Quaderns Crema (Barcelona), 2003
Cant XXIV
Englantina. La ironia de la història
A Dionisio Ridruejo
La història té un somriure
irredempt que ningú esborra,
de Guardamar a Cotlliure
des d'Eivissa fins a Andorra.
No hi fa res que les Alberes a la nit semblin més altes,
mentre vogui una tarida des de Roses a Portvendres,
mentre hi hagi un bri minúscul de vergonya a flor de galtes
i dues boques enceses que s'estimin sense ofendre's.
Quan més baixa és la muntanya, les estrelles són més pures,
més ventisses les paüres,
més perfetes són les illes
que de terra i mar són filles.
Des del Segura a la Tet,
un mateix verb ens anusa.
Si el mar és la hipotenusa,
dos Estats fan de catet.
No hi fa res que un cardenal
amb disfressa d'esbergínia
esborrés la santa línia
i, estripant els mapes vells,
es barregi amb la ignomínia
dels nyerros i dels cadells.
¿Què en faríem d'aquest vent si no tinguéssim bandera?
Proclamin un bri de sang damunt cada ginestera,
i s'encarni el verb vernacle amorós sobre el triclini
i el Montseny i el Canigó s'encaputxin d'or i ermini.
Hi ha una creu a les monedes
i el perfil d'un príncep sàlic,
i és punyent un menhir fàl·lic
a Montserrat i a les Medes.
Hi ha un rossinyol didascàlic
refilant per les fagedes.
Tant se val, perquè hi ha encara
tota vora del mar rodi
una mà que fili o brodi
i una mare, sempre jove, per resar "El Noi de la Mare"
i un infant a la bandola
i una verge amb veu senzilla que cantés "La Porquerola",
"La donzella Carmesina" o "La filla del marxant".
I el cavaller Arnau, el comte, que té l'ànima a l'encant.
Fem l'aposta a les tres cartes, a la rauxa d'un guany doble.
Que el plebeu, l'abat i el noble
renovellin els tres braços de l'històric parlament,
i esperem amb una sola vela estesa un altre vent.
Mentre tingui aquest país
des de la Tet a la Muga, del Segura fins al Segre,
ponts i rius i un seny precís
i un Sant Crist per Capità, tot cobert amb un vel negre.