El Gall editor - 2004 - Pollença
Creixença - Impressió de Barcelona
—De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d'obres en vies colossals.
És l'esplet, és la forta revinguda
de la saba d'un poble, abans somort,
que al flanc d'aqueixa Espanya decaiguda
s'aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s'acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l'Art amb juvenil bellesa
i abrinat s'ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d'original,
aquí s'arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l'ideal.
Tot aquí munta, s'expandeix i avença
amb caràcter d'indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l'avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d'alt destí nodreix,
aquí s'estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l'àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l'ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
—Pensador, tu que els signes consideres,
què es lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
—Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l'horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d'aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d'aqueix poble, l'Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d'esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d'un Hèrcules infant.
M'apar que eixa Gran Via, que des d'ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d'un gran vent reviren,
un vent que no sabem d'on ve ni on va...
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l'oblidat penó
i, com efluvi del terrer, a lloure
n'escampa l'esperit, l'aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d'Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l'art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a la història
de tanta saba l'esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!
La Cova del Drac
Dins un palau d'alabastre,
riquíssim, no fet de mans,
a on no arriba ni rastre
de llums i renous humans;
dellà l'estany qui s'interna
pel coval encantador,
dissipa la nit eterna
una màgica claror.
Quina llàgrima d'estrelles
pogué filtrar allà dins,
que il·lumina meravelles
dignes de cèlics jardins?
L'estrella que allà il·lumina,
com topazi resplendent,
sobre l'aigua crestallina
la porta un cigne vivent.
Cigne de negre plomatge
allà habita per encant,
i en la pau d'aquell paratge
aixeca a voltes un cant.
Potser l'ha sentit d'enfora,
com un arpegi perdut,
algun viatger que explora
la cova, admirat i mut...
Mentres l'estel que enlluerna
aquell cigne portarà
el Drac, rei de la caverna.
devorar-lo no podrà.
I bé prou l'engoliria
tal monstre, fill de la por,
que, avorrint llum i harmonia,
guarda inútil son tresor.
Guarda l'anell del misteri,
la clau de l'encantament,
i conserva en cativeri
una princesa innocent.
Dorm el drac amb son feixuga
a un recó fosc, allargat;
però apenes res belluga,
ja se desperta irritat.
D'una son més llarga i forta
dorm la princesa gentil,
talment com estàtua morta
dins son màgic camaril.
A prop d'ella el cigne canta
i l'aigua del gorg remou;
mes ella ni amb la complanta
ni amb les ones se commou.
Immòbil jeu, i pels rissos
que li pengen del capçal,
l'adornen ja els degotissos
d'una corona fatal...
Sols ella despertaria
sortint de l'obscur poder,
si el cigne, lo que era un dia,
bell home tornava a ser.
Mes per tornar ser lo que era
el cigne negre del llac
necessita la darrera
gota de sang d'aquell drac.
Quin cavaller, com Sant Jordi,
matarà el drac indolent
i, fent que el món se'n recordi,
romprà aquell encantament?
Raixa
Baix d'escultòric respatler de roques
mirant el pla verdós i el mar que el faixa,
entre olivars de mil·lenàries soques,
seu pensativa Raixa.
Seu en clàssic repòs, i la bellesa
de siti, amb l'horitzó que s'hi domina,
té la llum, té la sòbria gentilesa
dels d'Àtica i Sabina.
Oh!, bé hi escauen els gloriosos marbres
animats pel cisell de Grècia i Roma,
com si fossen trobats enmig dels arbres
i herbeis d'aqueixa coma.
Desenterrats a la romana Arícia,
un docte purpurat d'eix casal noble
els dugué aquí per honra i per delícia
dels seus i de son poble.
Amb ells aquí tingué sagrat larari
el geni antic i, fent-se'n tabernacle,
donà dins eix alberg hospitalari
son immortal oracle.
Oracle humà que va donant la norma
de lo bell a l'artista i al poeta
i a quants entenen de la muda forma
l'harmonia discreta.
Aquí de Grècia l'elegància pura
que en el marbre de Paros esculpida
pogué encarnar eterna la frescura
de la flor de la vida.
Aquí l'augusta majestat togada
de Roma, que damunt nostre hemisferi,
fins després de caiguda i sepultada,
imposa son imperi.
Nimfes i déus gentils, serenes muses,
savis, guerrers, emperadors, atletes,
airoses daines, monstres i meduses,
trossam d'obres desfetes,
grans urnes d'alabastre i de porfiri
on brinda somniadora recordança
i objectes casolans d'on par que expiri
domèstica enyorança...
Tot ho guardà segur fins avui dia
l'hospitalari alberg amb sa noblesa;
per ell Mallorca gran augment tenia
de glòria i de bellesa.
I ho guardarà per temps? Ai!, solitari,
mirant el pla verdós i el mar que el faixa,
s'ha de buidar, com esvaït santuari,
l'antic museu de Raixa?
Tribut a la bona memòria de n'Emília Sureda
Cor tan ple de simpatia
que anaves escampant,
tot absort dins un encant
de somnis de poesia;
dolç esperit consirós
que, mirant les oronelles,
volies volar com elles
per dins l'espai lluminós;
pobre ser que en viu desfici,
davall ton riure amatent,
d'un ideal descontent
portaves l'intern cilici;
cap al suprem Més Enllà
ja prengueres la volada:
la prengueres tan sobtada
que ni un adéu comportà!
Lires de tu conegudes
te donen ara l'adéu,
posant-lo del llaüt teu
damunt les cordes rompudes.
Rompudes, ai!, per la mort,
pel bon afecte lligades,
eixes cordes delicades
guardaran el teu record.
Sobre ton buit que ens endola
ta lira aquí romandrà,
i vibrarà... vibrarà...
a l'aire del temps qui vola.
Així parlaràs, absent,
als qui et guarden enyorança
i et donen amb l'esperança
l'arreveure del creient.
Així el teu cant sentirà
més gent que no el coneixia
i ta dolça simpatia
per mes cors s'escamparà.
L'avenc de la cova negra
A la claror de l'alta finestra zenital,
com temple d'antiquíssim, desconegut misteri,
s'eixampla la caverna, rotonda de penyal,
major que la que Agrippa bastí tan colossal
a tots els déus del gran imperi.
Alberg sembla dels genis i forces del terrer,
gegants o nans terribles de vida i arts estranyes,
que ja tresors guardaven o ne sabien fer,
segons els entreveia somniós el temps primer
del món obscur en les entranyes.
De dracs i megateris s'hi veu l'antic horror,
no ja en boira de somnis, sinó esculpits en roca:
relleus qui, destriant-se dins clapes de negror,
trasmuden a cada hora la forma i la color,
segons la llum poruga hi toca.
Com plor de preses fades caient-hi el degotís
fa randes d'alabastre per la gran volta obscura,
i humida arreu la molsa que recobreix el pis,
si un raig de sol la besa, desprèn un fum blavís
que com encens per l'aire sura.
Amunt, per les cornises, se pengen a festons
ombrívoles verdures en delicats fullatges;
i enfora de les ungles d'arpelles i falcons,
animen la gran volta, niant-hi pels recons
en gran estol, coloms salvatges.
Callau, vanes converses. Dins l'alta quietud
d'aquest cor de Mallorca només bé hi escauria,
clamor de nostra raça, son càntic renascut...
¡Oh, com a ses tonades, amb veu de multitud
aquest avenc ressonaria!
Llavors l'antic misteri que dorm aquí, despert,
tal volta me diria secrets d'edats passades;
i, com les aus que surten d'aqueix fondal desert,
d'aquí s'escamparien pel sol i l'aire obert
en nou esbart rimes alades.
Mes, què podria fer-se d'eix temple gegantí,
que un panteó me sembla buidat per la natura
dins la gran roca mare del poble mallorquí?
Com mai se trobaria corresponent destí
per sa abismal arquitectura?
Tot és aquí titànic, august, solemnial;
tot aquí té el caràcter que lo vulgar desterra:
enlloc se trobaria com en aquest coval
un monument a posta per cripta sepulcral
dels fills més grans de nostra terra.
Sobre les ruïnes del teatre romà de Pol·lèntia (fragments)
Mirau: aqueix pedreny, niu de la mort,
aquesta graderia, on solitari
només ve a seure l'abatut record,
un temps eren teatre i escenari
on la colònia del poder romà
juntava un poble remorós i vari.
Aquí la multitud rigué i plorà
a l'ombra de gran tela purpurina,
oberta al vent de l'horitzó llunyà,
mentres pel sol i la blavor marina
veia esfumar-se vagorosament
tes fàbules gentils, Musa llatina.
Ja l'heroi tràgic amb clamor potent,
imposant des d'aquí ànsia i silenci,
rendia els cors de l'aplegada gent...
Ja la gràcia de Plaute o de Terenci
feia esclafir-hi el riure delitós,
com fresca font que a revenir comenci...
Tot era aquí potent, tot ufanós,
quan Pol·lèntia son nom acreditava
en aquest istme de dos ports airós.
Filla de Roma el laticlau filava
amb què l'august Senat se revestí
i amb un far primerenc s'il·luminava.
Sobre les ones somrient aquí,
atreia els navegants cap a la terra
que d'aqüeducte i pòrtics embellí.
Bé en dona testimoni eixa desferra
d'objectes destrossats, que ara el pagès
aquí sols amb l'arada desenterra.
Ai!, d'aquell esplendor no en queda res,
més que el trossam que en el terrer s'oculta
i aquestes grades d'excavat marès.
Això és l'única forma que, insepulta,
de l'antic poble destruït roman,
i al temps esvaïdor apar que insulta. [...]
Tot vestigi se perd, tot se trasmuda
imperis per imperis són borrats...
Sols dura una Ombra que, jamai retuda,
passa i diu: -Vanitat de vanitats!-
El Gorg Blau
Adéu, tristor encastellada
del pla de Cúber i Almallutx!...
Seguint arreu l'aigua que fuig
d'aquesta terra desolada,
sorprèn mos ulls la portalada
d'un Paradís
L'aigua s'atura a son encís,
i com que diga: reposau!
— Dolça és la calma del Gorg Blau!
Les colossals penyes bessones,
formant un freu meravellós,
sols deixen caure un raig dubtós
sobre l'estany pur i sense ones.
D'encantaments blavors pregones,
com un safir,
aquest estany fan resplandir
i com que diguen: somniau!
— Dolç és el somni del Gorg Blau.
L'antic camí tot solitari
voreja l'aigua recobert
baix del penyal, i sembla obert
per un exèrcit llegendari...
passant del Gorg al mur contrari
pel rústec pont,
somriu la coma de la font
com un idil·li tot suau.
— Dolç és l'oasi del Gorg Blau.
Sortint del Gorg, per entre molsa,
ramatges, heures i ramells,
l'aigua jugant fa amb els aucells,
seguit, seguit, música dolça.
La neta escuma que ella espolsa
singlota o riu?
Al qui l'escolta pensatiu,
com li diga: meditau!
— Dolça és la parla del Gorg Blau.
Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes...
No hi troba ja murtra ni alzines,
molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca, l'aigua cau...
—Ai! Com la vida és el Gorg Blau!
Torrent de Pareis
Enmig de nues serres encrespades,
ones petrificades
del vell món remogut en temporal,
sembla que els genis del terror s'uniren
i fins al mar s'obriren
aquest passatge per carrer triomfal.
Va per trist roquissar el torrent d'Aubarca;
l'horrenda Fosca abarca
les aigües pures davallant del Gorg;
i dels dos torrentals per confluència
sa greu magnificència
desplega formidable l'Entreforc.
Com a murades de masissa roca,
una i altra penya ribera van creixent.
Si alguna penya més gegant s'empina,
la testa més inclina
commoguda d'esglai sobre el torrent.
Com a boques d'oracle, obertes coves
apar que donin noves
de vells misteris ignorats pel món;
tal roca, per les aigües llavorada,
amb l'obra esculturada
d'antiquíssimes gestes se confon.
Alçant la vista que l'esglai abaixa,
només blavenca faixa
de cel se descobreix tal com un riu
que va torcent el pas allà a l'altura
enclòs per l'estructura,
per entre el doble penyalar aspriu.
Així s'estén avall la torrentera,
semblant una rodera
que amb majestat genèsica deixà
oberta de Mallorca en les entranyes,
passant per les muntanyes,
la carrossa vivent de Jehovà.
Arreu festonen aquest gran abisme
amb màgic simbolisme
semprevives i llorer,
com si diguesssen: "La immortal victòria,
la brosta de la glòria,
per aspres vies i amb treball s'obté".
Sols jugant la fatiga i el coratge
ateny aquest paratge
l'home de terra, caminant mesquí;
mes per l'esforç i la fatiga immensa
és alta recompensa
mirar lo que sols es pot veure sols aquí!
A mossèn Llorenç Riber i Campins, Mestre en Gai Saber
Jove poeta, fill creixent,
qui dus el sol de l'Orient
a dins tos ulls i fantasia,
en ton obsequi bé caldria
avui trincar amb noble vi
d'Esmirna, Quios o Enguedí,
dins copa d'or i pedreria.
Té l'opulència oriental
ta Musa, que és de sang reial
per més que es vesti de pastora,
com Sulamita cantadora
qui té els tresors de Salomó,
tots els perfums de Jericó,
tot el floratge de l'aurora.
A damunt l'art depur perfil
i el ritme d'Hèl·ladegentil,
tu has aportat un altre imperi:
l'art ple de símbols i misteri
qui se cobreix de màgics vels
d'humana fibra i raigs d'estels,
d'encens i cordes de salteri. [...]
D'ençà que jo t'he conegut,
a dins Mallorca t'he cregut
ungit per rei de poesia...
Mes –te'n recordes?- un bell dia
dins un boscatge me semblà
que el sol mateix te proclamà
vibrant en vasta simfonia.
Era al pinar de Formentor
i jo et mostrava amb bell humor
aquell gran niu de mes cantades.
Llavors, creixent remors sobtades,
feren brunzir renou intens
com si sonàs l'eixam immens
de les abelles congregades.
-Què serà això? –vaig exclamar;
i un qui venia del pinar
me respongués: -És el sol qui canta.-
Com una cítara vibranta
brunzia l'aire damunt tu,
i resplendia ton cap bru
amb la mirada fulguranta.
Jo vaig pensar: -Jamai el sol
m'ha saludat a mi tot sol
amb tan magnífica escomesa...-
Jove, teva és la reialesa,
tu ets l'ungit, oh nou vingut!
I jo em complac d'ésser vençut
per ta inspirada jovenesa.
La cançó de Na Ruixa - Mantells
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corona se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
«La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
mes ell és aquí!
»Un temps jo li deia: pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.
»Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per 'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
»La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.
»Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l'hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.
»Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.
»Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar.
i blanc com la cresta de l'ona escumosa
son vel fa volar.
»De l'arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!
»Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat...
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.
»Allà té Na Ruixa mon bé, nit i dia,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria
de l'encantament!»
...............................................................
Així tota sola, ran ran de les ones.
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
Un vespre d'oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redós solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...
Dins un jardí senyorial
Plau-me avançar per un jardí desert,
quan creix l'ombra dels arbres gegantina.
vegent sota el ramatge que s'inclina
com lluny blaveja l'horitzó entreobert,
vegent muntanyes de contorn incert,
i en la pols d'or amb què la llum declina
daurada bellament qualque ruïna
dins la planura que en la mar se perd...
Plau-me veure de marbres rodejat
l'estany, on neden sobre l'aigua pura
bells cignes de plomatge immaculat,
i plau-me omplir la solitud obscura
de mon cor, amb la triple majestat
de la història, de l'art i la natura.