Sícoris (Biografia d’un riu català)

Dilagro Edicions - 0 - Lleida

Autor: Josep Carner i Ribalta
Indret: Sota els porxos del carrer del Pont (Balaguer)

Amb la claror del dia, la negra basarda que inspiren els perills invisibles s'esvaí automàticament. La recòndita omnipresència del riu, més amenaçadora per manifestar-se únicament a través del brogit i de la fosca, es dissipà de seguida com les ombres d'un mal son. Els veïns de Balaguer pogueren, aleshores, contemplar la magnitud de la riuada.

L'espectacle era corprenedor. El Segre era una fúria desencadenada. La gran estesa d'aigües desbordades, les tolles d'aigua del carrer. La pluja incessant i els esfilagarsaments de boira que arreu revolejaven donaven la impressió que el món era esdevingut un caos de líquids elements.

Per la banda del poble, des del peu del pont fins arran del Portalet, les aigües eren contingudes per l'alta banqueta de pedra que les canalitzava. Del Portalet enllà, fins al reguerill dels Escolapis, hi havia l'antiga muralla del Balaguer medieval que s'aixecava com un penya-segat. Això era el que havia de protegir el poble de la riuada.

Amb tot, a la Placeta del Jutge, la banqueta del carrer del Pont feia una depressió. Oimés, el riu donava en aquest punt una forta virada i feia un regolf precipitat. Era allí on les aigües havien saltat el mur i s'havien desbordat tot al llarg de la carretera, inundant els darreres de les cases del carrer d'Avall, i arrabassant amb la seva fúria, portes i finestres d'estables i magatzems.

La gent del poble s'havia congregat al carrer del Pont. Des d'allí podien gaudir de l'imponent espectacle. El magnífic pont de pedra de set arcades, construït en l'edat mitja per alguns cíclops obscurs, creuava tota l'amplada de les aigües. Cinc dels seus arcs estaven totalment submergits. A la banda contrària del poble, les aigües saltaven per damunt de la massissa estructura, submergint piles i arcs, banquetes i baranes en un mar enfollit. La gent feia pronòstics sobre la invulnerabilitat de les poderoses piles del pont, triangulars a banda i banda les quals havien resistit tantes altres riuades. Hom lamentava la grisor i l'ensutzament d'aquells carreus tradicionalment color d'or vell, ara empapats de mullena. Algú remarcava l'evident inutilitat del plany del poeta, el qual un dia cantà el noble pont de set arcades,

 

per les sis hi passa aigua

que enyorada deu estar

aquella que no n'hi passa!

 

Part d'allà del riu, a l'altra banda del poble, no existia cap mur de contenció. Hi havia una depressió del terrer i l'ampla carretera que desembocava al pont, semblava una portalada natural per a una vasta via d'aigua. L'enorme riuada s'havia expandit allí amb tot el seu impuls. A primer terme hi havia l'església del convent dels franciscans en la qual segons la veu popular l'aigua ja arribava fins l'altar major. Després, les aigües s'estenien horta endins, inundant els horts, les barraques, les serradores i farineres del peu del riu i tota casa isolada pels suburbis i afores.

 

Autor: Josep Carner i Ribalta
Indret: Plaça del Poble (Camarasa)

Camarasa era un simple nom en el mapa, un puntet perdut en la corrugada configuració de la comarca de la Noguera. En un petit promontori argilós i esbarrancat, els murs esgrogueïts de dues-centes cases de tàpia s'entreforcaven amb els carreus de velles muralles color d'or vell. Un castellot ennegrit pel temps s'elevava tímidament per damunt de les cases. Això era la vila.

Era per la presència inexplicable de les enrunades muralles que la gent humil poblava els encontorns vilatans d'ingènues i puerils llegendes dels anys de l'avior. "Són del temps de moreria", acostumaven a precisar. Això equivalia a dir que la vila s'embolcallava en una perfecta obscuritat històrica. Hom parlava de la creu de terme davant la qual foren deturats els alarbs. Hom mencionava les guerres carlines, la guerra del francès i el vell Marquesat de Cam-Rasa que ennoblia els seus annals, però cal creure que tot eren coses pertanyents a la grisalla anecdòtica o a la poesia de la història.

Enlairat a la riba esquerra del Segre, un peu a la serra i un altre en les platejades aigües del riu, l'esvorancat promontori camarasí gaudia d'una posició d'avantatge. Emplaçat a les portes d'una planúria que era l'anunci de l'ample Urgell, venia a ésser una sentinella destacada al primer graó de la muntanya. Erecta entre el pla i les serres, Camarasa semblava actuar de guàrdia dels colls i congostos que es succeïen fins als cims del Pirineu. Adossada d'espatlles al turó de Sant Jordi i de la Serra Carbonera, flanquejant el ciclòpic Mont-Roig, retallant-se contra la blavor dels dos Montsecs, era com un heraut dempeus ran d'un prosceni, a punt per a l'anunci d'una solemne performança. En un congost veí, a l'aiguabarreig del Segre i de la Noguera, al curs d'aquelles aigües fins adés encalmades, s'anava a desenrotllar un nou espectacle de la civilització; anava a representar-se un drama punyent, la lluita del progrés contra la tradició i la natura.

Autor: Josep Carner i Ribalta
Indret: Presa (Camarasa)

L'esclat de la dinamita i el sacseig de les explosions de les cinc de la tarda marcaven una treva en la lluita, una etapa dintre la brega i el treball. La gesta dels titans cessava i començava la vulgar rutina dels mortals. L'estrèpit de les barrinades desfeia l'encís creador; l'empresa èpica es dissolia en eixorca quimera humana.

Tantost el retruny moria i l'esbotzament acabava de rodolar, els peons deixaven estibats els pics i les pales; els perforadors arrambaven fes barrines a un costat; l'excavadora mecànica exhauria el vapor amb un xiulit darrer; la draga aquàtica girava amb un últim esgarip; la bomba hidràulica ventava una explosió final. Simultàniament, les vagonetes i equips rodats paraven amb un xerric de frens; els capatassos i els llisters es desempallegaven de xiulets i trompetes; callaven totes les veus; planava arreu la immobilitat.

El treball havia cessat en les afraus i al peu del riu. Al campament l'activitat llanguia fins a morir del tot. Era el repòs després del treball la pau després del combat, la calma després de la tempesta. Els esclaus de les eines deixaven d'ésser simples instruments mecanitzats, els vassalls de les màquines esdevenien novament homes lliures, els titans es transformaven en simples mortals, els déus descendien de llurs núvols fulguradors.

Per corriols i passeres, entre esllavissades i roquers, retornava un exèrcit de peons. Els disciplinats descendien per les vies fressades, els rebels i els anàrquics saltaven rostos avall, pels camins de l'aigua. Descendien en fila índia, en escamots, en brigades, en legions. Tothom s'apressava i corria. La carretera anava de gom a gom. Tot fent via, alguns es treien la samarreta suada del treball. Allà els esperaven les piques de l'aigua, les dutxes, el sabó. Amb la sutza i l'engrut de la feina s'esvairia llur sensació d'esclaus, llur preocupació de forçats. Les barraques de fusta on els treballadors vivien, eren un formiguer. Una humanitat polsosa i suada s'hi entaforava i atapeïa, enduta pel daler de rentar-se i mudar-se de roba. Tothom es preparava a viure, a ésser home de bell nou.

Autor: Josep Carner i Ribalta
Indret: Presa (Camarasa)

Aquestes mesures i aquest pla d'activitats injectaren un major impuls als treballs de construcció de la presa. Un nou desfici imperà arreu del campament amb l'afany de la pròxima terminació del dic. Des dels llocs elevats de la Direcció a les files modestes dels peons, passant per les taules de treballs dels enginyers i administradors, i per les casetes dels llisters i caps de brigada, arreu es sentí la pressió del nou mot d'ordre. Calia cobrar la primera victòria! Deixar la presa acabada! Veure aixecat el mur de contenció! Amb simultaneïtat, hom començaria a prendre mesures per fer front als problemes de l'embassament. Calia preparar de manera definitiva la conca riberenca que havia de contenir els 163 milions de metres cúbics d'aigua embassada. Calia disposar les comportes i canals de desguàs els quals, obedients a càlculs precisos, permetrien la paulatina puja de les aigües i la lenta formació del llac de 70 metres de fondària ran de la resclosa. Que ningú no es precipités. Que tothom mantingués la serenitat deguda. L'empresa fóra acomplida amb calma i precisió. Fins les forces de la natura col·laborarien a l'obra. L'absorció natural produïda per la terra àrida forniria un marge de temps. L'evaporació resultant de l'assoleiament de les aigües laboraria en igual sentit. Amb tot, calia treballar amb afany i celeritat per tal de descartar qualsevol rampell del riu. Una riuada intempestiva, uns aiguats eventuals, una nevada prematura amb la consegüent fosa de neus, podien capgirar tots els càlculs. Els treballs de la presa eren actualment com una obra en curs de modelació: estaven tot just insinuats en argila tendra. Tenien encara el toc amorós del fang en mans de l'artista. Calia actuar amb tota cura per arribar a un feliç consolidament. Calia ésser fort i a la vegada delicat. S'imposava tanta serenitat com fermesa, tanta gosadia com presència d'esperit. Era així com l'embassament arribaria a performar-se. Era així com aquella creació d'artifici cobraria la fermesa necessària per poder perdurar a través del temps. Només aleshores, quan aquella obra humana quedés fosa amb les pròpies creacions de la natura, quan l'enorme massa d'aigua emplenés l'extens receptacle que hom li havia creat, quan la magnífica tolla lluminosa s'estengués com un mar de reflexos al fons d'aquelles gorges fins adés poblades de foscors, no fóra el moment de cantar la gran victòria. I així i tot, l'obra no fóra encara totalment acabada. Sorgirien aleshores les tasques immediates immanents a la terminació de la portentosa central elèctrica. Fóra, a la fi, aqueixa caixa màgica de turbines i dinamos, de generadors i transformadors de corrent, la que produiria el miracle. Com un dinosaure insinistrat, com un Hèrcules sotmès, com un monstre aquàtic engolint i digerint el vertiginós doll de l'aigua, la central infantaria i distribuiria la fabulosa força hidroelèctrica tornada un prodigi d'energia i de llum.