Tardanias

La Renaixença - 1892 - Barcelona

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Casa Vayreda (Olot)

Olot conserva encara la fesomia de nostres viles muntanyeses de quan se trobaven aislades del món civilitzat, com Camprodon, Ripoll, Banyoles, Besalú, etc. Llurs vies de comunicació eren de ferradura, recorregudes per corrues de matxos; los carros hi eren desconeguts. De costums senzilles, patriarcals, la fe religiosa, l'honradesa hi tenen encara fondes arrels. A Olot, a més de ses esglésies, se veuen pels carrers oratoris amb llurs llànties, que s'encenen per la festa del sant. Los cims dels cràters apagats són coronats de santuaris on s'apleguen nombrosos devots que hi van en professó. Les cerimònies de culte se fan amb fe i devoció. Tothom va a missa los dies de precepte. Ara la civilització i lo progrés han entrat dins la vila muntanyesa per la nova carretera. Ja desprecia ses velles costums; ja no vol carrers estrets, mal empedrats; ja no vol cases de la vellura adornades de balcons típics de barana de ferro... sos braços s'estenen vers la llum, lo progrés, la civilització; ja té un parc, alamedes, edificis moderns, cafès muntats amb confort. La posada, la humil posada de traginers, de porró, all i oli, carn d'olla amb pilota, desapareix, reemplaçada per l'hotel i restaurant del Parc. La vila moderna s'estén vers la planura del Fluvià, amb ses fàbriques, chalets, hortes, jardins rublerts de flors. Sembla que pressent l'arribada del carril vers aquell puní, i lo vol rebre com se mereix. Mes per a nosaltres, amants de lo passat, amics de la vellura,«Olot serà sempre la vila de l'antigor, dels avis de costums senzilles i cristianes, de fesomia de l'Edat Mitjana, francament catalana muntanyesa, malgrat lo carril i la llum elèctrica.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Volcà de Montsacopa (Olot)

N'aprofitàrem per a pujar a Montsacopa, talaia que domina tota la comarca d'Olot i vall de Bianya. Montsacopa és lo cràter de més a prop de la vila i un i dels més interessants; sembla un colossal fornell de carbó, consumit i apagat com si fos d'ahir. Tot ell és compost de cendra, lava esmenussada, escòries, basalt, pedra tosca, arenisca negra, fina com carbonissa, que s'extrau per a barrejar al morter. Al cim del con s'hi veu encara el cràter o xemeneia d'erupció, on baixàrem. Dins lo cràter mig cegat, d'uns 200 metres de diàmetre hi ha un camp de sègol que enamora, i lo singular és que no hi ha terrer, tot són escòries i tosques esmussades; però l'arrel del gra furga a través d'eix detritus volcànic i sap trobar l'aliment que li convé. Tota la comarca d'Olot conté eixa arenisca roja negrenca, terra cremada que dóna una fertilitat pasmosa, on s'hi veuen les palles de sègol de dos metres d'alçada.

Des del cim de Montsacopa ens miràvem amb bona ullera tota la cordillera espadada que enclou les rialleres valls olotines, muntanyes emboscades de dalt a baix d'un verd d'esmaragda. No s'hi veuen xaragalls ni xalades com en l'alta serra fronterissa, produïts per l'arranc de la gleva i artigues. Pertot se veu aquell verd peculiar de la campinya i muntanya d'Olot, que nostres amics en Vayreda i en Berga han sabut reproduir tan bé en llurs paisatges.  [...]

Allà, vers Ponent, distingim molt bé l'atrevida cascata de gran altura, lo Salt del Sallent, que em proposava de visitar sense la maleïda pluja. En Berga me deia: «Lo Salt de Sallent té 200 metres d'altura; 100 metres lo salt principal, i 100 metres lo començament i l'acabament del mateix. És un salt horrorós, que en temps normal amb prou feina hi baixa aigua; però que en dies de pluges, la cascata es veuria des del castell de Torroella de Montgrí, a simple vista, sense ulleres, si fos possible veure la muntanya. Les vessants que alimenten la cascata vénen d'una petita comarca anomenada Pla-Travé, casa propietat del Marqués de Vallgornera, i tenen origen en la mateixa vall, en lo rost anomenat Coll de Ciuret. Lo terreno és calcinal, de vegetació frondosa, roures, alzines, ginebres, i lo que abunda més són fajoses. És impossible descriure los cingles sense veure'ls, puix no es poden comparar amb altres que jo en sàpiga. N'hi ha un a la part de Migdia, de Santa Magdalena, que aproximadament té un kilòmetre de llargària, no ben vertical, però poc se'n falta. Enmig del cingle hi ha una capella: la Mare de Déu de les Olletes. Tot això mereix una excursió formal, un poc pesada, però admirable, que la farem, si a Déu plau, l'any vinent, si vostè hi vol venir pel juny».

Lo Salt de Sallent i cingles del Grau i Santa Magdalena, són unes de les meravelles de nostres muntanyes catalanes. Faré tot lo possible, amic Berga, d'anar l'any vinent amb vostè a visitar eix país escabrós, que conté tant de belles horreurs. [...]

Des de nostre observatori de Montsacopa, seguia amb la ullera, les altes crestes que formen lo quadrilàter de la conca del Fluvià. Vers los alts Pirineus, los cims d'Ull de Ter, Bassibés, Gra de Fajol, Pla de Campmagre, Costabona, Coll d'Ares, tota la carena fronterissa coberta de neu; los cingles espadats de Talaixà i de St. Aniol, lo puig atrevit, aislat de Bassegoda, rodejat de cingleres. Lo cel s'havia ennuvolat, eren les onze; no tardà a caure algunes gotes; baixàrem de pressa cap a la vila.