Tornant-hi a pensar

Evocacions de moments viscuts i altres escrits autobiogràfics

Pagès Editors - 2007 - Lleida

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Indret: Casa Museu Duran i Sanpere (Cervera)

La meva dida era una bona dona amb la qual vaig poder mantenir relació fins que morí, quan jo ja era casador. Ella m'havia dut a braç a través de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888. No cal dir que jo, nascut l'any anterior, no hi devia veure gran cosa. Després, quan no m'eren precisos els seus auxilis, venia sovint a casa i em conservava un gran afecte. Quan vaig començar d'anar a estudi, la meva dida volia estar sempre informada dels avenços que hi feia, si mudava de cartell, si feia pals i ganxos i si passava el Narro o el Fleuri. Després vingué el Batxillerat, sota l'astorament de la dida, que no se sabia avenir que, grandassot com era, encara seguís estudiant. Un dia, mentre ja era universitari, en dir-li que tenia pressa per anar a classe, em deia:

—Deus passar un llibre molt gros, ara. Encara la vaig tornar a veure algunes vegades, molt envellida. Un dia, prenent peu de la taleia que jo tenia pels documents antics, em vingué amb la següent ambaixada:

—Tant d'anar buscant pergamins i papers vells i no deus haver estat mai al Mas Raurich, on n'hi ha més dels que voldrien. Si algun cop hi vas, ara que voltes per aquestes terres, ja pots dir que jo t'he recomanat d'anar-hi: així et posaran més confiança.

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Indret: Casa Museu Duran i Sanpere (Cervera)

Un altre dia, la vigília de Corpus, jo mirava des del balcó de casa els gegants que feien la cercavila. El gegant duia a la mà un document enrotllat simulant alguna concessió donada a la vila pel rei catòlic, a qui semblava representar. Del rotlle, per a major aparença d'autenticitat, en penjava un segell de cera. Vaig baixar al carrer, vaig empaitar la parella de gegants i vaig estirar de la mà mal closa del rei el document amb el segell penjant. Aquesta vegada també la cacera s'ho valia. Es tractava d'un autèntic privilegi del rei Catòlic relatiu a l'establiment d'una fira. El sastre del gegant, o qui fos, havia volgut donar el màxim verisme a la figuració del personatge. Qui sap els anys que feia que el gegant es passejava pels carrers lluint aquell pergamí! Qui sap si cada any li era renovat per un altre pergamí tret de les caixes del deso!

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Indret: Capella del Sant Misteri (Cervera)

Al poble del Terrós un malalt, suposat posseït del dimoni, revelà la virtut d'aquella relíquia; el rector del Terròs en demanà una partícula, i en anar a partir-la caigué una gota de sang, mentre retrunyia un tro en ple hivern i en un dia clar. El poble, conegut el prodigi, acudí a l'església cridant: "Misten, misteri!" Fou fet un reliquiari, i el culte popular al Santíssim Misteri de Cervera fou general a la comarca. L'any 1619, un argenter cobejós i maniàtic roba el tresor, que fou recuperat després de moltes pregàries. I, com que el lladre fugí, fou el seu pare la víctima del furor popular; el seu cap estigué en una gàbia de ferro penjada sota el ràfec de la Casa de la Vila fins que s'hi anà consumint. Avui dia encara hi ha la gàbia buida per a record del sacrilegi.

A mitjan segle XVIII fou edificada una capella al creuer de l'església parroquial dedicada al Santíssim Misteri; l'altar, de marbre i alabastre, obra de l'escultor Jaume Padró, és una joia d'art. Recentment, les imatges malmeses durant la guerra han estat restaurades a l'obrador de Frederic Marés.

El robatori de la narració succeí el dia 15 de gener de 1915. Mai més no es tingué notícia ni del lladre ni del tresor perdut. El papa trameté a Cervera una nova partícula de la Vera Creu per a la qual fou fet un reliquiari semblant al perdut.

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Indret: Capella del Sant Misteri (Cervera)

Una cridòria estrident i confusa s'estenia amb rapidesa pels carrers i despertava els qui encara dormien en aquella freda matinada de gener. Les veus, a mesura que s'atansaven, s'anaven concretant:

—Han robat la Relíquia!

—Sacrilegi!

—Misericòrdia, Senyor!

Moltes dones corrien adelerades; els homes formaven rotlles i parlaven en veu alta mentre eixia de totes les boques un floc de boira, tot seguit esvaït.

Les finestres s'obrien amb estrèpit i s'establien diàlegs entre veïns i amb la gent del carrer. Tothom anava abandonant les cases i s'acorruava vers la plaça on s'aixecava l'església profanada.

Les portes del temple estaven obertes de bat a bat. Les altes voltes feien ressonar els murmuris, que aviat foren veus irritades i planys sorollosos. L'església s'omplia ràpidament. Algunes dones, agenollades davant de la reixa forcejada, ploraven. La capella de la Relíquia tenia el llanternó de la volta obert i en penjava fins prop de terra una corda sinistra. Per aquella corda, amb nusos equidistants com denes de rosaris, havien davallat els lladres quan la capella estava submergida en plena foscor nocturna, balancejant-se en l'aire, jugant potser, sense respecte al lloc sagrat ni doldre's de la desolada angoixa que havien de causar a tota la comarca.

L'altar es veia trepitjat i la porta del sagrari esbotzada. Trossos de ciri a mig cremar estaven escampats damunt del paviment enrajolat.

La multitud envaïa tumultuosament la capella, com si tothom volgués contemplar de prop l'indret del sacrilegi per fer més punyent el propi dolor. Quan els guàrdies civils aconseguiren d'entrar, els costà molt de reduir les onades d'empentes dels qui no es resignaven a quedar fora.

Els fets ocorreguts eren interpretats de maneres contradictòries. La corda penjant era la delació més clara. Després, s'havia trobat espanyada la porta per on els lladres sortiren; més tard pogué comprovar-se que els lladres també havien entrat a la sagristia; calgué resseguir tota l'església capella per capella i fer l'inventari de l'espoliació. Faltaven unes sacres de plata, les joies d'una imatge i altres peces del tresor. Tot era de doldre; cap altra pèrdua, però no produïa, ni de bon tros, el dolor vivíssim i la indignació del robatori de la Santa Relíquia, tantes vegades miraculosa, centre de la devoció del poble, i del seu reliquiari, cobert de presentalles que eren altres tants testimonis de peticions i de gràcies obtingudes.

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Indret: Claustre del monestir (Sant Ramon de Portell)

L'aplec de Sant Ramon era el de més anomenada de tota la comarca. L'espectacle era interessant. La gentada s'escampava pels camins i pels camps en un desordre de kermesse flamenca: parades de fira, taulells de llepolies, cavalcadures lligades al tronc dels arbres, fumaroles de fogons improvisats, rotllanes al voltant de l'enunciador d'específics, criatures enjogassades i coloraines i bellugadissa pertot arreu.

L'església era plena de fidels acorruats que donaven els tres tombs de ritual entorn del sepulcre miraculós i penjaven ex-vots a les parets que ja n'eren atapeïdes.

L'hostal també era ple. Ho era tant que, darrere de les taules on se servia l'escudella fumejant, l'arròs assafranat o les costelles espurnejades d'all, hi havia la renglera immòbil dels aspirants al segon torn que esperaven asseure's tan bon punt els entaulats haguessin enllestit.

La prèdica de la tarda i el sarau del vespre eren altres tants espectacles de l'aplec i llocs propicis a l'observació de la gent i dels costums del país.

El programa acomplert, em preparava a marxar, quan em vaig trobar subjectat pel braç mentre em deien:

—Vostè vindrà a sopar i a dormir a casa. El meu pare ha sabut que vostè era a Sant Ramon i em tramet per dir-li que l'espera.

La casa era gran i antiga. El menjador tenia una taula llarga amb una cadira de braços a l'un cap i una mena de trona infantil a l'altre extrem. L'amo de la casa ocupà la cadira presidencial, mentre els convi­dats, que érem molts, anàvem prenent lloc al voltant de la taula. La trona havia restat deserta fins que s'hi enfilà un subjecte estrafet, camacurt i amb l'espatlla de gairell, d'expressió viva i descarada. S'endevinava que era hoste habitual de la casa, perquè coneixia tothom i a tothom tractava familiarment.

Tot seguit em semblà que jo també el coneixia, no pas per tracte directe, sinó per relació literària. L'havia trobat sovint en narracions i novel·les, si no a ell mateix, algú ben semblant. Era, evidentment, el bufó de la taula. Quan la conversa s'esmorteïa, l'amo el cridava i li deia:

—A veure, Gasparó, si en dius una de les teves. Abans que en Gasparó obrís la boca ja tothom reia. I la rialla creixia i es feia més sorollosa, així que en Gasparó començava dient:

—Una vegada, anant de cacera...

La cridòria no deixava pas sentir la facècia del suposat caçador. El seu repertori era prou conegut i hom ja sabia que aquest començament es referia a les perdius que pretenia haver caçat, a l'hort de la Rectoria, plomades de tant vent com feia, i embolicades amb les cols que les havien d'acompanyar a la cassola.

Si una altra vegada, instigat per l'amo, en Gasparó deia: "Quan em van voler casar amb la filla de l'agutzil", la rialla general es feia encara més sorollosa, perquè tothom recordava les astúcies que li serviren per a esquivar el prometatge, amb aquella noia que —segons en Gasparó— era més lletja que ell mateix.

Aquell sopar amb bufó a un cap de taula fou un repàs de literatura picaresca que no havia esperat de poder fer mai tan vivament.

Acabat el sopar, reprenia el sarau.

Aquell dia s'esqueia que un poble veí celebrava una festa. Hi havien anat uns músics molt coneguts a la contrada, i la dissort volgué que un dels músics tingués un cobriment de cor i morís tot de sobte. La notícia s'escampa aviat. Els qui el coneixíem hi volguérem fer acte de presència.

El camí, negra nit, no era pas fàcil de seguir. A la primera casa del poble trobàrem el celler obert, i allí, amb un ciri encès al costat, jeia l'infeliç músic, tot sol, mentre ens arribava de lluny el ressò dels balls que els seus companys tocaven al cafè de la plaça.

Ens sentírem commoguts i organitzàrem una vetlla per esperar que la festa fos acabada i tornessin els companys al seu costat. Aquella fou una vetlla estranya. Les ombres projectades per la llum del ciri resseguien les voltes del celler i es vinclaven murs avall en contorsions forçades. Les botes desprenien una olor forta de vi aturat i, de tant en tant, remugava una vaca invisible allí a la vora. Per la porta oberta es veien espurnejar els estels, i nosaltres havíem anat prenent actituds d'estàtua en un o altre indret, condolguts de la mort sobtada d'aquell home estès a terra amb el qual ens lligava a penes una lleugera coneixença.

Jo vaig haver de retornar sol a Sant Ramon, lligat com estava per la invitació de dormir a la casa on m'havien donat lloc a taula a l'hora de sopar.

El camí de retorn se'm féu molt més perdedor. Hi vaig passar un temps molt llarg; tant que, en ésser a Sant Ramon, totes les cases eren tancades, els carrers deserts i foscos, i jo ni tan sols sabia on era exactament la casa que cercava. "No tardarà molt a llustrejar", pensava; no val la pena de trucar a una porta a l'atzar per tal de demanar l'adreça del generós amic que m'havia ofert aixopluc.

Tampoc no era cosa de passar unes hores al ras mentre començava de sentir-se la fredor matinal. En una raconada del carrer hi havia una tartana amb les vares a terra. "No serà pas tan mal refugi" vaig pensar. A les palpentes, vaig provar de pujar a la tartana. A terra hi havia palla escampada. Jo volia saber si els bancs tenien aquell matalasset prim que acostumen de tenir. El tenien. Ja em veia instal·lat amb un confort ben apreciable. Aleshores vaig comprovar un fet que no esperava: la tartana ja estava ocupada. Ho provava clarament aquell "Qui hi ha?" pronunciat amb veu endormiscada. Vaig intentar d'excusar-me i no em va caldre insistir gaire. El primer ocupant, un cop refet de l'espant, entrà en conversa, i arribàrem a comprovar que tots dos havíem estat gairebé costat per costat a l'hora del sopar i de les facècies del bufó.

Ajaguts cada u en la seva banqueta, en aquella fosca que ens privava de veure'ns, tinguérem un diàleg que començà essent trivial i obligat per les circumstàncies, fins que arribà a la frontera de la confidència. El company desconegut era un artista. Havia pintat les parets d'una capella d'un poble veí i havia volgut ésser a l'aplec per prendre apunts per a una altra pintura mural que li havien encarregat. El que més l'havia impressionat, fins i tot pictòricament, era aquell senyor feudal seient a cap de taula i aquell Gasparó, de qui, de bona gana —deia l'artista—, hauria tret model per a una gàrgola.

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Indret: Plaça (Guimerà)

Seguiu els carrers del poble i, de sobte, passada una volta obscura feta de massisses arcades ogivals, us trobareu a la plaça, a plena llum. És una plaça closa, ampla i clara, migpartida entre el sol que bat a l'una banda i l'ombra que tenyeix la banda oposada. El sol fa les parets daurades; l'ombra les torna blavisses.

En un costat, sota les amples volades de les cases, per una porxada que va pujant amunt fins a un invi­sible carrer sobirà, veureu passar lentament un carro arran dels portals; en sentireu els sotracs fins quan, més amunt, l'hauran engolit les darreres arcades.

Contemplareu al fons de la plaça unes cases antigues amb finestres de pedra i llinda coronada per una ampla petxina esculpida. El contorn de les finestres i bon tros del mur veí és pintat de blau com a les cases de la marina llunyana. Darrere els vidres, us semblarà endevinar el rostre immòbil d'una vella padrina que us mira fixament com a intrusos que sou a la intimitat del seu poble.

Igual com cada diumenge, trobareu unes dones assegudes en cadires baixes que, més aviat per ritu que per aviciament, juguen a cartes fins que la cuina o les gallines les reclamin, o fins als primers tocs de rosari.

A l'angle més ombrívol de la plaça, uns infants corren enjogassats al voltant de la font —torreta quadrada de maons vermells— i s'amenacen ells amb ells amb l'aigua que prenen a grapats i tiren enlaire. Si per atzar l'aigua traspassa la zona de l'ombra, veureu com el sol la transforma un moment en espurneig voladís i brillant.

A dalt de tot del poble, curullat com és, s'aixeca la gran torre rodona del castell enrunat, esberlada de dalt a baix. Els coloms que hi nien no l'abandonen; només de tant en tant es llencen a volar i li formen corones cel amunt que van i vénen, i es deixen bressolar per l'aire.