Tendres van ser els dies

Pagès Editors - 2002 - Lleida

Autor: Francesc Hilari Pané i Sans
Indret: Plaça de l'Església (Arbeca)

Recordo que vaig anar amb desgana a l'església. Hi vaig anar tot sol. Les naus eren plenes a vessar perquè el dia era un esdeveniment singularíssim: el bisbe visitava el poble només cada tres o quatre anys. Algú havia dit que ja en feia més de cinc, tanmateix, que sa eminència no havia entrat a Arbeca. De joves preparats a rebre la confirmació, certament n'érem una colla llarga. El rector ens anomenava des de l'altar i cadascú sortia del banc assignat fins al passadís central, caminava les deu o dotze passes que el separaven del reclinatori, a l'altra banda del qual el bisbe era una imponent estàtua vestida de grana pel damunt de l'alba blanca, resplendent.

Jo vaig agenollar-me, poruc i tímid, com ho havien fet els que em precediren. Tenia el rostre abaixat, fit en les lloses del terra de la nau. El bisbe va demanar-me, amb un gest del seu braç, que aixequés el cap. Vaig sentir una intensa vergonya, una torbació tremenda que venia fent tomballons des de molt endins, barrejada amb una por tofenca, fràgil; amb una angúnia dessagnada. Vaig alçar els ulls fins a trobar els del bisbe, i hi vaig veure un candor capaç de sostenir amb quietud la meva mirada. La seva mà, amb el dit polze untat amb oli, es creuà sobre el meu front. Va aixecar lleugerament, delicadament, el serrell que jo tan m'estimava —i que era l'únic vestigi de cabell llarg que el pare deixava viure sobre el meu cap— i va fer lliscar el seu dit gros sobre la pell del meu front. No vaig sentir rubor, ni estremiment: va ser una percepció fugaç de tendresa, una calidesa gratuïta, madura, dolcíssima... Després, immediatament després, va acaronar-me el cap, a penes tocant-lo amb el palmell de la seva mà i em mirà novament, amb una mansuetud magnífica, reverencial i adulta.

Autor: Francesc Hilari Pané i Sans
Indret: Casa familiar de Francesc Pané (Arbeca)

Durant molt de temps, per decisió i afecció del pare, a casa nostra hi ha hagut ruscs d'abelles. No pas molts: una dotzena en les millors temporades. Encara en conserva alguns, el pare. És inusual trobar una finca, en les nostres terres, que tingui parats els ruscs, si no és que els hi han deixat els industrials de la mel. Aquests, els transporten de nit, amb camions grossos, encalçant les diverses geografies del territori segons les floracions de l'any. Les terres del Ponent de Catalunya, que jo sàpiga, no tenen cap mena de tradició densa en matèria d'apicultura. Però no seria just fer suposar que casa nostra era una veritable excepció en la cria d'abelles i en l'extracció de la mel. N'hi ha unes quantes, de famílies, que hi han dedicat algunes hores de la seva vida, sobretot a les Garrigues, on és fàcil, per als insectes, d'aprofitar el nèctar de flors ben diverses i separades en el temps de la seva desclosa. Totes —o gairebé totes— les flors d'aquesta comarca estigmatitzada per la negligència del poder són aromàtiques; algunes, en extrem. A les Garrigues hi ha plantes, herbes, arbusts que floreixen —els uns ara, després els altres— durant gairebé tot l'any: la flor de l'ametller, que fa olor de nèctar, precisament; la dels diversos arbres fruiters, amb perfums que van des d'una lleugera amargor fins a la deliqüescència esvaïda; la flor de l'espígol, que dura mesos, potent de sentor medicinal; la del timó, tan profunda i plana; la flor del cirerer, bellíssima, per bé que quasi inodora; la de l'argelaga, que fa una mel espessa, farinosa i que ve tardana; la del romer, clara i alta; i la flor de les arbianes, tan abundoses i espesses a la primavera —abans de la primera llaurança— que sembren literalment els camps d'una neu blanca que tira cap a blavissa, amb tot de punts grocs esparsos, diminuts i obstinats...

Autor: Francesc Hilari Pané i Sans
Indret: Ruïnes del castell (Arbeca)

Les escoles nacionals d'Arbeca van ser bastides noves pel règimen del general Franco. Els infants de la República van estudiar a ca l'Obrera, un enorme casalot de pedra al cor del poble que no reunia les condicions mínimes per afrontar les sessions magres d'aquella escolaritat que alliberava. Ca l'Obrera quedà buida els anys quaranta, crec. L'edifici, solemne de volum i pobríssim d'ànima, es quedà amb el somriure gelat, amb la mirada erta dels seus finestrals.

Quan jo vaig fer cap a les noves escoles, no hi havien passat pas més de vuit o deu promocions, però la pintura ja s'hi havia envellit força, i les rajoles del terra —mosaic, en dèiem— havien perdut la seva llum, si és que mai en van tenir. Ordenaren de construir l'edifici al capdamunt del turó que senyoreja el poble, al centre mateix del que havia estat el castell-alcàsser, orgull dels arbequins. Un orgull que conservem tímidament, fins i tot ara, quan d'aquella construcció superba només en queden dues torres capolades i la memòria de les seves tres-centes seixanta-sis finestres (una per cada dia de l'any, inclòs el dels bixestos) que miraven a la plana d'Urgell des d'un costat i als tossals garriguencs des de l'altra banda. És fama popular que les pedres del castell formen la gran part dels fonaments i de les parets de les cases bones del poble. Potser ho són les de ca l'Obrera. La certesa o l'engany d'aquesta brama pertany als silencis de la història, i a les seves inconfessables estridències. És, en canvi, del tot constatable l'absència de carreus en l'alta esplanada del turó on es dreçava la pètria vanitat dels Cardona. Una vanitat que s'esvaí com les boires de febrer. La casa Medinaceli s'emparà d'aquella altivesa i la multiplicà en múltiples indrets de la Península, fins a Sevilla. Dels carreus del castell, avui solament són presenciables els que bastiren la muralla més interior. Útils encara, sostenen els dipòsits municipals d'aigua potable i unes poques cases eixorivides sobre aquestes immenses pedres quadrades i arenoses que els hiverns desgrunen inexorablement fins a gastar-ne les arestes i els vèrtexs.