L'esquadró avança...

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Pàgines: 82-85

L'esquadró avança unes hores sota les estre­lles i arriba de matinada a les envistes de l'estany. Des de dalt d'un coll, Fèlix va veure la taca que blanquejava enmig de la negror, com una gran petjada d'argent mat. Van baixar fins a la plana i es van amagar en una roureda. Fèlix s'embolicà amb la manta. Dormí un parell o tres d'hores.

Des de la roureda va veure elevar-se a poc a poc el sol sobre l'horitzó, rogenc com un disc d'aram, entre la piuladissa esbojarrada dels ocells. El balneari s'anà fent visible, al centre d'una arbreda, a quatre o cinc-cents metres de distància. Era un edifici blanc, de planta i pis. Davant hi havia una placeta amb bancs de pedra. Encara no s'hi veia ni una ànima: només, pels camins del voltant, un pagès mig ensonyat que anava cap al tros, amb l'aixada al muscle.

A partir de les nou, el balneari es va anar omplint de banyistes i estiuejants que arribaven en tartanes o caminant des de Vilauba, seguint un passeig ombrejat per plàtans. Hi havia a més alguns joves —nois, i també alguna noia— que muntaven a cavall, i omplien l'aire del matí de crits i rialles.

Després d'una tensa espera, el Gavatx va fer un senyal amb la mà. L'esquadró va sortir de l'amagatall i es va acostar a poc a poc al balnea­ri per darrere un canyar que resseguia el camí. Avançaven en silenci, amanyagant el coll dels cavalls.

Quan faltaven uns dos-cents metres, es van desplegar en galop per l'arbreda. Una colla de guilles dins un galliner no hauria provocat un esvalot semblant. Molts banyistes van entrar a l'edifici, cridant i empentant-se; altres van mi­rar d'aconseguir les tartanes i els cavalls; uns pocs es van quedar immòbils, paralitzats de terror, com si els anessin a passar a degolla.

Mentre es restablia la calma, alguns van descavalcar per buscar don Jaume Grau entre la gent i dins el balneari, d'on van fer sortir els que s'hi havien amagat. Acabada la inspecció, es van acostar al Gavatx.

—No hi és pas.

—C'est impossible!

—Ja no hi queda ningú, allà dins.

—Sacré nom!

Un d'ells s'adreçà als banyistes.

—Algú sap on és don Jaume Grau? Ningú no responia. Al cap d'uns segons, un senyor escotorit s'avançà uns passos.

—El senyor Grau no vindrà, avui —piulà amb accent barceloní—. Aquest matí me l'he trobat al cafè i m'ha dit que no es trobava gaire bé i que es quedaria a la vila.

El Gavatx escopí a terra, furiós.

—Merde!

I restà en silenci, reflexionant. No tenien gaire temps.

—Eh bien, partons d'ici.

Quan ja feien girar els cavalls, un dels soldats que havien descavalcat, i que fins llavors no havia dit res, s'acostà al Gavatx, vacil·lant.

—Mais... il y a madame Grau, et sa fille.

—Où sont elles?

—Lá-bas.

Fèlix, mirant en la direcció assenyalada, va veure, al costat d'una senyora que es ventava amb un vano, sufocada, una noia pàl·lida, de cabellera negra i llarga. Les celles eren també negres, molt negres sobre uns ulls grossos i clars. Portava un vestit de muntar, amb botes i faldilles de plecs, llargues fins al turmell.

El Gavatx hi acostà el cavall, parsimoniosament. La jove se'1 mirava de fit, desafiadora. La mare accelerà el ritme del vano.

El Gavatx assenyalà la noia amb un dit.

—Elle viendra avec nous. Amenez son cheval.

La mare s'aferrà a la filla i es posà a xisclar fins que caigué com un sac. La noia no es resis­tí. Pàl·lida com si li haguessin xuclat tota la sang del cos, avançà altivament i muntà al cavall sense obrir boca. Fèlix, que no li treia els ulls de sobre, admirà la seva enteresa.

Quan l'esquadró ja sortia del balneari, el Gavatx s'acostà a la pica circular que hi havia al centre de la placeta, desembeinà el sabre, l'agafà per la fulla i, copsant-la amb el mànec, hissà una ampolla de vi que es refrescava a l'aigua.

Pel camí, Fèlix cavalcà tota l'estona darrera la noia, callat, sense treure els ulls de la tofa negra dels seus cabells. Mirant-la, sentia un pessigolleig a l'estómac, una sensació desconeguda que l'extasiava i neguitejava alhora. Cavalcaren seguit seguit, i la noia —Félix va sentir que algú deia el seu nom: Lena, Lena Grau— no va dir ni una paraula en tot el viatge.

Passat migdia, prop dels volcans, el Gavatx va treure l'ampolla de l'alforja, la destapà, se la posà a la boca i la buidà sense tornar l'alè. Arribà a l'Aulina desplomat sobre el cavall.