punt de dalt. Té la mania de vestir bé, d'anar ben arreglat i de presentar-se com un refinat. Sota el plastró que porta, la camisa és una incògnita vaguíssima.

En arribar, havent dinat, es col·loca en un lloc estratègic de la biblioteca — és a dir, en un lloc de pas— i demana cafè. De seguida que passa algú sus­ceptible d'enganxar-se-li, li salta a sobre a grans gambades. Comença llavors una conversa — vull dir que Domènech inicia el seu monòleg xarbotant. Al cap de poca estona, algú els fa pregar que tinguin silenci, que parlin baix. Llavors Domènech s'emporta el seu interlocutor cap al vestíbul i, a peu dret, sota el bust de Verdaguer, el monòleg continua intermina­ble. A quarts de sis de la tarda, l'interlocutor té un aspecte absolutament aplanat i Domènech continua en l'ús de la paraula. Però, a la fi, ni l'un ni l'altre no poden més i se separen. Domènech arriba a la seva taula dient una frase a l'orella de l'un, entaulant un tall de diàleg amb un altre, estrenyent la mà al de més avall. Finalment s'asseu, fatigat, a la seva taula i pren el cafè que li han servit tres hores abans.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Biblioteca de l'Ateneu (Barcelona)

Havent dinat, una de les primeres persones que arriba a la biblioteca de l'Ateneu és mossèn Llorenç Riber. No arriba pas directament del carrer. Abans d'entrar a la biblioteca ha passat per la perruqueria. Apareix admirablement afaitat, delicadament pentinat, correctíssimament vestit. El pas de la navalla a contrapèl ha donat a la pell morena de la seva cara un to lleugerament morat-blavís. Aquest color blauet accentua la pal·lidesa del seu front admirable­ment dibuixat i la mòrbida dolçor de la seva mirada dominada i reflexiva. Amb el manteu una mica voleiant, de plec elegantíssim, es dirigeix a la taula individual que ocupa cada dia i amb la suavíssima fonètica mallorquina del seu català perfecte demana a en Costa una tassa de cafè i al bibliotecari els llibres que necessita.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Biblioteca de l'Ateneu (Barcelona)

Sempre vaig trobar en la mentalitat de Gual un punt d'equilibri. No crec que hagués estat mai un bohemi ni que l'haguessin satisfet, en cap moment, les posicions inexplicables i gratuïtes. Era possible de trobar-lo al matí a la biblioteca de l'Ateneu amb un aire més esportiu — esportiu d'una certa edat, perquè no era pas jove— que el que solen tenir els qui freqüenten els antres de Talia. No semblava ni un bohemi ni un cabotin, almenys externament, Més que d'alimentar-se de cafè amb llet, cosa que no era rara en aquest ofici, semblava tenir accés a objectes positius i tangibles. No semblava pas un home de teatre... Quan caminava per la biblioteca ho feia de puntetes per no fer soroll, per no molestar ningú, perquè ningú no constatés la seva presència, Aparentava tenir un gran respecte pels llibres —cosa que no era pas habitual en molts concurrents— i, a més a més, pretenia respectar els lectors de la bi­blioteca. Tot això — direu potser — és insignificant, No ho sé... El teatre ha segregat sempre el cabotinage i la fatxenderia a raig fet. Gual era un cas a part; era un home senzill (almenys externament), més aviat apagat, que parlava en veu baixa, que escoltava la gent. Escoltar la gent! Gran problema!

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Palau Solterra (Torroella de Montgrí)

A la tarda, una mica cansat de voltar pels carrers, decideixo fer una visita a l'oncle Martí — germà del meu pare —, que és casat amb una senyora de la població. A casa de la senyora Emerenciana Capella, sogra del meu oncle, el servei em fa saber que la família ha anat a prendre cafè a casa del senyor marquès de Robert. La casa de Robert — el palau Solterra — és a dues passes de la de la senyora Mencianeta, que és el nom familiar de donya Emerenciana. Hi vaig.

Travesso el pati fosc i senyorívol i enfilo l'escala de pedra que condueix al primer pis. Un criat — un criat que tant podria ésser el fill d'un masover com un estudiant de capellà — passa l'encàrrec. Al cap de poca estona l'oncle Martí, amb la seva barba rossa, tímid, notòriament sorprès, apareix al pas de la porta i m'invita a entrar. Travessem una habitació i una altra i una altra. Els meus ulls, enlluernats pel sol del carrer, s'acostumen lentament a la dolça, agradable, penombra del palau. Quan hi començo de veure un xic clar, tot em sembla magnífic i senyorívol. Mobles pagesos bons, pintures severes a les parets, tapissos, enteixinats. A la fi, arribem a un menjador gran, tocat per la llum verdosa i humida d'un jardí reclòs. L'ambient del menjador ja no és tan feudal, però és amable, reposant. Hi ha uns balancins adorables que fan un petit grinyol moderadíssim.

En veure'm la tia Elvira m'abraça. M'interroga, després, en veu molt baixa. En un racó de la sala — ho descobreixo tot parlant — hi ha una taula en la qual hom juga a cartes.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Tomba de Gabriel Alomar (Palma)

A Mallorca he tingut polèmiques terribles amb els representants, en aquesta illa, de les idees del doctor Sardà. Amb mossèn Alcover principalment. Jo sóc un dels principals responsables que l'il·lustre filòleg mossèn Alcover hagi segregat una de les proses més tel·lúriques, més vociferants, més impressionants que en aquesta llengua s'hagin escrit mai. Aquestes velles polèmiques m'han donat una fama d'home que exhala fums de sofre. Si parleu de mi amb gent de Mallorca us diran que jo sóc en Barrufet, que és el nom que donen al maligne en aquest arxipèlag, és a dir: el dimoni vestit de persona, que entra i surt per les elevades temperatures infernals. Però, com que a Mallorca tot té tendència a tornar-se pasta d'ensaïmada, la meva consideració diabòlica és molt enraonada.

Alomar és un home que llegeix molt i darrera els vidres gruixuts que porta sobre el nas — amb un petit cordonet per a aguantar-los — sembla tenir la vista una mica cansada. Escriu enormement i col·labora en innombrables, importants diaris. És un articulista molt sol·licitat. No es podria pas negar que és un intel·lectual: porta una gran xalina blava amb uns pics blancs, té un front molt espaiós i quan camina pels carrers va una mica a les palpentes, amb el barret sobre el clatell: el seu pas, en efecte, tant podria ser el d'un home molt distret com el d'una persona que no hi veiés gaire. És a més a més catedràtic d'Institut, on professa cada matí la llengua llatina davant un escamot d'al·lots més aviat impermeables. Completen les seves hores de la vida les seves diverses i múltiples indignacions, els seus passeigs higiènics a les hores assolellades, passeigs que més que per a veure el paisatge li serveixen per a dialogar amb els amics, cosa que notòriament el complau, i finalment el cultiu dels seus sentiments, perquè Alomar és considerat avui, malgrat el to retòric de la seva escriptura, el mallorquí vivent més sentimental.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Antic Cafè de l'Alhambra (Palma)

De vegades, cap al tard, deixa l'ombra de la Seu i es dirigeix al Cafè de l'Alhambra, que és a l'entrada del Born, a la dreta. És un cafè una mica fred i comercial, amb una façana de vidres, en forma de gàbia. En aquest cafè, hi van els seus amics i hi passen els forasters: és la seva tertúlia habitual. Assegut davant la taula de marbre, els cambrers no li pregunten mai el que vol prendre, perquè és un parroquià que mai ningú no recorda que hagi pres res del que aquests establiments poden proporcionar.

— El senyor Biel Alomar — em deia un d'aquests cambrers — pot ser tan Barrufet com vulgui, però no pren cafè, ni fuma, ni demana mai cap licor, ni juga al dòmino, ni té cap vici, és un pare de família com pocs n'hi ha...

—És un Barrufet virtuós, sí senyor...

—Si vostè vol... Però si li hagués de ser franc li diria que valdria més que no tingués tan mala fama i que fes més gasto...

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Carrer Blanc (Xàtiva)

En les seves cançons -en les conegudes i en les inèdites que m'ha donat a conèixer -, Raimon ha seguit un altre camí, molt personal, sense la mínima presència de manerisme literari (ni tan sols, diria, l'indispensable), directe, sovint d'un esquematisme brutal, molt eficaç, claríssim, d'impressionants efectes humans. Raimon, que sembla haver nascut amb el do de l'expressivitat esquemàtica, realitat que no es pot obtenir seguint la facilitat i l'abandó, sinó mantenint desperts, lúcids i deliberatius tots els sentits i tots els estats interiors i que és inimaginable sense una força de manifestació complicada però congènita, ha aconseguit, en el camí de la poesia que porta a cap, grans i magnífics efectes, Al meu modest entendre, aquests efectes tenen per origen la lletra de les seves cançons molt més que la música que hi projecta, que no és res més que acompanyament - tant si la música té un fons religiós com de reminiscències àrabs, que abunden tant en el fons popular musical valencià. És la lletra el que porta Raimon a llançar els seus crits esqueixats alternats amb caigudes en deliqüescències suavíssimes, amb els seus galls patètics i les modulacions que realitza amb les vocals obscures. Tots aquests elements i altres que no sabríem descriure donen a l'artista una densitat personal, una autenticitat que no té, en el nostre món i en la poesia que cultiva, comparació possible i que explica les fenomenals projeccions d'adhesió admirativa i d'entusiasme de què és objecte. En l'actualitat Raimon és una de les claus de la sensibilitat popular del país, sobretot del món que puja. És el seu gran poeta-és un gran poeta.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Pont del Ter (Torroella de Montgrí)

Torroella m'agrada, m'agrada sobretot abans d'arribar-hi, venint de Pals: el pont sobre el Ter, el panorama sobre el riu que s'hi obre a llevant i a ponent, amb les frondes elegants dels grans arbres i l'aigua endormiscada baixant lentament, fent giragonses davant la sorra blanca de l'areny. Al voltant del pont hi ha dones que renten sobre les pedres, se sent el picar alegre de les pales i en els marges es veu la roba posada a assecar sobre l'herba verda. També hi sol haver en el paratge una o altra caravana de gitanos. En passar es veu el tremolor de les fulles dels arbres sobre l'aigua i la cal·ligrafia que el bec de les orenetes hi fa, volant.

Des dels arcs del pont, al matí, amb el sol jovençà, hi ha una llum blau-verda-rosada prima i fresca que dóna a les coses un punt de puerilitat; a la tarda el sol ponent fa una llum daurada que nimba els grans arbres i dóna a les frondes una opulència una mica inflada.

Torroella ofereix un contrast extraordinari. La població està posada entre les terres gerdes del riu i els primers contraforts que fan, resguardant-la de nord, les muntanyes del Montgrí i sobretot Santa Caterina (amb el castell a dalt), tórtora i malva. Sobre la població mateixa, al peu de la muntanya, hi ha un paisatge de vinyes, oliveres, de fruiters de secà. Més amunt hi ha una faixa de murtra i ginebró, farigola, garriga i argelaga entre clapes de roques. És un país de perdius que fa un perfum intens i una llum radiant. Després, fins al castell, hi ha el roquisser pur i vertical, malva, violeta i grisalla.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Plaça de la Vila (Torroella de Montgrí)

En baixar de la tartana, a plaça, devia fer calor perquè els carrers — llargs, estrets, en angle recte — m'han causat una deliciosa sensació de frescor. Ara que hi passo, sento la solitud encisada, el silenci extàtic que hi ha a les poblacions pageses. En una petita placeta amb quatre arbres m'arriba el «blat segat!» d'una guatlla engabiada. En els baixos de les cases hi ha ombres humides que contrasten amb les taques de sol blanques, enlluernadores, que tremolen en els alts. La població és una barreja de coses decrèpites i de construccions crues — adormida en la bonior de les primeres mosques ben alimentades. La població és rica. Aquestes mosques, que a l'estiu volaran a milers, en són la prova més irrecusable. En el nostre país, tan gasius són els pagesos rics com els pobres — aquesta és la deplorable realitat. A judicar pels magnífics femers visibles en un o altre casalot, a Torroella encara no hi ha clavegueres.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Ateneu. Pati d'entrada (Barcelona)

Quan el 1917 vaig tenir el gust d'ésser presentat al doctor Joaquim Borralleres (que era metge no dedicat a l'exercici d'aquesta professió) en la cèlebre penya de l'Ateneu, de la qual la seva sociabilitat i la seva tolerància eren l'ànima, Borralleres, que tenia llavors trenta-set anys, era un home de complexió plena, corpulent, barbamec, intensament pàl·lid, amb dos grans cercles morats sota els ulls tristos, crepusculars, i desproveït d'avidesa, que portava un barret d'ales bastant amples, coll planxat i alt i vestits invariablement blaus, d'una distinció perfecta. El barret i el coll dur, reminiscències del modernisme ja esvaït, foren substituïts més tard, arribada la primera postguerra, per objectes més còmodes i més democràtics. En aquella tertúlia, que fou, si no vaig errat, la cosa més divertida i apassionant que hi hagué a Barcelona en aquells anys, vaig fer el primer descobriment normatiu de la vida: vaig descobrir la complexitat. Tot el que havia après en el camp i en el poble, la Universitat — la sinistra Universitat del meu temps —, ho havia, en gran part, sofisticat. Havia sentit el perill de caure en el cretinisme general progressiu universitari. La tertúlia de l'Ateneu em féu un gran bé: em tornà als meus terrenys habituals. Una gran part de les persones i que ens reuníem, havent dinat i havent sopat, al voltant del doctor Borralleres, per prendre el beuratge que el vell Costa ens servia, érem molt fàcils de comprendre i de dilucidar. Altres — Pujols, Jardí, D'Ors, Fabra, Sunyer —, no pas tant. I potser el qui era més difícil de desentranyar era Quim mateix, que ara ha passat avall amb un estoïcisme i una obscuritat glacials.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Carreró de la torre dels Socors (Girona)

Si, mentre parlava, el rellotge de la Catedral tocava hores, parava en sec. El bronze greu, impressionant, de les campanes el transfigurava instantàniament. Escoltava la dispersió de l'onejant sonoritat en el silenci de la nit en un estat de fervor embadalit. Era tan sensible a la qualitat densa i esponjada del bronze, que de vegades em sembla que li produïa com una esgarrifança de calfred. Escoltava caure les successives, lentes unitats de les hores en una immobilitat callada, fascinant, la boca lleugerament oberta, i només reprenia la conversa quan tot rastre de flotació del darrer cop de batall s'havia totalment diluït.

També era molt sensible als xiscles ofegats de les òlibes i de les xibeques. Quan li semblava veure volar algun ocell nocturn entre la màgia espectral de les pedres i sentia l'esgarip sord i misteriós de les aus sinistres, parava d'enraonar i deia, de baix en baix:

—Heu sentit? Heu sentit?...

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Monument a Carles Rahola (Girona)

Carles Rahola és un home alt, pàl·lid, amb un punt de macilència. Sobre el nas desproveït d'impertinència, hi porta uns vidres muntats a l'aire lligats a la corba d'un cordonet, darrera els quals es veuen uns ulls miops i somniosos. Els cabells, tirats en desordre cap enrere. Una xalina flàccida li penja sota un sotabarba incipient. Un vestit fúnebre i negre se li lliga amb un bigoti trist. Tot i que sol caminar amb el cap enlaire, mirant els núvols, les mans al darrera, arrossegant una mica els peus, causa la impressió d'un home corbat i aclaparat. De les deformes butxaques de l'americana sempre li surten uns papers. Una mica de caspa li blanqueja l'espatlla. Enraona baix, dolçament, amb una gran distinció. Passeja un barret d'artista.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Monument a Prudenci Bertrana (Girona)

El vaig veure a Girona per primera vegada. Anant a l'institut el trobava pintant un racó pintoresc o una casa vella i escrostonada. Llavors pintava. M'aturava un moment a badar amb els llibres sota el braç. Feia un verisme sense gruix, banal, exsangüe. Ell em mirava de cua d'ull, sense treure's la pipa de la boca, com si jo fos una bèstia rara. [...]

 

Sempre he cregut que en aquest país no ens trobem en situació de negligir frívolament res que per una raó o altra pugui ser positiu. Més aviat convindria considerar tots els resultats amb un criteri obert i eficaç. Sempre he respectat i admirat Bertrana. L'home no era pas un fantasma convencional. De vegades amb els dits de la mà feia un moviment com si palpés el ventre tebi d'un conill acabat de matar o el plomatge d'una perdiu, que m'inspirava confiança. El seu ruralisme, ja ho he dit, em sembla particular perquè és més la fascinació de la vaguetat del bosc que les històries al·lucinants d'altres naturalistes indígenes. Era a més un home molt nostàlgic. [...]

 

Tenia els ulls molt bonics, d'un negre daurat. Els veig darrera els vidres de les seves ulleres, una mica cansats, desenganyats, de vegades immòbils com una aigua posada, de mirada antiga i agrària. Aquesta mirada, tan humana que de vegades feia compassió i sempre era comprensiva, semblava corregir la lleugera nasalitat maliciosa de la veu; la crepitació una mica cínica, de vegades voltairiana, de la rialla li adreçava la boca, que s'havia lleugerament torçat per deixar passar l'adjectiu sarcàstic. Rarament enraonar l'enfebrava, malgrat el to hiperbòlic que com a bon caçador posava en les seves bertranades.

La seva obra, més que enginy, conté humor — un humor natural, de vegades produït per falles del sentit comú o de la raó més solidificada i de vegades comparant coses absurdes de productivitat literària inimaginable. Tenia, però, un do personal, una virtuositat que treia punta de qualsevol cosa. Una vegada li vaig sentir fer una comparació entre un conill blanc i casolà i un nen que feia la primera comunió, exhilarant, absurda, inexplicable. És un contemplatiu amb el do de l'humor, probablement un gran tímid evadit amb la ploma a la mà. No crec que tingui cap idea. Veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d'inacabat i trist de les fetes de la vida—el fracàs. Gairebé sempre el seu humanisme es d'una lògica aclaparadora. Quan s'ha d'emocionar, s'emociona indefectiblement; quan s'ha de riure, riu com un infant. No s'equivoca mai, no juga mai, es deixa portar per les formes de la lògica més superficials i banals.