Brau Edicions (Figueres), 2014
La Muga (fragment)
Amb nom de dona brolla dins l'arruga
gerda de molses del boscatge ombriu,
al Canigó, on les àligues fan niu;
i, un fil amb l'altre, van tenant el riu
que, amb altres rius trenant-se, fa la Muga.
Si vols conèixer bé la plana airosa,
pren el bordó corbat de lledó blanc
i, aigües amunt, segueix l'aspriu barranc
i el rierol de sinuós alfanc[1]
que lluu els galons daurats de la gatosa.
Tot just les deus han esquinçat la mina
i, trencant aigües, joguinosa neix.
Com la clepsidra, gira entorn de l'eix,
i els afluents li fan un dors de peix
que, travessant la plana, al golf s'inclina.
Cinc palafrens estiren el seu carro:
l'Arnera, lleu com una abella d'or,
el Ricardell, del guaridor tresor,[2]
l'esquerp Manol i el Llobregat sonor;
l'Orlin mol al pas molins de farro.
[1] Variant d'alfac, banc d'arena en l'embocadura d'un riu.
[2] Al·lusió a les aigües termals del balneari de la Mercè, entre Figueres i la Jonquera.
El Fluvià
Flor d'esparcet, morada barretina,
baixes d'Olot, gonella de fajol,
vell Fluvià, tocant el flabiol,
amb espiralls de cursa serpentina.
I com l'apotecari avar que vol i dol,
diu: —Si ve algú, pot esperar si vol—,
i, tant per tant, es pren la medecina
Neu de fajol, oh pàl·lida flor pura,
reps de cent fonts el líquid element;
entre molins, claves ullal i dent,
foll de blancor, pols d'ordi i forment.
Llisques al pla, cantant els goigs del Tura,
apiadat de la humanal fretura,
amb un verd tendre, líquid, de fonoll.
El Manol (fragments)
Quan el Manol, que ve de les Garrotxes,
dreça a compàs un gran meandre al Far,
romancejant, es dol, tocatardà,
i vers Lladó voldria adés tornar.
Traboca irat, al passallís, els cotxes.
Però els cavalls, sota el fuet que peta,
s'han redreçat amb esglaiat renill.
És un miracle, i tot s'ha fet senzill.
Serà ben lliurat, l'exvot del perill.
Vilatenim, què has fet del teu poeta?
[...]
El Far, forn apagat de terra cuita,
emergeix com una illa en el rogenc
esclat —maduixes i corall— del fenc,
desafiant de lluny el figuerenc
castell de pedra assedegat de lluita.
Vas néixer hereu, per la costum vetusta
que el primogènit posa al cap del banc;
ell és el tronc, la saba, el vi i la sang,
i quan el pare posa cabell blanc,
mesura el blat i tria llenya i fusta.
No veus dels camps l'ampla collita incerta,
i abans de l'hora prens la flor pel fruit.
Hereu escampa! Als daus la sort ha fuit!
Per món enllà t'endús el sarró buit.
Només roman el cor, que mai deserta.
Àvid pel joc, el teu espínjol fibla
la bota vella, i trenques el repòs
essencial del vell celler reclòs,
perquè el teu vi és la sang que et bull al cos
i vols seguir els camins de l'impossible.
T'endús un cor valent: l'esgarrifança
de l'estimada, el bes a flor de pell;
l'amarg refús, el paternal rampell.
I el pas del temps et va tornant mesell.
Entorn d'un nom, Dolors, el teu vers dansa.
La dansa pura de l'amor que estima
com un cranc que arrela al cor ofès,
il·lusió nodrissa del no-res
que sap adreçar el sòcol buit d'un bes,
la columna àgil d'una eterna rima.
Prominent el nas sota el xambergo,
mefistofèlic rius, Pagès de Puig.
Sota l'arcada cerques el sopluig
i, altiu, a penes saps trair l'enuig,
llavors que el pare, irat, deia: —Et postergo!
Elogi al pont de les set arcades desiguals
Pont vell de set arcades,
bastit amb set anyades,
cada anyada, una arcada sobre el riu.
Anys d'abundor de Déu i anys de misèria,
marcats damunt l'artèria
del riu.
Pont vell, serves records tristos i alegres;
han devingut tes pedres totes negres,
i ja sols un ramat, de tant en tant,
damunt del teu llom passa polsejant.
Mes tu encara somrius amb indulgència
al pont nou, que ara et fa competència,
Pont vell!
Ets com una carcassa amb set costelles
i al clar de les estrelles
tens aire de castell.
La lluna sempre és diferent i és una
com es set arcs del Pont de Castelló
damunt les aigües blaves de sabó
-sorres de cadmi, menta, or i salmó-
segons com giri el dau de la fortuna.
Per veure el riu com creix, Pont, ets tribuna.
Pont vell (fragment)
Fregues arran de la torre del poeta
tothora absent de casa i d'ell mateix.
L'obert paraigua inclina sota l'eix
del mànec corb l'ofec estrany del peix
que fora l'aigua estén i mou l'aleta.
Elegia del rec del molí (fragment)
Vell rec feudal, remor d'elms i gonelles,
encantament de gripaus i estrelles,
arbres del marge, retortes parelles
de dantesques amors fidels fins al turment:
T'acomiades ans d'entrar al martiri
del corriol, el marge, un peix i un lliri,
i lleves la farina del forment.
Per la donzella escapolida
que el nostre esguard no reveurà,
pels vells misteris de la vida
i la sentor del fenollar. [...]
Ran del portal de la Gallarda
el veire d'or de cada tarda
es fa bocins.