Tractat de geografia

Editorial Empúries - 2008 - Barcelona

Autor: Isidor Cònsul i Giribet
Indret: Església de Santa Maria (Cervera)

Les autoritats han entrat que no hi cabia ningú i Santa Maria, plena de gom a gom, era una gernació que s'atapeïa als bancs i a les cadires de tisora posades al passadís i als altars laterals per aprofitar l'espai. Han obert les portes una hora abans i, a les set del vespre, el carrer Major era el degoteig d'una processó que no parava amb els qui no dubtaven a bescanviar fins a una hora llarga d'espera per la possibilitat d'assistir a la funció amb les millors condicions. El representant de la Generalitat ha tallat encara més just i ha arribat quan els músics ja afinaven davant de l'altar i, darrere seu, sobre el graonat de fusta al peu del baldaquí, la setantena de cantaires havia anat passant en fila índia fins a plantar-se al lloc que els pertocava.

L'espai reservat a les autoritats revelava una manca d'encaix entre oferta i demanda, i la fusta del tercer banc, òrfena d'estadants, compartia solituds amb el paper enganxat que recordava la seva condició de territori de reserva. Des d'un racó a la dreta de la nau gòtica, i amb una acció diligent i discreta, ens hem acostat a ocupar-la i ens hi hem assegut poc abans que el sacerdot entrés al temple amb la relíquia del Sant Misteri, el moment que marca l'inici de la cerimònia, quan, tothom dret, es canta l'«Oh, Crux». La plaça assolida ha resultat d'una bondat immillorable, davant per davant dels solistes i de Xavier Puig, que es deu comptar entre els directors més joves en la història de la música d'aquest país. En les Completes d'avui ha tornat a reivindicar un estil de direcció elegant, un ofici segur, eficaç i sobri allunyat del gest ampul·lós, del moviment massa histriònic i altres detalls de teatralitat que no condueixen a gairebé res.

I ha començat la festa amb l'harmonia de les veus i l'orquestra, aquest curiós matrimoni de les Completes que circula entre repunts de criteri clàssic i aires de música popular: la majestat emfàtica de la corda vora l'alegria enèrgica del metall, la lírica dolça de flautes i clarinets falcant l'èmfasi de la percussió, el diàleg entre el cor i els solistes fins a constituir una música sacra peculiar, diferent i alegre. Els tres nocturns d'aquestes matines guarden sempre un punt equidistant entre l'èmfasi religiós, l'òpera i la sarsuela, un rar equilibri entre llampades d'alta volada lírica i concessions als compassos de ballable que les han fet tan populars. El pinyol inicial del baix i la soprano —Christum Regem, /pro nobis in Cruce exaltatum. / Venite, adoremus— sembla no tenir res a veure amb la intervenció immediata del cor, però la inflexió té la virtut de marcar l'equilibri entre el sublim i el popular, que era, en definitiva, el que volien Joan Pont (1813-1885) i Salvador Vidal (1818-1884), compositors cerverins de les Completes.

Autor: Isidor Cònsul i Giribet
Indret: Cementiri (Bellpuig d'Urgell)

Dia quasi d'estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m'adono que va a tota pala la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d'un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M'agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d'oncles, i aquell cosí que se'n va anar massa d'hora, víctima d'un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d'un trajecte vital que s'escurça, un camí que s'aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d'inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.

Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l'any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d'estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d'un cementiri pot ser així d'alliçonador.

Autor: Isidor Cònsul i Giribet
Indret: Plaça de l'Església (Bellpuig d'Urgell)

En aquells anys de traspàs de la infantesa a l'adolescència, la parròquia era regida pel benaurat Joaquim Pons, que, cada diumenge, penjava dins d'una vitrina del cancell de l'església la fitxa moral de les quatre cintes dels dos cines del poble. Eren unes cartolines quadrades i menudes que duien una sinopsi de l'argument, el nom del director, els actors i les actrius, la durada del metratge i, ben visible, la qualificació atorgada per la censura eclesiàstica. El temps bufava rígid i les pel·lícules s'ordenaven en una escala aritmètica de l'1 al 4, amb una inflexió, quan s'arribava al 3, que li afegia l'esglaó perillós del 3R. L'1 i el 2 indicaven arguments sense problemes morals, pel·lícules de color blanc, aptes per a tots els públics, i venien a dir que no s'hi veurien petons apassionats, ni pams de cuixa femenina, ni insinuacions lascives de les actrius, ni pitreres generoses, ni cap escot provocador. El número 3 escalfava la frontera del color verd, el 3R encenia llums d'alerta i el 4 considerava el film greument perillós. Els criteris morals eren estrets de mira i es limitaven, només, al sexe i la fisiologia del cos, passant de llarg detalls ètics molt més greus, com la violència gratuïta, l'explotació dels esclaus, el genocidi dels pobles indis, la corrupció derivada de les estafes legals i els robatoris elegants dels lladres d'etiqueta.

Les pel·lícules del Casal Parroquial acostumaven a ser blanques i sempre per sota de la línia de flotació del 3. Si mai se n'escapava alguna, el mateix rector s'encarregava de passar-hi el ribot d'una tisora que tallava petons, pits i cuixes. Quan s'acostava una escena caldejada, veies que la cinta feia un salt i uns sorolls estranys que et deixaven orfe de petons i dejú de carn. Les pel·lícules del Goya, en canvi, eren una altra cosa: el local pertanyia a un particular, l'empresa rodava amb criteris de negoci i s'hi projectaven les pel·lícules de moda sense talls ni cops de tisora, encara que les fitxes duguessin l'estigma d'un 3R o un 4.

Autor: Isidor Cònsul i Giribet
Indret: Institut Lo Pla d'Urgell (Bellpuig d'Urgell)

Vaig ser professor de l'actual institut Lo Pla d'Urgell, a Bellpuig, a causa del foc. Eren els dies de la festa major i, a l'envelat, no feia gaire que havia acabat el sarau de nit del segon dia. A casa, ja ens havíem desat a descansar quan el telèfon va avisar de la desgràcia només uns minuts abans que el campanar s'encabrités tocant a foc. En una era de la carretera de Preixana, el pare hi tenia uns quants milers de bales de palla apilades que, en aquella hora del matí, cremaven amb voracitat ferotge. En nits de malson, encara el veig, amb el ganxo a la mà, enfilat a la banda de la pila on encara no havia arribat el foc, lluitant contra la pròpia desesperació, fent caure bales a terra a cops de ràbia i mirant de salvar els tendals, que nosaltres en dèiem toldos, de l'avidesa de les flames. No va baixar de la pila fins que no ho va veure tot perdut i quan, cansat de cridar, vaig fer el gest de voler-m'hi enfilar també amenaçant-lo que, si havíem de prendre mal, en prendríem tots dos.

A casa teníem el que teníem, que no era gran cosa, i el pare es defensava amb el comerç de farratges. Comprava patides de palla i alfals a Bellpuig i les venia a la banda de Tarragona. Va ser un cop terrible perquè no havia aconseguit contractar una pòlissa d'assegurances per a la pila i, sense saber-ho, aquell foc procaç no només havia convertit en fum tot el treball de l'estiu, també s'havia cruspit, en un tres i no res, el pa de l'hivern i deixava els de casa amb una mà al davant i una altra al darrere. Els pares no eren lectors de poesia, si ho haguessin, haurien pogut agençar-se l'adolorit vers de Joan Margarit que diu: «de tant en tant tu i jo ho perdem tot». Ell, sobretot, hi estava avesat d'ençà que, vint anys enrere, el sogre, com el foc, també li havia fet fonedissos, amb la mateixa alegria, els esforços, estalvis i suors de la joventut.

Aquell setembre, em preparava per començar el tercer curs de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona: hi estava matriculat i, per guanyar-me les garrofes, tenia feina a la mateixa escola del carrer Urgell on havia treballat el curs anterior. Esperava que acabés el parèntesi estiuenc per tornar-me'n al cap i casal però el foc va girar-me els plans com un mitjó. En qüestió d'hores vaig oblidar els estudis i la feina, i la tarda del tercer dia de la festa major, quan la pila de palla eren unes restes fumejants i a casa lluitàvem per no caure abatuts, havia aconseguit poder-me establir aquell curs a Bellpuig per col·laborar amb els pares a sortir del forat i ajudar-los en el trasbals que passaven. Havia parlat amb Lluís Mis, llavors director del centre que anomenàvem L'Acadèmia (segons la terminologia de l'època es tractava d'un Col·legi Lliure Adoptat) i amb l'alcalde Josep Pujol perquè l'esmentada Acadèmia era de propietat municipal. Poques setmanes després, a començament d'octubre, m'hi estrenava de professor amb la sort que em deixaven impartir les matèries que més m'agradaven: Història de la literatura, a quart i a sisè de batxillerat; la Història de quart i, el repte més difícil per a mi, la Literatura francesa de cinquè.