Riu avall

El Mèdol - 1996 - Tarragona

Autor: Andreu Carranza i Font
Indret: L'embarcador (Ascó)

Totes les pedres de les vores del riu havien desaparegut i un núvol amenaçador tapava una part del cel la comarca. Vaig esgarrifarme! Jo sabia quin seria el final d'aquella història: l'acabava de veure en aquell horrible somni. Amb la guitarra a les mans, entre els acords i els compassos d'un ritme bategant, vaig recordar les imatges oníriques i vaig saber que havia començat l'última cursa. La llum decandia per moments i els últims raigs de la tarda lliscaven sobre la superfície del riu formant una cascada d'espurnes que engolien els remolins del corrent. Contemplant la boca de la torre, que s'alçava terrorífica al fons del paisatge, vaig pensar que l'Ebre des de sempre havia estat una frontera, tal vegada una frontera psicològica entre el nord i el sud d'un mateix poble, d'una mateixa llengua, d'una mateixa cultura. Però, ara, en lloc de configurar una fita en l'espai, una marca geogràfica, social, econòmica o política, s'estava convertint en una nova frontera en el temps. D'un lloc secret de l'espai, una ràfega de vent va colpejar-me el rostre. Tot d'una va venir a la meua memòria una frase contundent que havia escoltat feia molt de temps, i que ara amb l'impuls decidit de l'era atòmica, adquiria una nova dimensió: —Enllà de l'Ebre... Enllà de l'Ebre! El blues semblava sortir sol. La foscor havia desfigurat el paisatge del galatxo. Els àlbers i els tamarius eren els bastidors d'un escenari fantasmal. Només sentia la remor de fons del corrent que m'acompanyava formant una increïble simfonia natural. I les paraules i els arpegis es fonien completament per esdevenir un sol cos, una sola cosa. La lluna havia aparegut gairebé de sobte, per darrera del teló de fons de la imponent serralada del Montsant. Aquella lluna va cobrir-se amb la mantellina de vapors que brollaven de la torre de Babel. Els seus raigs arribaven molt febles sobre les aigües i dels seus ulls queien llàgrimes de rosada letal. Ràpidament les argentades resplendors eren absorbides per una foscor misteriosa que surava en l'espai formant un plugim d'estalzí immaterial. Quan l'últim esparpell de la lluna va cloure's definitivament sota el vapor nuclear, vaig entonar aquell blues que durant tant de temps va resistir-se, ocult en alguna cambra secreta de la memòria.

 

Autor: Andreu Carranza i Font
Indret: Plaça Major (Flix)

Abans de marxar em va dir que cada cent anys vindria a trobarme a la plaça Espanya, tot just a l'hora que vaig morir penjat i que ell mateix em lliurarà el martell i les eines secretes per reparar el meu mal que després ha de verificar correctament, per tal que els mercaders i els compradors tornin a tenir la mida llesta.

I aquesta és la meva trista història, senyors. Jo sóc una ànima en pena que vagarà eternament fins que no aconsegueixi adreçar la cana. I com comprendran vostès, el mostassaf no em reconeixerà amb barbes i grenyes, i no em podrà lliurar les ferramentes secretes per corregir la tortuosa cana. I com molt bé saben, els cabells dels homes, després de morts encara continuen creixent... I tant que creixen!
Aquell misteriós personatge va sortir del local rapat al zero i el meu amic Pujol no li va cobrar ni un ral. Instants després la llum va tornar. Els fluorescents es van encendre de cop i els fanals van il·luminar la plaça. Vam sortir de la barberia. No vam veure ni rastre d'aquell home i vam decidir no contar la història a ningú.

A la mitja nit em vaig despertar. Feia molta xafogor i no podia agafar el son. Aleshores, quan anava a sortir a prendre la fresca al balcó, vaig escoltar un ressò metàl·lic llunyà. Semblaven cops de martell. Vaig esgarrifar-me i me'n vaig tornar al llit pensant que el fantasma Nicolau estava complint la seva feina.

Escoltant el soroll profund i contundent d'aquell tètric martell del més enllà, vaig enfilar-me pels passadissos del somni i vaig sentir compassió per la pobra ànima en pena. Mentre m'adormia pensava que potser aquella mateixa nit, Nicolau, el fantasma del mas del Vint-i- Nou, aconseguiria adreçar la cana completament i així trobaria el descans etern per poder seguir la guia dels morts a les pregones regions ultraterrenals.

 

Autor: Andreu Carranza i Font
Indret: Plaça de l'Església i de l'Ajuntament (Flix)

L'Ebre era el mateix. Els remolins engolien les imatges del feréstec paisatge riberenc. Els núvols solitaris s'emmirallaven en l'espill del riu, desdibuixats per la gasa translúcida de la calitja estiuenca. A l'hivern les filagarses de boira, espessa i gèlida, s'arrossegaven mandroses per la crosta de les aigües. Només la cinglada del cerç o les burxades càlides de garbinada aconseguien esbandir els cels entelats de la vila i esquinçar la pell argentada del corrent. El temps s'assolava en els tolls dels amples meandres i quedava empresonat per sempre, embullat entre les arrels del canyar i la regalèssia. El riu serpentejava entre les illes i s'aviava avall, encaixonat pels espadats de roca i els estimballs de romers i farigola.

L'Ebre era el mateix, però els homes i les dones dels pobles de la vora ja feia uns quants anys que li havien girat l'esquena. De mica en mica, desaven calaixeres de records a les golfes de la memòria; polsosos lligalls d'una història que mai no fou escrita. Els seus protagonistes eren gent senzilla: llaüters, daliners, peons,... navegants de riu amb l'ànima clivellada per les gelades i els dits semats per la sirga.

Vaig escoltar una d'aquestes llegendes quan era petit mentre m'empassava una llesca de "pamvinsucre", que no em cabia a les mans. L'aspror de les paraules endolades dels vells, asseguts sota la figuera de la plaça, van fressar el camí dels meus primers records infantils. Era com si, de sobte, despertés dins del meu propi món; com si prengués consciència de les coses i de les vivències que sempre havien estat al meu abast.

 

Autor: Andreu Carranza i Font
Indret: L'embarcador (Ascó)

A la vora del riu Ebre

estan fent un monument,

una torre poderosa

aixecaran en poc temps.

 

Vomitarà les entranyes,

el baf nuclear ardent,

l'orgull de la ciència atòmica;

és la torre de Babel.

 

I els pobles de la comarca

s'esvairan lentament

engolits per una boira

que no pot desfer el vent.

 

Les cases desfigurades,

els rostres es van fonent

i el buit prompte s'apodera

fins i tot del pensament.

 

El rastre de les petjades

dels nostres avantpassats

desapareixeran per sempre

sota la pols del progrés.

De la Ribera de l'Ebre

ja no se'n parlarà més.