Salvador Dalí vist per la seva germana

Viena Edicions (Barcelona), 2012

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 158-159
Indret: Monument a F. Garcia Lorca (Cadaqués)

S'apropava la primavera i a casa esperàvem l'arribada d'un amic d'en Salvador que encara no coneixíem. Decidírem passar la Setmana Santa a Cadaqués perquè creguérem que li agradaria més que estar a Figueres. I així fou realment. Federico García Lorca, que no era altre que l'amic que esperàvem, queda meravellat.

-Es un paisaje eterno y actual pero perfecto -digué commogut. En arribar el captard anàvem junts a fer les passejades de costum pels olivars i ens deia que li semblava trobar-se a Terra Santa. Més endavant afegiria -: Olivos de Cadaqués, ¡qué maravilla, cuerpo barroco y alma gris!

De seguida sentírem per ell un gran afecte. Quan en Salvador ens explicà que havia escrit una obra de teatre, ell ens digué que ens la volia llegir perquè no hauria cregut mai poder-ho fer en un ambient tan íntim i acollidor. Així fou com enmig d'un gran silenci i expectació, en el menjador de la nostra casa de Cadaqués presidit per la marededéu barroca que des de la capelleta endomassada de verd ens mirava somrient, tingué lloc la lectura de Mariana Pineda. En acabar tots estàvem emocionats. El meu pare cridava exaltat dient que en Lorca era el poeta més gran del segle, jo tenia els ulls plens de llàgrimes, i en Salvador ens mirava curiós i enorgullit com dient-nos: «Eli, què us pensàveu?», complagut al mateix temps de la nostra reacció mentre mirava García Lorca, que no es cansava de repetir com se sentia d'agraït pel nostre entusiasme.

D'ençà d'aquell moment fou per al pare com un altre fill i per a mi com un altre germà. Arribà a compenetrar-se de tal manera amb tot el de casa que fins en el més insignificant prenia part.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 179-181
Indret: Monument a F. Garcia Lorca (Cadaqués)

García Lorca i jo el deixem treballant i ens n'anem al Sortell. En la sorra d'aquesta platja, una mica més groga i aspra que la de les altres, s'hi troben una mena de fòssils, pedres i vidres polits per l'acció del mar, que serveixen perquè en Salvador elabori els seus objectes pictòrics entre reals i fantàstics. Per això els cerquem quan ell treballa. En diem «aparatos» i així passem molts matins en aquesta platja cercant entre la sorra elements sòlids i estranys que se'ns fa difícil saber o concretar en molts casos d'on procedeixen. Sovint ens embadalim veient entre les aigües clares algun cranc o un bol de gambes, i com quan era petita trobo de nou un gran plaer en contemplar com es desenrotlla la vida en aquests bassiols emplaçats entre les roques. Tot ensenyant-ho a García Lorca, que s'hi entusiasma, ho torno a reviure.

-¡Qué monstruos! -exclama en veure-ho.[...]

A l'hora del bany, quan en Salvador i jo amb algun dels nostres amics ens allunyem tot nedant de la platja, Lorca s'hi queda esperant-nos. De cap manera no es ficaria a l'aigua si no fóssim prop d'ell. Té por que les petites onades el colguin, o d'enfonsar-se en el mar per sempre més. Per això quan es banya ho fa arran de la platja i jo li haig d'aguantar la mà perquè tem ofegar-se. En sortir del bany anem a casa, on dinem, com sempre, a la terrassa. [...]

La personalitat de Lorca és tan viva, tan absorbent, tan atractiva, que tots ens sentim impressionats. Com si això no fos prou, se sap fer estimar pel seu caràcter espontàniament infantil: només desitja que ens preocupem d'ell, que constantment el tinguem present. Molt sovint ens dóna la mà perquè té por de morir. Li sembla que així, donant-nos la mà, s'aferra a la vida. A voltes ens diu que té mal de coll i que la seva veu és massa ronca. Convençut que està molt malalt, vol que estiguem per ell, que no el deixem sol ni un lleu instant. Li agrada que li fem bafos d'eucaliptus i la seva cambra en queda aromada. Contínuament demana el termòmetre per posar-se'l i li agradaria prendre força medicines, però com que no té febre nosaltres ens limitem a complaure'l en tot i per tot.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 181-182
Indret: Monument a F. Garcia Lorca (Cadaqués)

La gran por que li fa la mort l'obsessiona, el persegueix, i si anem per mar en hores de calma blanca, en veure's reflectit en l'aigua mansa sent vertigen. Té la impressió que volem i que hem de caure. Quan fa un xic de tràngol tem que les onades ens passin per sobre i ens engoleixin. La por de la mort únicament l'abandona quan anem a l'ofici dels diumenges, perquè pressent la vida eterna. L'altar barroc que s'alça majestuós, atapeït per un pa d'or i al·legories, al peu del qual el sacerdot es mou suaument, l'ajuda a percebre i recollir la música de l'orgue i dels cants que, com un oreig, ressegueix les imatges, els àngels i les flors abans de pujar-se'n al cel. La pàl·lida claror dels ciris així que acalem els ulls desprèn una ratlla finíssima com un fil de mel que des de l'altar s'endinsa en les nostres retines. Un alè prenyat de misticisme penetra l'ànima empès per la música de l'orgue i les veus humanes que s'hi confonen. Tot embolcallat amb olor de cera i aroma d'encens. Dret al meu costat, García Lorca sembla que estigui en èxtasi. La mort ja no li fa por perquè entreveu l'esclat de vida que d'ella neix.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 103-104
Indret: Casa dels Dalí (Cadaqués)

Separada de la platja per un marge clafit de geranis vermells i encatifada amb el mateix pedregoleig, hi ha la terrassa de la nostra casa. Un eucaliptus li fa ombra. El foc dels geranis ressalta prop del mar en un primer terme ple de llum. Al fons, les cases emblanquinades del poble voregen l'aigua, i quan comença la calma blanca s'hi emmirallen allargassant-hi les parets simètriques. A l'hivern ens arriben els sorolls del poble en perfecta ressonància.

L'eucaliptus projecta l'ombra mòbil, de tons malves i violetes, en la blanca paret de casa a la qual dóna entrada una petita porta pintada de verd. A dins, una marededéu barroca de tons verdosos i daurats somriu plàcidament des de la seva capelleta enfondida en la blanca paret del menjador. Unes cortinetes de domàs verd l'emmarquen. Ignorem quina Mare de Déu és, però quan, passats uns anys, García Lorca li posà una branca de corall vermell a la mà, ja fou, per a tots nosaltres, la Mare de Déu del Corall. Ella presideix la nostra caseta perduda en una platja de pissarra i marbre, on el món de les petites basses es belluga constantment igual que els nostres ulls àvids de cercar, en tot, l'art i l'emoció.

Una forta olor d'aiguarràs ens guia cap al taller on el meu germà pinta. És una sala quadrada de color gris plom. Dos espaiosos divans d'arpillera fan angle. Al cantó oposat hi ha prestatges plens de pots i ampolles, tubs i pinzells, si bé resten tapats per una cortina que també és d'arpillera. En una d'aquestes lleixes hi ha els Gowans i les revistes d'art. Les parets són atapeïdes de quadres, excepte el tros que correspon a la finestra, des d'on contemplem el poble i el mar. La torre de les Creus dóna al paisatge la pàtina d'un gravat antic.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 136-137
Indret: Casa dels Dalí (Cadaqués)

Un matí la tieta entrà a la meva cambra i plena de temença em digué:

-No t'espantis, però fa tan mal temps que hauries de llevar-te.

De moment no vaig entendre bé el veritable significat d'aquestes paraules, però tot seguit un tro féu trontollar les parets de casa i el meu germà ens cridà des del taller que hi anéssim. En aquell moment un terratrèmol semblà que partia la terra i ho abassegava tot. El dia apuntava amb color de fang, i mar i cel eren espessos, foscos com el llot, mentre la natura udolava. La nostra caseta amb nosaltres tremolant a dins -menys el pare, que era a Figueres- restava envoltada d'aigua. El torrent del costat baixava rabent i arrossegava arbres, parets i també la nostra barca que, com una guspira blanca, veiérem lluir un instant enduta per l'aigua espessa i negra per a desaparèixer en el mar entre les onades que s'alçaven i es cargolaven rebotant contra les parets de casa i cobrint-la de regalims de fang. El dia avançava, però el sol no aconseguia aclarir un cel que, com el mar, tenia color d'argila. Els llamps guspirejaven ací i allà i l'udol dels trons retrunyia sense parar amb una remor fúnebre, inacabable, enervant, esgotadora. De sobte el torrent baixà amb mes força ple de troncs d'arbre i branques esqueixades i esbotzà la murada del pati que hi havia al costat de casa. La tieta, tement una desgràcia, però sense perdre la serenitat perquè no ens espantéssim encara més, ens digué que havíem de deixar la casa per a refugiar-nos en la dels únics veïns amb qui podíem comunicar-nos.

En Salvador, embolcallant l'àvia amb un mantell negre, l'agafà en braços i obrint la porta d'entrada eixí, tot afrontant l'horrible tempestat. El vent no el deixava avançar i el pes de l'àvia li feia el pas dificultós. L'aigua baixava en forma de cascada pel caminet que conduïa a la casa dels veïns i li rebotia a l'alçada dels genolls. Els llamps fulguraven i els trons cruixien com si materialment esbardellessin les muntanyes, mentre el cel, com una massa de plom, s'espesseïa cada vegada més. Els pocs metres que calia recórrer per a arribar a casa dels nostres veïns se'ns feren interminables. En arribar-hi pensàrem que el torrent ja devia haver enderrocat part de la casa que acabàvem d'abandonar. Aquest pressentiment, sortosament, no es féu realitat.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgina: 92
Indret: Casa dels Dalí (Cadaqués)

El crepuscle agafa delicats matisos. La lluna en sorgir del mar apareix vermella com polpa de xíndria i estén sobre l'aigua un camí de llum. No és més que la claror del sol que, ja post, ens arriba idealitzada per ella. Comença l'ascensió cel amunt i en allunyar-se de l'horitzó perd la vermellor que tenia i el seu to platejat ho cobreix tot amb aquesta llum d'ideal que és tan necessària de trobar fins i tot en les coses més insignificants de la vida.

Era en aquestes nits que el pare ens feia classes d'astronomia. Nosaltres, amb unes ulleres de llarga vista, de gran potència, vèiem les constel·lacions un xic més a prop que els altres vespres. També en aquestes nits del mes d'agost, sota un cel blau marí, ens feia aprendre les faules de Samaniego, que se'ns apareixien en la imaginació amb els mateixos colors de les calcomanies. Nits d'estiu que mai més no hem oblidat perquè són un dels records més vius de la nostra infantesa.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 175, 176 i 177
Indret: Casa dels Dalí (Cadaqués)

Federico i jo avancem agafats de la mà per un camí que s'esmuny entre olivars i ens condueix al poble. Les cases blanques com la flor d'ametller s'enrosen com el capvespre, i les veiem aparèixer al capdavall del camí a l'hora que les campanes toquen a rosari.[...]

En arribar a casa trobem el meu germà que encara treballa. És infatigable. La llum, la forma i el detall dels quadres que pinta agafen la pàtina que es desprèn de les obres clàssiques. Les teles han assolit un tal punt de bellesa que semblen continuar l'esperit de les que hem vist en els museus.  [...]

¿En quin lloc de la Costa Brava són emplaçades les figures que pinta? En cap i en tots. La seva imaginació és tan fèrtil que crea un paisatge on tota la costa exulta plena de llum, de serenitat, de classicisme, com si fos l'al·legoria del Mediterrani. Mentrestant García Lorca també treballa. Escriu El sacrificio de Ifigenia.

Cada vespre, quan ens reunim a la terrassa, es comenta el treball del dia. El mar, immòbil, veu caure al seu damunt les estrelles i els llums de les cases que voregen la riba. Tot és calma i benestar, i un lleu oreig fa moure les fulles de l'eucaliptus mentre se sent el llunyà soroll deis rems que tallen l'aigua.

García Lorca recita els versos del seu llibre Canciones, i els del Romancero gitano. L'escoltem respectuosament silenciosos fins que la seva veu una mica ronca calla i aleshores les rimes sembla que encara continuïn en el cor de la nit ferida per un raig de lluna que arrenca del mar un cant d'amor.

En arribar el matí el sol apareix com una gran maduixa. El seu color rosat entra horitzontalment al menjador i posa claror de foc en la terra i les parets. Jo preparo l'esmorzar, perquè veig que la barca ens espera per anar a Tudela. De sobte, en el quadrat de la porta que emmarca el mar vermell i daurat, es perfila la figura de García Lorca. També la seva pell i els seus cabells s'han tenyit amb la porpra que avui regalima l'aurora. Duu a la mà una branca de corall que forma petites venes que recorden la sang quan s'ha fet sòlida.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgina: 179
Indret: Casa dels Dalí (Cadaqués)

Arriba a casa un altre amic d'en Salvador, el guitarrista Regino Sáinz de la Maza, i ell enriqueix encara mes l'ambient de casa. Cada nit, a la terrassa, dóna magnífics concerts, i els Recuerdos de la Alhambra de Tàrrega és el que demanem que toqui amb més assiduïtat. No es fa pregar gens, i quan la seva música omple la nit de ressonàncies, la platja es pobla d'ombres de la gent que l'escolta. També els nostres amics d'infantesa vénen a passar la vetllada amb nosaltres. García Lorca recita, canta cançons andaluses i havaneres, i aleshores en aquestes nits càlides del mes d'agost tot sembla vibrar a l'impuls d'una vitalitat suau i dolça com la de les notes de l'Estudio en trémolo de Tàrrega, que, tal com diu Simona, la nostra amiga francesa, produeixen le cafard.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgina: 182
Indret: Casa dels Dalí (Cadaqués)

A casa nostra hi ha, cada matí, una gran activitat perquè, tal com diu Lorca, quan tot just l'alba encén el corall que la Verge té a la mà, les notes de la guitarra polsada per Sáinz de la Maza s'escampen per totes les estances. Mentre el músic continua estudiant, en Salvador en el seu taller recomença a recol·lectar la llum, i Lorca construeix apassionadament El sacrificio de Ifigenia.

La nostra casa s'emmiralla en l'aigua claríssima del mar matinal i els pescadors estenen les xarxes a la platja. Jo, tot parlant amb ells, preparo l'esmorzar a la terrassa i miro amorosament aquestes parets emblanquinades darrere les quals l'art es desclou com una flor. No gaire més tard, dins el jardí, l'aroma dels rosers i el cant dels ocells brinden al cel la seva pregària i els xiprers posen un contrapunt de serenitat a la mística de l'hora matutina.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgina: 69
Indret: Casa dels Dalí (Cadaqués)

Aquest taller, del qual parla el meu germà i que havia estat d'en Ramonet, estava situat al carrer del Llaner, molt a prop de casa. Ocupava el pis que hi havia sobre la planta baixa d'una casa de pescadors que es deien Molina, però que anomenaven «els escalencs» perquè eren fills de l'Escala. En Ramonet el tingué durant molts anys, des que s'instal·laren a Cadaqués per passar-hi els estudis fins que construïren la finca de Sa Conca, la qual és avui del seu nebot Ramon Pichot, que també és pintor i que ha tingut molts èxits, particularment com a pintor de retrats. És gairebé segur que en aquest estudi hi havia estat moltes vegades Picasso, i possiblement alguns dels quadres que féu a Cadaqués els pintà en aquest taller, perquè a casa de la Lídia, la dispesa on s'allotjava, no hi havia prou espai.

El meu germà disposà d'aquest estudi fins l'any 1921, quan férem obres a casa i li destinàrem una cambra en exclusiva perquè pogués treballar, cambra que decorà amb arpillera i en la qual també va pintar una sanefa amb paneres blaves plenes de fruites i flors enllaçades amb garlandes de grans fulles, que en realitat era una rèplica de la que havia pintat a Figueres als baixos de la Sala Edison. A la llibreta titulada Ninots, el meu germà anotava tots els quadres que pintava durant l'adolescència.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 182-183
Indret: Església de Santa Maria (Cadaqués)

De sobte veig venir unes nenes que porten paneres curulles de flors. Me'n demanen unes quantes més per dur a l'església. Són les mateixes que en arribar el vespre veiem lluir sobre l'altar de Cadaqués, el bell altar barroc que com una gran petxina d'or s'inclina, protector, sobre els fidels que s'agenollen al seu davant perquè reculli les mirades suplicants de tots els ulls que li transvasen la llum del mar i dels olivars, com si fos una ofrena. Recull també el cant solemne i compassat de les ones convertit en rosari. Cada «Déu vos salve Maria» és una gran onada convertida en pregària. S'enlaira, majestuosa, mentre la ressaca del «Santa Maria...» és la resposta de la fe que baixa del cel i ens omple a tots de serenitat.

Autor: common.nocontent
Pàgina: 66

Des de començament de segle, la família Pichot tenia a Cadaqués la finca que, envoltada de platges i de mar, els seus descendents encara conserven. En aquella època calia il·luminar-la, quan es feia nit, amb llums de gas acetilè, perquè l'electricitat trigà a arribar a la població. Aquesta casa i el clan Pichot foren per a Cadaqués el far que va atreure els personatges més representatius i les figures mes significatives d'aquell moment.

El petit Lluís, fill de la Mercè i l'Eduard Marquina, i en Josep, fill de la Maria i en Joan Gay, foren els amics inseparables del meu germà durant els anys d'infantesa. Em sembla oportú d'explicar-ho, perquè l'any 1910, i al jardí de la casa que els Pichot tenien sobre Sa Conca, Dalí i Picasso hi coincidiren per primera vegada. Aquest hi vingué convidat pel seu amic Ramon Pichot, i va passar una llarga temporada a Cadaqués. Aleshores, Picasso tenia vint-i-nou anys; en Salvador, sis, i jo, dos.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgina: 66
Indret: Casa dels Pitxot (Cadaqués)

Des de començament de segle, la família Pichot tenia a Cadaqués la finca que, envoltada de platges i de mar, els seus descendents encara conserven. En aquella època calia il·luminar-la, quan es feia nit, amb llums de gas acetilè, perquè l'electricitat trigà a arribar a la població. Aquesta casa i el clan Pichot foren per a Cadaqués el far que va atreure els personatges més representatius i les figures mes significatives d'aquell moment.

El petit Lluís, fill de la Mercè i l'Eduard Marquina, i en Josep, fill de la Maria i en Joan Gay, foren els amics inseparables del meu germà durant els anys d'infantesa. Em sembla oportú d'explicar-ho, perquè l'any 1910, i al jardí de la casa que els Pichot tenien sobre Sa Conca, Dalí i Picasso hi coincidiren per primera vegada. Aquest hi vingué convidat pel seu amic Ramon Pichot, i va passar una llarga temporada a Cadaqués. Aleshores, Picasso tenia vint-i-nou anys; en Salvador, sis, i jo, dos.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 62-63
Indret: Rambla, al mig (Figueres)

Figueres, l'any 1916, quan el meu germà —que tenia dotze anys— féu els primers passos en el món de l'art, era una ciutat oberta, lluminosa, liberal, extravertida i senyorívola, amb una inquietud intel·lectual que l'ennoblia, si bé cada dijous amb la gran gatzara del mercat es tornava pagesa. Els carrers i les places es convertien en botigues a l'aire lliure per a mercadejar-hi l'aviram, els cereals, la verdura, el bestiar. Tot esdevenia color i bellugadissa de barretines morades i vermelles que li donaven vida, perquè els pagesos de tota la comarca hi acudien amb l'aldarull i el tràfec que és de suposar. Aldarull i tràfec que contrastava amb l'ambient dels diumenges, quan els figuerencs, elegantment vestits, es reunien a l'ombra dels plàtans de la rambla per escoltar la música que tocava l'orquestra del regiment de Sant Quintí, que interpretava valsos de Strauss i de Franz Lehár, mentre els militars d'Estat Major, guarnits amb bandes i faixes de seda de color blau cel, amb el pit ple de condecoracions daurades, galantejaven les noies. Era aleshores que Figueres semblava una petita ciutat d'opereta.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgines: 120-121
Indret: Teatre Municipal "El Jardí" (Figueres)

En aquesta època, quan en Salvador era «un pintor impressionista», tal com ell mateix es definia, els estudiants de Figueres organitzaren una exposició a la Sala Edison, una sala del cinema Cusí. Actualment és el cafè del cinema. En Salvador la decorà entapissant totalment les parets amb arpillera i pintant en la part superior un ample fris que representava una garlanda formada amb grans cistells plens de fruita i de flors, tot de color blau. La sala, decorada expressament per ell amb motiu d'aquesta exposició, va quedar així durant molts anys, fins que en convertir-la en cafè, i ignorant segurament qui havia pintat els cistells de fruites i flors que l'ornamentaven, ho varen destruir.

En aquesta exposició en Salvador presentà dos quadres: dos paisatges de l'Empordà d'una delicadesa extraordinària que comprà el senyor Joaquim Cusí. Foren els dos primers quadres que va vendré.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Pàgina: 76
Indret: Casa familiar de Salvador Dalí (Figueres)

La nostra infantesa es desenvolupà, més que a l'interior del pis, a la galeria que l'eixamplava, ornada amb grans testos de nards i de lliris i una glorieta plena d'ocells. A la mare, li agradaven tant que li plaïa criar canaris i tórtores en un cobert, que feia una ombra suau a la sortida del menjador.

La galeria, encarada a ponent, quedava sobre el jardí de la marquesa de la Torre, ple de castanyers que arribaven als balustres de la barana. A banda i banda, s'allargaven els dos carrers mes cèntrics de Figueres. La façana principal de la casa donava al carrer Monturiol, l'altra al Camaño.

Jugar amb calcomanies era un dels nostres entreteniments predilectes. Com que durant tot el dia corríem d'un cantó a l'altre, ens treien de pertot, perquè embrutàvem. Amb un platet d'aigua que sempre vessàvem, omplíem taules i cadires de paperets recargolats que, com pell morta, es desprenien de les calcomanies que quedaven estampades, amb colors al·lucinants (els mateixos que vèiem en somnis), damunt dels papers sobre els quals les adheríem.