Solitud

Edicions de la Magrana - 1996 - Barcelona

Autor: Víctor Català
Indret: A mitja pujada de les capelletes (Torroella de Montgrí)

Quatre passes més avall s'estroncava la paret seca i el marge s'obria fent pas a un camí. Era una mena d'esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques.

Un darrera l'altre, emprengueren el camí: ell xiulant entre dents, ella poc a poquet i girant-se els peus cada quatre passes.

Encara no n'havia fet cinquanta, que s'aturà.

—Que ja et canses?

—Es tan dret, això!

—En diuen la Canal de Trencacames. A l'hivern fa de mal passar-hi...

—Més que ara?

—Ara rai!

Però, descobrint de cop un núvol en la mirada d'ella, afegí alegrement:

—Veiessis pel Barranc Negre! Allà pla hi ha pena de la vida!

—I tots els camins són així?

—Això són les dreceres, dona! El camí veritable és més amunt, sobre Murons, però les dreceres són més avinentes. Avui les trobes costoses perquè no hi estàs feta a anar per la muntanya, mes quan ho tingues per consabut no voldràs passar enlloc més. Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un es despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament.

Autor: Víctor Català
Indret: Coll de la Creu (Torroella de Montgrí)

De cop el camí es retorçà en colzada violent i s'alçà enlaire com si anés a saltar un obstacle. La Mila aleshores llençà un crit de sorpresa, trobant-se inundat de resplendor tot el cos, bo i tenint encara peus i cames submergits en la fosca de la Canal.

Aquesta s'havia acabat i el torrentó, esqueixant-se en tres branques, prenia la forma d'i grega invertida; dues de les branques queien cap avall, encamallant un gran estrep de la muntanya, i la terça, una mica de gairell, seguia muntanya amunt. En la juntura de les tres branques feia un planell estiregassat, en aquella hora ple de sol com a baix de la plana.[...]

L'altra cama de la i grega, la de l'esquerra, anguilejava més estesa, escondint sa fi en un replec de la muntanya; i entre cama i cama el primer estrep s'inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró, una escreixença o menhir natural que cloïa el planell per la banda del pla, destacant, fortament retallat, sobre la clarícia del cel. Al peu d'aqueix mugró hi havia rastre d'una graonada de carreus ciclòpics i damunt d'ells, encastat horitzontalment en la roca viva, un tros de pern de ferro, tot menjat del rovell.

—Saps on som? —pregunta de sobte en Matias.

—Com vols que ho sàpiga si no havia estat mai per aquestes terres?

—Doncs som damunt del Roquís Petit. Ja saps que són tres, els Roquissos: el Roquís Gros, el de Sant Ponç i aquest. D'això —i li signà el mugró del davant— se'n diu la Fita dels Moros. Per temps diu que hi tenia el rei moro un guaita que vigilava del matí al vespre la muntanya, sense poder cloure els ulls ni moure peu en tot el dia, baix pena de la vida.

—I l'ermita, on cau?

—Allà baix, darrera teu, al girant del Roquís...

Autor: Víctor Català
Indret: Coll de la Creu (Torroella de Montgrí)

Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!

Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se les hi estenia al damunt, amortallant-les.

La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d'una fumerola, d'una caseta, d'una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.

—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d'improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.

Autor: Víctor Català
Indret: Coll de la Creu (Torroella de Montgrí)

Quan ella hagué acabat, en el rostre de Matias s'hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.

Vegent que no obria boca, ella li signà l'ermita.

—Ara, ja t'ho deus pensar... Jo, allà dins, mai més...! Però no he volgut anar-me'n sense dir-t'ho...

El rostre cadavèric d'ell es desencaixà absolutament sota l'acció d'aquelles noves paraules.

—Què! —murmurà d'una veu aterrada— Te'n vols anar? A on...?

Ella respongué amb esforç:

—No ho sé... On Déu voldrà... Tan lluny d'aquí com puga! Aleshores ell, com l'Ànima hores enrere, trontollà de cap a peus, mateix que sorprès per l'embat d'una tempesta inesperada. Per un moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:

—Anem, doncs...

Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.

Allargà novament el braç d'un gest fatídic.

—Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!

I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça.

Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

Autor: Víctor Català
Indret: Ermita de Santa Caterina. Davant (Torroella de Montgrí)

L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada que s'escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es destriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l'esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.

A quatre canes de l'ermita hi havia les parets mig enrunades d'un corral, amb dos pous sense brocal i grans basses fondes, plenes d'aigua plujana, a la vora; i rere el corral, el davantall s'eixamplava tot mostrejat de mates d'estepa i romanins florits, enmig dels quals ressortien, semblants a grosses coraleres blanques, dues figueres, que esperllongaven encarcaradament sos mil ditots retorts i contrets de gotós. A la fi de tot, i a mig camí dels dos Roquissos, s'inflava un muntinyol llis i rabassut, mena de gep d'aquella llarga carcanada de granet que barrava el fons.

Baixaren l'escaleta que duia a les feixes, en quina entrada dos xiprers centenaris es torcien l'un cap a l'altre, com dos gegants beguts, abraçant-se cap al cim i confonent ses verdes gramalles, esparracades allà i ací pels unglots del temps.

Autor: Víctor Català
Indret: Ermita de Santa Caterina. Davant (Torroella de Montgrí)

Una gran plaça s'aplanava davant l'ermita, tota enrondada de parets i xiprers encara més grossos que els de les feixes, però drets i tofuts, amb les soques blanques de la vellesa i gruixudes com pilastres de pòrtic. Una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça, fins als pinetons de més avall. A la Mila va agradar-li, aquella plaça d'un aire sever i ple de majestat, i tot mirant-se-la descobrí, pel mig de dues caputxes verdes dels xiprers, quelcom blau, com una taca, que es removia.

Sos ulls d'aucell endevinaren de seguida lo que era aquella taca.

—Un home, pastor! —exclamà admirada, com si acabés de retrobar lo que pensava haver deixat lluny de per vida. El front del pastor s'ennuvolà.

—L'Ànima —va fer; i girant-se tot seriós cap a sa companya, afegí—: Pareu-hi ment amb aquest home, ermitana... És la cosa més roïna de la muntanya.

El sol pàl·lid havia arraconat les glasses sotils que el velaven, i un bany d'or rebaixat s'estengué per la carena nua del Roquís Mitjà.

Autor: Víctor Català
Indret: Ermita de Santa Caterina. Davant (Torroella de Montgrí)

En aquesta disposició s'adormí; mes el son, mofeta i impudorós de si, li esbatanà una mica els dos davants del sac, quals botons alts li havia fet descordar la calor, li encongí una cama en forma de pontell i li entrevirà el bust de front a la malesa. Quedà amb el cap enrere, la boca entreoberta, la blancor del coll ressortint de la funda blavenca del sac, i superbament acusat l'encoixinament suau i perfet de les formes... Dormia tranquil·la, quietosament, mes de sobte, com a presa d'un mal somni, començà de donar senyals d'agitació, el bust se li estremí, les celles es frunziren, el braç dret ressaltà sobre la terra amb un moviment nerviós, el front empal·lidit pel repòs, s'enrosà lleument... La Mila badà els ulls, parprejà, guaità i... d'un bot atzarat quedà asseguda sobre la terra. Dues espurnes relluïen enmig de la malesa: dues ninetes de llop cerver, plenes de cobejances, estaven clavades en ses carns mateix que agulles roentes.

Al veure's descobert:

—Hu, hu, hu...! La fura s'havia embardissat... Hu, hu, hu...! — I l'Ànima, esbrotant les romagueres que se li arrapaven i rient sordament amb son estrany riure gutural, anà reculant, reculant, i desaparegué... Ja no se'l veia enlloc que encara la Mila, guaitant cap a la bardissa com ullpresa, sentia sobre el pit els rebots de son cor i tenia clavades al cervell la vivor llampeguejant d'aquelles ninetes i la blancor feridora d'aquelles dents. Després, tot de cop, doblà el cos sobre les cuixes juntes, amagà la cara i s'abraçà els genolls espaumòdicament. Una onada xardorosa feta de vergonya, de felicitat, de por i de desig, tot alhora, la invadí, muntant-li dels peus al cap, i enrotllant-li l'ànima sobre si mateixa en vertiginós remoixell, li féu quasi bé perdre coneixença.

Autor: Víctor Català
Indret: Ermita de Santa Caterina. Davant (Torroella de Montgrí)

La Mila, que no havia vist cap aplec semblant, estava enlluernada i espaordida. Havia pujat una bona dotzena de vegades al campanar, demanant per l'amor de Déu que deixessin en pau les campanes, que el cervell se li feia miquetes; mes son prec era inútil: legions de quitxalla i de grandassots d'aquells mateixos que en la plaça s'havien cansat de guaitar parades i ganyotes, pujant i baixant barroers per l'escaleta de la capella s'havien convertir en mestres del campanar i hi regnaven despòticament. Penjats per eixams a les cordes de les campanes, repicaven sense parar, i, els que no trobaven corda on clavar les ungles, treien tots alhora cap i cos per les altes finestretes i manassejaven amb fingit esparverament, engegant a l'espai rialles i bagols que ningú escoltava. El cap de colla de la brivalla endemoniada era en Baldiret: desfarcellat, esperrucat, amb la trinxa de les calces als sagins i l'espinguet a flor de llavi, es bellugava mateix que l'argent viu. Tan esvalotat i fora de si el vegé la Mila que renuncià a amonestar-lo i a posar ordre en el campanar.

Ella també s'hi sentia desballestada amb aquell gran enrenou de la festa, i no sabia on la donava: del balcó al pati, del pati a la cuina i de la cuina al terrat, enmig del traüt d'anants i vinents que la perseguien demanant-li coses. De temps immemorial, l'ermita deixava a poc preu arreus de fogó, venia ous, oli, enciam, anissos i vi blanc, i a més servia menjar bo i cuit als nombrosos poltrons que no volien fer-se'l.

Autor: Víctor Català
Indret: Ermita de Santa Caterina. Davant (Torroella de Montgrí)

I mentre les ombres queien com un gran vol de corbs sobre la terra, el pastor i el vailet anaren omplint d'oli les escloves dels boers que el dia abans havien clavat en el frontis de la capella, resseguint com garlandes de fanalets minúsculs, portalada, balcó i finestreres. Una hora més tard, en la solitud enlairada de les muntanyes desertes, on encara semblava glatir-hi i aletejar sinistrament l'esperit de la violència, aquella ermita, dibuixada en les tenebres per les ratlles de piquets lumínics, feia l'efecte d'un palau d'encís, de la demora de goges d'algun conté fantàstic.

Autor: Víctor Català
Indret: A la sala de l'hospederia (Torroella de Montgrí)

Entraren en una sala gran, on no hi havia altres mobles que un rellotge de caixa, un parell de taules i unes quantes cadires. A terra, estesa sobre l'empostissat i arrambada a la paret, jeia una llarga biga, que pareixia una serpent morta. Veient aquella sala esbalandrada, la Mila es recordà de la solitud de les muntanyes, amortallades per la boira negra del capvespre, i sentí esgarrifances.

El pastor li contà que abans, en el dia del sant, s'hi ballava en aquella salassa, mes que ara el senyor Rector ho havia privat de por que se n'anés al sol, perquè estava molt consentida.

De l'un costat la sala era cega, de l'altre, tenia dues portes i, al fons, un balcó.

—Entrem ací primer. És la vostra cambra, ermitana.

Autor: Víctor Català
Indret: A l'entrada de l'hospederia (Torroella de Montgrí)

La Mila, que no havia badat boca fora per a donar la bona nit, escorcollava mentrestant amb l'esguard tot el que tenia a l'entorn. A la poca claror del fanalot vegé incertament un pati enrondat d'altes parets i enganxat a una casa; enmig del pati hi descobrí el brocal d'un pou, amb el pouador de ferro tot enguerxat; al fons, una gran arcada rompia la paret de la casa, i al costat de l'arcada en l'angle del pati, hi havia una escala de pedra picada... No pogué veure res més perquè l'homenet, sempre fregant-se les mans i sempre somrient, s'havia girat cap a n'ella i li parlava.

Autor: Víctor Català
Indret: A la cuina de l'hospederia (Torroella de Montgrí)

Havien passat un terradet i entrat a la cuina. Era una peça molt gran, quals parets i sostre, emmascarats d'ombra i de fum, semblaven fer-se enrere per a que no les atrapessin les mirades, i tan sols la llepada viva d'una peça d'aram o llautó anunciava certament on eren. Sota el faldar de la xemeneia espurnejava un grapat de caliu, i vora el caliu negrejava quelcom: potser una olla. Clavada de ses quatre potes aixenquellades en la penombra i en positura èrtica, la llarga taula semblava un animalàs sense cap que es prepares per a envestir als que entraven.

La Mila encara entrellucà la pedra esmolada i llefiscosa d'una aigüera, les portes d'un armari, el torn de passar farina... Mes tot lo altre restà per a ella en el misteri: un misteri farcit de sorpreses i estranyors.

Autor: Víctor Català
Indret: Terrat de l'ermita (Torroella de Montgrí)

El despassà, i va trobar-se en un altre terrat llarg i ample, que donava a migdia. Ja el coneixia vagament, aquell terrat, per les explicacions que n'hi havia fet en Matias, mes no es pensava que fos d'aquella manera. Tot al llarg d'ell, per la banda forana, hi corria una pareteta baumada i plena de terra, on s'hi escabellaven lliurement feixos de fullatec tendrívol. A ponent li feia parabanda el cos ixent de les cambres, i a cada cantó un cossi esquerdat i encercolat de ferro servia de test a un arbrot raquític, ple d'esporguims secs i de brots novells, que just rebentaven. En Maties n'hi havia contat meravelles d'aquell terrat i de la vista que tenia: mes per ella fou una nova decepció.

El terrat semblava suquejar tot ell, com la baraneta del passadís, i les parets escrostonades i amb el rebatut antic ple de taques fosques, s'hauria dit que patien d'un mal lleig. L'enrajolat li portà a la memòria una veïna de la seva terra, el dentat de la qual era tot somogut, anant-se-n'hi cada peça pel seu cantó. Així mateix aquells rajols: aixapats, consumits, rosegats com un formatge ratat, els clapejava de verd la molsa relliscosa i els sosllevava tots l'agram que atapeïa els amples junts.

I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d'un mateix color: d'un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l'altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons...

Sols trabucant-se sobre la barana es veia quelcom diferent: pels rostos aspres del volt de l'ermita, pinots renadius, mates de garriga i qualque mota de romagueres embullades, es partien la terra i un bocinot de paretota enrunada ací, un altell sense gaire lluc més avall, eren els principals ornaments del quadre.

Autor: Víctor Català
Indret: Interior de l'ermita (Torroella de Montgrí)

Una forta bravada de recloït s'avençà a rebre'ls a mitja escaleta, i quan, acabada aquesta, penetraren en la capella, una gelabror de tomba els abrigà tots mateix que un drap moll. La Mila s'estremí i acotà el cap enmig de les espatlles.

Al fons de la nau, baixa i seguida com una foradada de carril i com ella plena de foscor i humitat, s'hi remogué quelcom, com un llustreig apagat, vagarós, de celístia: era l'altar major.

En Gaietà s'havia posat el pelut del cap sota l'aixella, i després de persignar-se i senyalar a Mila l'aiguabeneitera, s'avençà lentament, es posà de genolls en terra davant l'altar i féu un acatament. Després, dret altra volta, enlairà el llum tot el possible, passejant-lo de dreta a esquerra i d'esquerrà a dreta.

Sota el mig punt de la volta, enrondat de dauradures fumades, d'angelets amb les carnetes plenes de nafres i rascades, de pitxers amb roses de paper descolorides i colltortes, la Mila vegé altra volta a Sant Ponç, menut de cos, inflat de ventre, amb llarga barbassa cendrosa, la mitra al cap, la crossa a una mà, l'altra enlaire, amb els dos dits estirats, i traient per baix de les vestidures, cargolades com si fes un gran tràmpol, un peu llarg, penjant i punxegut, que es retirava amb la bossa del tabac d'en Matías quan era buida. Aquella era la terça vegada que veia el sant en poca estona, i mai l'havia trobat tan lleig com ara, amb aquella barba confosa, aquell ventràs de dona grossa i aquell peu estrafet, que semblava sobreposat. A la Mila li féu una estranya impressió desagradosa, entre fàstic i angoixa, i mai més recordà si el parenostre que li havia començat a resar d'esma, arribà o no a terme.

Autor: Víctor Català
Indret: Interior de l'ermita (Torroella de Montgrí)

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés lentament dues passes, a n'ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s'aturà.

—No tingueu por... Hu, hu, hu...! —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces i rautà com una bestiola.

—Què voleu, vos dic! —repetí ella, més espantada. Ell encanyonà, vacil·là, s'estremí tot...

—Hu, hu, hu...! Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu. I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó. La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:

—Aneu... aneu-se'n de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bogiot, en la palma bruna de la qual relluïa una espuma groga.

—Si voleu... eh, que sí...? eh...? —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un drinc sonorós.

La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d'aparèixer-li un monstre. A n'ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a n'ella en les feixes dels ametllers.

Vegent-la que no deia res:

—En voleu dues...? Vos en done dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.

—No, no! —xisclà la dona, encastada d'esquena a la paret—:

Aneu... aneu-se'n!

Però ell, en lloc d'anar-se'n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.

—Contes, doncs...? Totes...? Les voleu totes...? —i, ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.

Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i, bo i enmig de les tenebres, arribà i tot fins a la portella del reraltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s'entravessà a son pas i la dona, llançant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les lloses...

Vegé una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l'alenada roent de la fera.

Autor: Víctor Català
Indret: Cau del Duc (Torroella de Montgrí)

Anaven deixant el tou del bosc, i el congost, ja de si estret, s'estrenyia més a mida que els pins s'aclarien, acanalant-se com la rega divisora de dos pits entre les vessants enesprades dels Roquissos bessons. Aquests s'adreçaven, imponents com muradals ciclòpics, a cada costat, i semblava que s'anessin acostant amb desig d'unir-se i esclafar enmig d'ells a les dues volves humanes que s'atrevien a torbar-los-hi el repòs en aquelles hores desavinents.

La Mila, novament inquietada per una sensació estranya d'ofegament, arrapava les mirades pels rebrolls, florits de blancs degotalls, i les pujava amunt, amunt, fins a trobar el velari tèrbol del firmament. Arran d'aquella gaia de seda unida i sense llustre encara, hi percebé, tot d'una, com una fosforescència sonorosa, un xeriqueig seguit i bellugadís que semblava suspès enlaire, planant lleugerament sobre el Coll de Sant Ponç i sense força per a aplomar-se esquerda avall.

—És l'Auceiera —féu el pastor signant-li l'alçada amb un aixecament de parpres—. Ara i a darrera hora, si vos hi atrapéssiu, allà al cim, els moixonets vos treurien els uis. N'hi ha com a milers de milers, penseu... D'ací dalt cauen sobre els graners de la plana i deixin pas res per verd...

Una mica més avall de l'Aucellera, el muradal de la dreta s'esberlava com estisorat, i dos esquelaixos dentats ressortien atrevidament de tots els altres, semblants a dues grans urpes embrionàries.

—Què es allò d'allà —preguntà la Mila, al reparar-ho.

—Les Pintetes. Aqueixes dues són les grosses i de l'altra banda del Coll cau la petita. De la carena del Badador se veuen totes tres de rengle, i per això de la gorga que hi ha a sota se'n diu la Gorga de les Tres Pintetes. En temps de la veior diu que erin d'argent colrat, i les encantades les muiavin en les aigües mortes de la Gorga i després hi escarpien a les persones que volien mal per a que les hi quedés, de bona jovenesa, la cabeiera blanca com un moixei de cànem.

El pastor, sense ganes d'enraonar, no allargava les explicacions, i tornaven a caminar en silenci, fins que un nou accident del paratge desvetllava en la Mila una nova curiositat.

Fins aleshores el còrrec havia anat caient, i a l'arribar sota mateix de les Pintetes, el pastor i la Mila es trobaren en el lloc més enclotat. El tallat dels rampants s'obria en forma de v, i les parets, de grossos crostons que ressortien uns dels altres com una granança empedreïda en la pell escatosa d'un gran monstre, regalaven d'aigua mateix que acabessin de copsar una gran ploguda, i eren tots cendrosos de les naixents blavors del cel que emmirallaven apagadament. Al cim de tot, el dia rebentava, i sa clarícia semblava enfosquir mes l'ombriu de la collada.

—Quina por que fa això! —murmurà la Mila resseguint-ho tot amb la mirada i acotant-se els braços contra el cos.

—Sem al Clot del Pas de Llamps. Si mai tinguéssiu qualque animeta dolenta agraviada, hi pàssiu pas ací tota soleta. Un roc que vos gitessin de les Pintetes vos deixaria planera com una hòstia. Jo m'hai desvesat fa temps de venir-hi amb la costura... Hi ha pas que fiar braument.

Autor: Víctor Català
Indret: Castell de Montgrí (Torroella de Montgrí)

I començaren a donar la volta a l'esplanada. El curull del Roquís era la major altitud de la rodalia i la dominava en una gran extensió. La Mila retrobà ben tost el Roquís petit, com una gorra de cop caiguda als peus de son germà gran; la planureta anular de Ridorta encentrant, com la nina d'un ull, son bufó turonet; l'entrellat d'arbredes, comes i camins, que acompanyava fins a Llisquents, la rústega vila terrassana, acusada en l'enterboliment de les distàncies per l'espurna, resplendent com una lluentina, de la bola metàl·lica de son campanar; les cilíndriques pilastres de Torrelles, les apartades maresmes ensorrades, i tanta i tanta de cosa més, perduda en aquell gran llenç del terrer.

Voltaren una altra mica, vegent sorgir les corregades capritxoses dels Roquissos, la carena allargassada i sacsonera del Mitjà, semblant, d'aquella alçària estant, a un budell descobert de la gran moca de pedra; i darrera la carena, el seguit de la plana, ara d'un to polsós, que li donava la manca de vegetació; i al fons, noves muntanyes encara, blaves, transparents, d'aquarel·la... Cinquanta passes més, i la banda de llevant es descobrí a sos ulls.

Aleshores sí que la Mila els clogué ben de pressa, enlluernada altre cop per un sobtat i llampegant miroteig d'espill. ¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica:

—La mar!

La Mila va tombar-se com fiblada.

¿Que allò era la mar, quelcom imponderable de què havia sentit parlar tantes vegades?

Parpellejà repetidament, fent una gran neteja de ses còrnies; després tornà a mirar, esbatanats els parpres, fixes les ninetes, resistint heroicament el guspirejant pampallugueig encegador.

—La mar! La cosa mai vista...! La mar gran dels peixos, dels naufragis, de les sirenes, de les grotes virolades, de les petxinetes i llerons...! —I per sa memòria passaren com una exhalació els ex-vots de la capella, les narracions del pastor, les dites i recontes d'abans d'anar a la muntanya, tot lo que li havia parlat d'aquella mar tan retreta i exalçada pels homes...Una alenada de desil·lusió l'enfredorí de cap a peus.

Autor: Víctor Català
Indret: Castell de Montgrí (Torroella de Montgrí)

Ho coneixeu? —pregunta el pastor, signant-ho. La dona es fixà.

—Reina, l'ermita! —I amb un alegroi de criatura—: Que remenuda, que neta, que bonica...! Mireu el terrat! Mireu el teuladet de la cuina... i el campanar, estirat i blanc com un coll d'oca... i la solera, i les pinedes...! Quines són aqueixes tan espesses, les primeres o les segones?

—Les primeres, dona de Déu! ¿Que hi veieu pas el cap de drac del Bram, com trau el morricot enmig d'elles?

—Just, just! Fins sento la fressa... —Es girà tota decidida cap al pastor—: ¿Per què no m'hi fèieu venir més aviat, aquí? És el millor tros de la muntanya...

—Mes vós ¿heu pas reparat pot éssere aqueis carrers de garrigues cremades i sense una fuia? Els cabrerots de Murons hi calin foc per a tenir-ne brotada tendral en la primavera, i ara les bestietes hi atrapin més que carbonís i veieu, és pas una bella menja per a elles, pobretes! Per això me decanti sempre de l'altra banda. Aquei reialme és més assossegat i m'hi vingui pas ningú a fere la guerra.

La Mila seguia mirant amb fixesa l'ermita.

—Què deu fer ara el nen? —preguntà a mitja veu.

—Munyint per l'esmorzar —li respongué l'home; mes, reprenent-se de seguida, afegí—: ...o fent-se una torrada vora el foc... Vegi un glop de fumera en la xemeneia...

Autor: Víctor Català
Indret: Castell de Montgrí (Torroella de Montgrí)

Amb prou feines hagué de preguntar. Aquella mena d'enrajolat ocrí i sienós que tenia sota els ulls, era Murons, la grossa vila antiquíssima, radiada tota com amb carbonet pels solcs de sos carrers. Les fumeroles que s'escampaven de ses xemeneies, barrejant-se en els aires, planaven com una boirina blavenca sobre les teulades. Aquella gran escampada de taques rectangulars, matisada amb tota l'escala dels verds, que enrondava la vila, eren les hortes i ferratges. Aquella barra travessera d'argent blanc que els hi posava límit, era el riu, el petit Nil que feia fecunda i rica l'encontrada; i allò que rossejava, en franges paral·leles, a cada banda del riu, eren les albaredes despullades, a les que seguia el dilatat colrament de les terres de pa. I mes enllà encara, avençant sempre pel dret, aturava les mirades una esblaimada cordillera d'ambre gris, que no era altre que les muntanyes de Roquesalbes. Destacant-se a la dreta, aquelles muntanyes s'accentuaven —butllofant-se totes de pobles minúsculs que blanquejaven com grapadetes d'anissos—, per a rematar en un promontori bravament engallit entre cel i terra; i per sa esquerra, la cordillera blanca s'enxufava en altra bruna i més alterosa, que en la llunyania prenia horitzontalment tota la banda sud. A trossos enribetava la crestallera d'aqueixa barricada fosca, un dentejar d'un blanc rosat, tan net, que malgrat l'apartament, semblava rebotir als ulls.

—Són les neus de tot l'any —declarà el pastor, a una pregunta de la dona—. A qualsevuia temps que munteu al Roquís, les veureu sempre amb la seua mantellina a la testa, a n'aqueies muntanyiques... Elles soles endiumengin tota la vista, atrapeu pas?