Temps afegit

Com un autoretrat

Editorial Empúries - 2004 - Barcelona

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Indret: Fundació Pere Coromines (Sant Pol de Mar)

Cervells


Terrible visió de Nèstor [Luján] al llit de l'hospital, amb la mascareta d'oxigen damunt la boca i el nas, intentant dir alguna cosa que no podia articular bé, mirant-me amb ulls de nen sorprès. El més anguniós de tot: no era una mirada irada d'incomprensió, sinó de feble connexió amb la realitat. El que em tranquil·litzava una mica era, precisament, el pitjor símptoma: la seva incapacitat per a la protesta, ell que sempre havia renegat del fals progrés que tortura i no cura. Benèfica inconsciència, però encara sento la ràbia de veure com es pot infantilitzar un cervell tan madur i poderós.

I pocs dies després, Joan Coromines en coma. Un altre cervell perdut, una altra memòria esborrada. Quin malbaratament, el de l'espècie humana? Els animals s'ho passen tot, de generació en generació. Quan mor un humà, tot el que sap, tot el que ha après, s'esvaeix. Els rastres que queden en els altres de tot allò que ha construït dia a dia, al llarg de tants anys, són rastres irrisoris. No podem heretar res, no podem transplantar-nos res. Hi ha sistemes informàtics compatibles, però no hi ha sistemes cerebrals acoblables.

Els cervells de Nèstor i de Coromines es van extingir i no vam poder fer res per evitar-ho. Quin fracàs. Una pena immensa.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Indret: Fundació Pere Coromines (Sant Pol de Mar)

Gràcies per tant


Pere Tió em telefona per avisar-me que Joan Coromines s'està morint. He trigat a poder dir res. No veuré més el seu somriure murri. No em tornarà a demanar si li puc fer arribar un volum que li falta dels meus llibres de viatges. No m'enviarà més fotocòpies de les seves fitxes de topònims. No dinarem mai més al Collsacreu, escenari de l'entrevista més estranya que he fet per televisió.

Dec moltes coses a Coromines. I penso en un moment del seu funeral a Santa Maria del Mar. Quan el taüt ha passat pel meu costat, m'he sentit una llàgrima a la galta, una sola llàgrima, incòmodament aturada, no es desfeia ni relliscava. Quan darrere el taüt han passat dues senyores que no havia vist mai, s'han dit una cosa molt breu en veu baixa, potser una paraula, han alentit una mica el pas, just per poder girar el cap a la dreta, al banc on jo era i, mirant-me, les dues desconegudes han inclinat el cap, molt discretament. Un gest petit i imprevist, que m'ha trasbalsat. Com si em diguessin adéu en nom del seu germà.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Indret: Casa familiar de Josep Maria Espinàs (Antiga Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

Caminant per l'Eixample, miro els balcons que ja són centenaris. Balcons al carrer, galeries al darrere, la cultura mediterrània de l'eixida. Fa anys vaig començar a fotografiar baranes de ferro dels balcons, admirat per tants detalls diferents que hi ha en l'aparent repetició, però ho vaig deixar córrer. Era una feina per a sistemàtics, i jo només era un badoc. I no he deixat de ser-ho.

Un balcó vol dir que una casa no renuncia a tenir una mirada sobre el món. El complement de l'espai privat. Sovint passo pel carrer del Consell de Cent i miro dos balcons, el de la meva infància i el de la meva primera joventut, en dues cases di­ferents, l'una gairebé al davant de l'altra. Des del balcó de la infància vaig descobrir, i veig encara, la màgia nocturna d'una foguera de Sant Joan, encesa al xamfrà. I mig amagat darrere les persianes, un juliol, el pas de camions plens de gent que cridava, enlairant fusells. I el fum que sortia del Seminari, tan a prop. Des del balcó de la joventut primera vaig aprendre a mirar els núvols, i allà, no sé si al balcó o als núvols, vaig instal·lar una cadira, una tauleta i una Remington portàtil del meu pare, i hi vaig escriure una novel·la tan ingènua com jo durant les plàcides i llargues tardes d'estiu.

Quan ara passo pel carrer, no hi veig ningú, en aquests dos balcons. Ni a mi mateix. La barana de ferro, més vella que jo, l'han pintat fa poc, perquè resisteixi el pas del temps.