Sol, i de dol

Edicions 62 - 1981 - Barcelona

Autor: J. V. Foix i Mas
Indret: Carrer Setantí (Sarrià) (Barcelona)

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles;

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

Autor: J. V. Foix i Mas
Indret: Carrer Setantí (Sarrià) (Barcelona)

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
—Forests dels Pirineus—, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

Autor: J. V. Foix i Mas
Indret: Sa Tuna (Begur)

A Carles Riba

—La Nit, diem; i el cor comú batega,
Brillen els ulls i l'esperança neix;
El respirar de tots és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.

Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s'acreix,
I en el repòs d'un acimat relleix
Fem nostre l'U sota el signe de Vega.

I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i de la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;


I planegem —filòsof! arquitecte! —,
El futur transparent, en un cel blau,
Del Temple, de la Farga i del Palau.

Autor: J. V. Foix i Mas
Indret: Sa Tuna (Begur)

A Josep Obiols, record de Sa Tuna. 1923

Seguir, de nit, la mar, de punta a punta,
—Es Plom i cap sa Sal!—, quan tot reposa I
allà on l'areny amb la pedra s'ajunta
Copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa
En les foscors de la fosca que munta
Dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta,
I tenir por, com si ens colpís la llosa.

D'un destí sense flam. Però gaudir
De l'únic so i de l'irreal tremir
Dels fòsfors conjugats que l'ull agenci.

I dels mots que callem i el goig avenci
—I que mai no ens direm! I compartir
Amb els estels innúmers, el Silenci.