Aila Edicions i Fundació Caixaltea (Altea), 2017
- On vols que anem? T'apeteix passejar? Fa un dia esplèndid.
El vell no va contestar de seguida.
-Vull que em portes al Postiguet i al port. Primer, al Postiguet; després, al port -va dir al cap d'uns segons.
Luz Marina li va acaronar els escassos cabells parsimoniosament. Va copsar de seguida el sentit d'aquelles paraules, el deler de visitar aquells llocs.
Van eixir de casa al voltant de les onze. El dia era realment lluminós. Feia calor, una calor, però, suportable encara. Luz Marina conduí la cadira de rodes cap a la platja. Travessaren lentament l'Esplanada, vorejada de palmeres i de grups de jubilats que parlaven animadament asseguts en cadires de lloguer. En arribar al passeig del Postiguet, va situar Vicent al costat d'un dels bancs i s'hi va asseure. La platja començava a tenir una animació més pròpia dels mesos d'estiu que dels darrers dies de primavera.
No van parlar. S'hi van estar en silenci, embadalits, amb els esguards i els pensaments vagarejant sobre l'arena i sobre la mar.
-Ja t'he contat que m'encantava vindre a esta platja quan era menut? -preguntà Vicent després d'una estona llarga.
-Sí, ja m'ho has contat.
-Aquell hotel d'allí no estava. També t'ho he contat, això? -afegí després d'una altra pausa.
-També.
-Al teu poble no hi ha platja.
-No, no n'hi ha.
-La trobaràs a faltar quan te'n tornes allà.
-Sí, la trobaré a faltar. Em quedaria sempre ací contemplant la mar.
-Jo també la trobaré a faltar.
Luz Marina va agafar la mà de Vicent entre les seues sense deixar de mirar l'aigua.
-Vols que anem al port?
-Sí. Tinc ganes de mirar les barques -va respondre el vell.
No tardaren més de cinc minuts a anar des de la platja fins al port. No va ser fàcil trobar-hi un banc lliure. Ancians solitaris, turistes de pell blanquinosa, pescadors i alguna parella de joves festejant ocupaven la major part dels bancs que s'estenien al llarg del passeig.
-Ja t'he contat que des d'este port va salpar l'últim vaixell de refugiats de la Guerra Civil? -va dir Vicent després que transcorregueren uns minuts sense dir res.
-Sí, ja m'ho has contat -somrigué Luz Marina.
-De vegades pense que, en realitat, tots som exiliats.
El mateix dia que ens van expulsar del paradís ens van enviar a l'exili per sempre més.
-Però tu no creus en tot això del paradís i de l'infern.
-No, jo no crec en res d'això. A hores d'ara ja només crec en la vida i en la mort.
-Has dit en l'amor? -preguntà erròniament a posta.
-Sí, això mateix, en l'amor -repetí Vicent en un to més aviat amarg-. T'he contat també que la mar ha sigut una de les meues passions?
-Sí, també m'ho has contat.
-Aleshores ja t'he contat tot el que havia de contar-te.
Vicent va contemplar les barques i va enyorar la frescor de la brisa marina acariciant-li el rostre. Va enyorar la llum tèbia i càlida de l'alba i el suau balanceig de la barca solcant les aigües dòcils els matins de diumenge, quan s'endinsava tot sol en la mar amb l'única companyia dels seus pensaments.
-Tornem a casa.
-Vols que tornem ja a casa?
-Sí. Els paradisos sempre són efímers. Duren just el temps que tardem a exiliar-nos.
-És una ciutat bonica. Per que dius que no t'agrada?
Luz Marina va mig aclucar els ulls. El sol lluïa amb força enmig d'un cel completament ras, i els reflexos en l'aigua el feien més encegador encara.
-A mi, no m'agrada. Ja no m'agrada. M'agradava, fa anys, però ja no.
Luz Marina es va llevar les ulleres de sol per mirar Vicent i es posà la mà al front en forma de visera.
-Per què no t'agrada? A mi, em sembla una ciutat bonica. Mira este sol, esta llum. Jo no he viatjat a penes i no conec moltes ciutats, però no deu haver-hi tantes que tinguen una llum així. I la platja és ben bonica també. I aquell mont.
-El sol, la llum, la platja, el mont... No te n'adones? Tot el que té de formós esta ciutat ens ha sigut donat. Ens pertany de mena. Això no té mèrit. Nosaltres no ho hem creat, no hi tenim res a vore. En canvi, quan hem ficat cullerada, l'hem feta malbé. Mira el mont. Ara mira aquells edificis de davant. Ningú amb una mica de trellat haguera consentit que construïren uns edificis que taparen la vista del mont i del castell. Mira la platja. Mira aquell hotel. Ningú amb una mica de trellat haguera consentit construir un hotel que tancara la platja. Mira el port, les barques. Ara mira el casino.
Vicent assenyalà un edifici al mig del passeig del port, de colors diversos i estridents, que vessava mal gust pels quatre costats.
-Pot haver-hi al món un nyap més horrible? Has passejat tranquil·lament per la ciutat? T'has fixat en ella? És bruta, agressiva. No s'assembla gens a la ciutat que jo coneixia. Aquella era una ciutat menuda i amable. Esta, no. S'ha fet gran i esquerpa. Hi havia un poeta que tu no coneixes, que parlava d'una pàtria pobra, bruta, trista i dissortada. Esta ciutat també és aixina: pobra -vull dir pobra d'ànima-, bruta, no sé si trista, i dissortada. I també caòtica, desorientada, desarrelada...
-En tens una visió molt pessimista. Als que venim de fora, no ens ho sembla; almenys, a mi, no m'ho sembla.
Potser no la coneixem prou; o deu ser que no l'hem coneguda en el passat com tu.
-És això, en pots estar segura. Una ciutat, un poble que oblida i confon les seues arrels és un poble que camina cap al buit, que acaba per no estimar-se a ell mateix i, per tant, tampoc no es respecta ni es cuida. Però no em faces cas. Són cabòries d'un vell que de vegades fa catúfols pensant en allò que era o va poder ser, i en el que és i mai no serà ja. Coses de vell que no interessen més que als vells. Tu eres jove encara.
Quan van arribar a la porta de la catedral de Sant Nicolau, la romeria començava a fer les primeres passes sota la llum, encara feble, de les albors del dia. El cel ras presagiava un jorn radiant i ventós de principis d'abril.
-Enguany la Santa Faç ha caigut molt prompte. Depén de la Pasqua, saps? Se celebra dos dijous després de Dijous Sant. Ací la gent li té molta devoció. Jo, no tanta. Bo, és una manera de dir que no gens. Tot i això, abans m'agradava anar a la romeria: la brusa, el barret de palla, el mocador al coll, el cabasset amb el recapte, la bóta de vi, la canya; i a caminar, xino-xano, fins al monestir. Quan vivia la meua dona, no faltàvem mai; només si estàvem malalts o les voltes que vaig estar ingressat a l'hospital. Quan els meus fills eren menuts, la recorríem tots junts. Més tard, els dos a soles. Els últims anys, com que jo a penes podia caminar ja, agafàvem l'autobús. Encara m'agrada vindre a esta placeta, de bon matí, per vore-la eixir. Si la meua dona visquera, de segur que no se la perdria. Hui estaria contenta de vore'm ací.
Luz Marina va menar la cadira de rodes cap a un racó de la plaça des d'on es podia contemplar la gentada que es movia lentament cap al carrer de la Vilavella per enfilar la carretera de València. Li va cridar l'atenció una dona que caminava descalça.
-És una promesa -li explica Vicent-. Algunes persones ho fan per demanar-li favors, o com a agraïment per alguna gràcia que els ha concedit. La meua dona va recórrer el camí descalça quan vaig tindre el càncer. I, ves per on, me'n vaig eixir bé. Ella deia que va ser la Santa Faç, que va tindre misericòrdia de mi.
-I tu que en penses?
-Jo? Que «mala herba mai no mor». No: no crec en eixes coses, jo; ja t'ho he dit. Però són boniques estes històries. Són tradicions, creences que acaben formant les arrels d'un poble. I, per a un poble tan desarrelat com este, ja ens va bé que de tant en tant furguem en les arrels i ens imbuïm una miqueta de la seua essència. No sé si m'entens.
-No del tot.
-Tant se val -sospirà el vell-. Ja t'ho explicaré un altre dia, quan em senta amb forces. T'hauria de contar massa coses perquè ho entengueres. Vols que ens fem un xocolatet?
-Vicent! -el va reprendre Luz Marina.
-Vicent, Vicent, Vicent! Si la Santa Faç permet que els romeus beguen mistela i mengen coca bova, tan dolcetes elles, com no ha de consentir que tu i jo ens empassem una tasseta de xocolate i uns xurrets per celebrar la seua diada? Hala, espenta el carro si no vols que m'alce, em lleve les sabates i me'n vaja descalç a explicar-li al bisbe què volia dir exactament Jesucrist amb allò de: «Deixeu que els xiquets s'acosten a mi.»
-Eres incorregible. No sé què farem de tu.
-De mi, no ho sé. I del caldo? Què fem del caldo?
-Del caldo? (Què vols dir? No t'entenc.
-Deixa-ho estar. És una expressió típica d'ací.
-D'acord, anem a prendre eixe xocolate -rigué mentre conduïa decidida la cadira de rodes cap a la xocolateria del carrer Sant Nicolau, darrere la catedral.