Sota un tarot

Editorial Políglota - 1930 - Barcelona

Autor: Martí Genís i Aguilar
Indret: Casa de Martí Genís i Aguilar (Vic)

Érem per l'abril de no em recorda quin any. Aquella tarda no hi havia aula, com a dijous que s'esqueia. I amb l'alegria de sempre, perquè cada setmana tots esperàvem amb candeletes el dijous a la tarda, com un privilegi immens, com un parèntesi en els engorrosos estudis de cada dia; gairebé com les caravanes del desert, l'ombra refrescant del dàtil en els oasis; de seguida d'haver dinat, tots els estudiants de la meva comuna vàrem agafar la capa i el barret, i cap a fora falta gent. Érem nou, i el senyor mestre deu; més una altra colla que ens havia vingut a buscar per a anar plegats, fèiem mitja professó. Uns amb altres érem nois de tretze a quinze anys, i gairebé tots retòrics; i com aquella tarda no ens havíem de trencar la closca per a recordar cap vers d'Horaci, ja ningú no ens empetava la basa, i passàvem triomfants pels carrers de Vic ara quiets i allavores encara més, movent gresca, i dient llatinades a cada entrada on treballaven a la porta els corders escamarlats en llurs cavallets de fusta, que com ja ens coneixien no en feien cas, i tot lo més ens cridaven:-Arri a estudi, acaba cases!-Quasi bé tots amb el capot negre passat per sota el braç dret, i tirat a l'altra espatlla, i el tarot, àlies el barret, el tradicional barret d'estudiant, que era qualsevol de copa deixat per vell de son amo primitiu, i sense proporció generalment entre les seves dimensions i les del cap que coronava; el barret, doncs, tot abonyegat com era de reglament o el menys de costum, enfonsat a tapar les orelles, caigut al clatell o jugant-hi i tirant-lo en l'aire per copsar-lo o no amb les mans: tots presentàvem en conjunt un aspecte negrós típic del gremi que havia de contrastar amb les nostres cares de pa de ral: perquè tots érem xicots de pagès grossos com uns panarres, vermells com les cireres, bellugadissos com ocells, i alegres com els camps en la verdor de la primavera.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Indret: Església i rectoria de la Pietat (Vic)

Vivia sol amb un estudiant, en una gran casa de la plaça de la Pietat, que forma parí d'un gran barri de cases nobles i antigues, o siguin palaus encantats que dormen en l'oblit de sos senyors, somniant alguna vegada que la vida ressuciti en llurs esbarjoses sales, quan algun ressò retruny reproduint-se pels recons on dormen les ombres de sos avantpassats. De tant en tant feia viatges per avall, i allavores tornava més nou, més inflat, més cap dret i més insofrible. Te­nia d'altra part una superba figura: era de bona alçada, primet, colors fins i sense pel a la cara: amb els cabells a la romana, el trajo a l'última mo­da, sempre amb camisons flamants, botes de xarol i barret de copa; gastava tot l'humor i tota la fatxenda d'un festejador de trenta anys.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Indret: Església i rectoria de la Pietat (Vic)

Com i de quina manera jo havia arribat a ésser escolà de la Pietat no ho sé pas trobar a la memòria. Jo el que sé que si tenia vuit anys no en tenia nou que ja era l'amo d'aquella immensa sagristia. Quan Mossèn Anton tocava la Missa del Rosari, la mare, Déu la perdó, em sorollava; jo saltava del llit amb un bot; vinga agafar una llesca de pa que un gat no l'hauria saltada amb la cua dreta, i cap a ajudar misses falta gent. De vegades quan al cor de l'hivern es veia pels carrers aquella lluïdera de glaç i feia aquell grisu que tallava les orelles, ja em cuidava espantar el fred, sinó que, en arribant, ja era de mans al ventall per encendre un bresaràs de foc capaç de retornar-me a mi i a tots els be­neficiats, que d'un a un anaven compareixent més abrigats i enfredulats que jo. Ara, al cap de tants anys, m'afiguro a mi mateix ficat a dins d'aquella cota, que entre cera i llana pesava més que jo, corrent pels recons de la Pietat com una rata vermella tot fent mil coses menudes, de l'un altar a l'altre, de l'església a la sagristia, del cor a la capella del Sagrament, del campanar a l'orgue, amb ciris, amb missals, amb plomers, amb tovalloles o canadelles, manant-me, cridant-me, renyant-me, i jo penso que divertint-se amb mi, tota aquella colla de capellans vells, frares exclaustrats o beneficiats de l'església i de la Seu, que de sis a vuit compareixien a dir Missa, de vegades no bastant els altars, i tenint d'esperar-se l'un, bo i revestit, que acabés l'altre.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Indret: Església i rectoria de la Pietat (Vic)

Jo també mereixia la meva penitència; mes, com no m'hauria pogut atrapar, m'havia d'aplicar la indulgència d'altra manera. M'havia entaforat a dalt d'un armari, en un dels recons que es troben per anar a l'oratori. Com ell no m'hauria pogut abastar, ni em podia tancar a dins de l'armari, allà em va deixar estar i girant la clau de la porta de la sagristia, vaig quedar pres com un ratolí a dins d'una ratera. La presó era ben petita; era aquella amagada capella baixa de sostre, curta i estreta, que quasi no hi cap la mesa de l'altar, ni a sobre de la mesa hi caben drets nostres gloriosos Sants Màrtirs, havent-hi d'estar arrupits, que tot just es veuen entre la negror d'un antic quadro que fa d'altar. Semblen dos cristians del primers segles que fan oració a fons d'una tomba. Bona estona els vaig haver de fer companyia, perquè Mossèn Antón m'hi havia ben deixat estar. A l'últim, agafant un dels candelers de massís llautó que hi havia a l'altar i empenyent amb tota la meva força, la porta mig corcada es va esberlar de prop del pany, i cames ajudeu-nos cap a l'església per fugir. Mes les portes de l'església eren tancades, i era també tancada la sortida pel carrer de Sant Sadurní; i vet-aquí que em trobo sol i vern en un altra presó immensa, on tenia molt camp per córrer, mes no hi tenia res per la dent.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Indret: Pont de Queralt (Vic)

Vàrem sortir pel portal de Barcelona, que dóna a migdia, i agafant a la dreta un magnífic passeig d'acàcies que feien companyia a una manyaga riera, que s'escorre tota quieta i no movent gaire fressa pel baix d'uns terraplens al peu mateix de la ciutat; i anant seguint contracorrent les aigües, vorejant les hortes de regadiu i els rengles de saules i d'oms que amb elles es nodreixen i refresquen; vàrem aturar-nos en un prat espaiós, rodejat d'espessos arbres i d'altes margenades, nomenat el prat de Sant Llorenç. És una de les perspectives més poètiques de la immensa plana de Vic; seti retirat, esbarjós i alegre, com fet exprés per a ésser l'aula de gaubança dels estudiants, la major part dels dijous de l'any. La manera de passar-hi l'estona, quasi bé sempre era la mateixa: s'havia de jugar a rescatar. Férem un pilot dels capots i barrets, es partí el camp de la batalla, i cames-ajudeu-nos per a veure d'atrapar sempre, i no ésser atrapat mai. Aquest joc té alguna cosa de bonic: l'amor propi s'hi barreja, i la cadena d'esclaus que acursen la distància de les dues fronteres com més nombrosa és, més de pressa es va augmentant, perquè està l'honra principal en arribar al camp enemic, i amb un salvo te! deslliurar als companys que han caigut presoners, ço que promou moltes estratagemes, i augmenta els perills dels atrevits llibertadors.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Indret: Monument a l'Estudiant (Vic)

Cabalment en el moment de jo arribar-hi, els escarafalls de les dones i els espinguets dels nens significaven que s'hauria descobert quelcom extraordinari. La pols no em deixava veure res; i em va tot sobtar un cop que em va donar a la cara una cosa com un ocell, tot bobo, lleig i negre, i que va desaparèixer entre les jàsseres de la teulada. Mes eixint d'aquell, un altre va fer la mateixa funció, i després un altre, i molts d'altres, s'escamparen per l'aire d'aquell arxiu fantàstic, fent amb les ales una fressa sorda, espantant-me els nens, acovardint la seva mare, i fent fer cop de mueques i cosoneries a les minyones.

—Tenen ales de dimoni!—va exclamar una.

—Pare! pare! em varen cridar els dos nois: d'una cosa d'aquí n'ixen dimonis petits; no pugi: volem anar a baix.—Per poder-me quedar a dalt, vaig dir-los que no s'espantessin; que si eren bons minyons, els dimonis fugirien; i que no es moguessin d'aprop meu.

—Estic que surten d'un barret!—va dir l'esposa. Efectivament: en un angle d'aquelles golfes, encaixonat entre ferregots, cartrons, llaunes i fustes, es veia al fons de tot una boca com d'un barret colossal, amb les ales roges tirades endavant, venint de biaix a la vista, com el gruix d'una paret al vol d'un portal. A dins ni sé el que hi havia: mes era el niu fosc d'un exèrcit de ratespenades, que no avenint-se a la llum del dia com el personatge que el simbolisme místic les fa representar, corregueren a continuar el son interromput en els primers forats on varen anar a donar de cap. Vaig desenterrar aquell barret, i a l'aixecar-lo em féu venir una impressió de fred i de tristesa. Em varen venir memòries contemporànies d'aquella antigalla: i en veritat que el cor sempre sent pena al recordar-me aquells temps venturosos de la jovenesa, que mai més no poden tornar. Ja no tenia cap forma: i les condicions estètiques que el perfilaven s'avenien guapament amb el nom bonic de barret dels dimonis que els meus nois li posaren.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Indret: Salt de la minyona (Vilanova de Sau)

En veritat que la perspectiva era nova, i les llums de la tarda potser la feien més agradable; perquè els raigs del sol que encara banyaven les altures i les planes llunyes, donaven a la petita vall de Sau una ombra que no la enfosquia, sinó que feia sobreeixir els colors bells del paisatge.

A cada banda de la vall s'aixequen drets i inaccessibles a la petja humana cingles altíssims de vermellenca roca que un dia sens dubte serien una sola ala de muntanya, fins que una força poderosa, sotraquejant-la el dia d'algun espantós temperi en els elements de sota terra, hi deixà per record eixa monstruosa esberla perquè hi florisen el fons, com una tassa de parets ciclòpies, la floresta dels verds camps i el poble de casetes blanques que hi dorm al marmoleig de les aigües del Ter escumós, augmentades amb les fonts que vessen els espadats cingles. Més enllà d'aquesta vall, per tots costats s'estenen les muntanyes i els boscos solitaris de les Guilleries.