Tres viatges amb calma per l'illa de la calma

Editorial Moll - 1952 - Palma

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Plaça del Palau (Manacor)

Comença la recta manacorina. Es veu la ciutat allà baix, un poc embolcallada per la calitja, de la qual només se salva l'agulla del campanar.

Quan hem passat la via del tren, començam a trobar la taringa de carretonets, molt ben pintats de verd i tirats per someretes d'Alger, que vénen del bocinet i se'n van a la vila. Més horabaixa, la taringa augmentarà i es farà llarguíssima, amb els carros de més respecte. Manacor és la població que té més carretonets pintats de verd i tirats per someretes d'Alger, de tot el món.

Arribam a la ciutat dels sospiros i de les perles falses. A Manacor hi ha un jutge de partit, un registrador, un parell de missers i de procuradors, un parell de notaris, uns jardinets polsosos, un quarter, una petita catedral i una estació amb cisterna i poal de cadena. També hi ha moltes cases sense acabar, amb moltes finestres paredades. Són molts els novis que comanen els mobles als fusters de Manacor.

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Ses Vergunyes (Artà)

La primera cosa que es colombra d'Artà, és el Santuari de la Mare de Déu de Sant Salvador, patrona del poble i Madona Major del Llevant de Mallorca. Baix de la costa, deixam a l'esquerra el camí de Ses Vergunyes, comellar inèdit, gràcies a Déu, per al gran turisme bàmbol, i completament ignorat per la immensa majoria de mallorquins. Una teoria de molins d'aigua, preses, safareigs, alzinars, canyars, horts, pinedes, qualque figuera... tot, un poc mesclat, un poc confús, un poc despentinat, verd, tendre, humit. Les Vergunyes són d'un romanticisme barroc i un poc valle-inclanesc. Anant per aquests camins ombrívols, sembla que d'un moment a l'altre ens ha de sortir el Marquès de Bradomín, a cavall, que ve d'una cita amorosa amb qualque senyora principal, a un d'aquests molins, tan plens de misteri i de tanta suggestió literària i plàstica.

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Plaça de l'Ajuntament (Artà)

Arribam a Artà. La plaça on s'atura la camiona és d'una vulgaritat aplanadora. Baixen més passatgers, i en pugen d'altres. Encàrrecs.

S'acosta En Pere Francesc, que és un Terres, i s'acosta En Ganància, que és una altra institució artanenca i ambulant.

—Què! ¿Ha anat bé?

—Bé ha anat! —responem una mica copejats, un poquet encarcarats i tupats. El viatge és llarguet... per a Mallorca!

Els artanencs són gent amb fesomia ben personal. Pagesos, menestrals, indianos i senyors, tots tenen un sentit molt precís i definit de la jerarquització social. Per això s'entenen i s'han entès sempre, malgrat els assaigs d'agitació política d'algunes èpoques més o menys recents.

Ara ja queden pocs senyors a Artà; tothom que pot se'n va a viure a Ciutat o a San Juan de Puerto-Rico. La vida social, un temps molt activa, quasi ha desaparegut per complet. La gent fina fuig de les mosques, dels fems, de la pols i de la neurosi. Però s'equivoca. Artà és un poble, un dels pocs pobles, on encara es pot viure. Potser un altre dia diré per què. Ara no tenc temps, perquè hem de partir. Ens falten dues etapes. I encara ens aturarem a una altra plaça, la vella, que, a l'enrevés de l'altra, és un encant de desnivell i de caràcter. Hi hem arribat a força de voltar carrerons envitricollats. Només un Terres és capaç d'arribar-hi sense dur-se'n el referit de les façanes.

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Priorat de Santa Maria de Bellpuig (Artà)

Mig amagada dins un pinar motejat d'alzines, deixam a la dreta el que un temps fou ermita de Bellpuig, una de les poques edificacions romàniques que queden a Mallorca, avui convertida en corteres i estables.

Els monjos premonstratesos que dugué el Rei En Jaume del migdia de França, tengueren el bon gust de bastir el seu casat en un dels indrets més bells de Mallorca. Des de la carrera de Bellpuig, la vall d'Artà apareix amb tota la seva plenitud i suavitat panoràmiques. Fa uns quants anys, En Biel Alomar, l'arquitecte, i jo, anàrem a Bellpuig. Era un d'aquests matins humits, en què la tardor artanenca se us afica pels cinc sentits dins l'ànima. El cel era un poc daurat, el sol era d'una tebior dolcíssima i madura. Per tota la vall, les fumeroles dels formiguers es distingien de la boirina matinera, més ajaguda i cotonosa. No feia un alè de vent; la pau i quietud silenciosa eren completes. Semblava mentida que estàssem en guerra.

El meu amic, que mai no deixava el llapis ni el quadern de notes, després d'afalagar la meva petita vanitat de gall victoriós prenint-me un apunt —jo anava vestit amb aquell uniforme, tan personal com arbitrari i pintoresc, d'artiller de complemento y deporte—, va dibuixar unes motlures originalíssimes que hi havia en la que, un temps, degué esser la capella dels monjos-senyors d'Artà. Estaria content que encara Bellpuig pogués esser objecte d'una restauració.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Indret: Relleu dedicat a Gafim (Palma)

Vetaquí els orígens del que en podríem dir «gafimisme». Trob tan exactes les paraules del meu germà, que no encert a enfocar la qüestió d'una altra manera. El «gafimisme» fou, durant alguns anys, una influència vital. Existia molt abans que Gafim pensàs a escriure una ratlla. Crec recordar que les seves primeres produccions literàries, eren purament verbals. Gafim «confiava» als amics les seves fantasies i les seves aventures, sense pensar a escriure-les. Això correspon a la vella tradició mediterrània, grega o fenicia. És cert que en la meva malaguanyada continuació de «Mort de Dama» vaig aprofitar molts d'elements «gafimisfes» especialment en la gènesi de Jaumet Cohén, el noi que s'entrega sense por a les baronesses cocainòmanes («educades i deseducades a Viena») oferint-se per donar-los lliçons de natació nocturna, i pujar per la finestra de Paúl de Valois per tal de rescatar lletres imprudents. Jaume Cohén, peró, apareix desposseit d'intel·ligència, perqué aleshores —fa divuit anys—, i encara ara, jo he cercat principalment en els meus personatges les qualitats intuïtives. Gabriel Fuster i Mayans —no cal dir-ho— és súmament intel·ligent. El seu intranscendentalisme no pot ja enganyar ningú, perqué sabem que hi ha moltes coses davall la frivolitat d'un minuet.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Indret: Relleu dedicat a Gafim (Palma)

Vet aquí, avui, una obra absolutament despreocupada de consignes i limitacions. Els «viatges» d'En Gafim són tan coloristes com els magistrals «Aigoforts» de Gabriel Maura, i, si importa, més matisats. I malgrat que aquests «viatges» siguin l' obra d'un vertader escriptor, han d'interessar el públic — el públic d'una certa cultura, és clar, que tanmateix existeix—, precisament perquè molts estan desitjosos de tornar a trobar —com abans i com sempre, Déu meu!— enginy, sentiment, intel·ligència, crítica i anècdota —és a dir, esperit— en els llibres. Tothom es cansaria si només li servien tassons d'aigua pura.

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Son Torrella (Santa Maria del Camí)

Son Pons i Can Lledó, que trobam més amuntet, a l'esquerra, són dos exemplars bens típics de possessions del Pla de Ciutat. Als voltants de la Ciutat de Mallorca hi ha un "gran nombre de casals, mig d'esbarjo, mig agrícoles, a l'ombra de vells arbres —un lledoner, pins i qualque cedre, davant la carrera— que, amb el seu prestigi senyorial i un poc de jardí ombrívol, animen amb eficàcia extraordinària la relativa monotonia de la plana, i representen el vincle entre el camp i la Ciutat.

Aquestes nobles possessions es troben a totes les carreteres que surten de la capital: «Sa Teulera» a la de Gènova, «Son Moix Blanc» a la de Son Rapinya, «Son Cotoner» a la de Sa Vileta, «Ca l'Ardiaca» a la d'Establiments, «Son Pacs» a la de Sóller, «Son Nicolau» a la vella de Bunyola, «Son Ametler» a la d'Inca, «Son Güells» a la de Sineu, «Son Sant Joan» a la de Manacor i «Son Sunyer» a la de Llucmajor... Totes aquestes finques han sofert mutilacions. La Ciutat de Mallorca ha crescut gràcies als antics predis, que un temps s'anomenaven Son Espanyolet, Son Sunyeret, Son Alegre, Son Armadams...

—Qui ho havia de dir! Aquells històrics «Sons» transformats avui en carrers, places, femers, prats, i, el que és pitjor, en torres cubistes i xalets basco-navarresos!

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Creu de terme (Algaida)

A les costes d'Algaida i a l'altura de Xorrigo, que té fama d'esser la possessió més ben conrada de Mallorca, passam, després d'una bona estreta, a les camiones de Manacor i Felanitx, que havien partit uns moments abans que nosaltres. La passada té lloc enmig d'un entusiasme del tot deportiu, amb el natural acompanyament de les ontes i figues reglamentàries. El nostre vell Chevrolet ronca i treu fum pel nas, però encara tira d'allò més bé...

Ja som damunt l'altiplanície de l'illa. La creu del terme d'Algaida, que veim a mà esquerra, ens recorda la tradició —recollida, si no vaig errat, per Mossèn Alcover en les Rondaies Mallorquines— segons la qual, quan Sant Vicenç Ferrer predicava al peu d'aquesta creu als algaidins dels voltants, la veu del Sant arribava amb tota claredat fins a Ses Enramades, des d'on el podien escoltar tots els ciutadans que volguessin. Una vegada, passant per aquí mateix, vaig contar la tradició a uns amics, un dels quals em digué com a cosa certa, que era a Ses Enramades on predicava Sant Vicenç, i que eren els algaidins els qui el sentien des de la creu. Aquest amic meu era ciutadà...

Per cert que, ara que esment els algaidins, pens en el que em va dir una vegada un home que feia de carreter, molt amic meu, que sabia moltes coses rares. Em digué Mestre Colau Pentinat (que així es deia aquest home, Déu l'haja perdonat), que tots els algaidins tenien una espatla un poc torta. Mai no he pogut aclarir l'origen d'aquesta faula. Per ventura el savi Pare Pou, aquell de les epistulas al Cardenal Despuig, en sabia qualque cosa...

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Hostals (Algaida)

Devers dos o tres quilòmetres més envant de la creu, amb el Puig de Randa a la dreta, trobam un dels típics hostals d'Algaida, un dels pocs que no s'han conformat a desaparèixer. La camiona s'atura davall el porxo, i el passatge pot baixar a refrescar o estirar un poc les cames; sempre n'hi ha de nerviosos que han de menester remenar-se mes que els altres. En aquest hostal hi ha una cuina amb foganya de gran campana, on, si és a l'hivern, es pot torrar un tros de llangonissa, prop de quatre vells que s'escalfen fumant en pipa de canonet de canya. Des que han comprat una cafetera d'això modern, en aquest hostal algaidí es pot prendre ja cafè molt potable. La parada no sol passar dels quinze minuts; el temps just per a fer un poc de gasto. L'amo és petit, vermell i grasset. Si no va viu, el dia menys pensat tendrà un atac de gota. La madona és alta, molt bona dona, i sap torrar tota casta de porquim i fer uns ous frits meravellosament ben estrellats. El fill és un al·lot que té front i celles d'home actiu i enèrgic.

En Terres comença a fer mamballetes i a dir:

-¡Aul ¡Au! ¡Feis via, que ja és tard. La gent despatxa, i altra vegada prenim carretera, i de d'allà cap a Llevant!

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Plaça de l'Església (Vilafranca de Bonany)

Vilafranca és un poblet honrat i molt bona persona. Està allà on havia d'esser Petra. Però crec que el Rei En Jaume II va decidir que Petra fos allà on es avui, i Vilafranca no va tenir més remei que néixer uns quants segles després dins terres dels senyors de Sant Martí.

Vilafranca —com altres «viles franques»— és terra de franquesa, i lliure de talles, de deumes i censals. La prova que la franquesa dels seus orígens s'ha transmès als seus habitadors, està en el que ara us contaré. Un horabaixa, en un cafè de la Plaça —érem en temps de messes, i tots els parroquians més o manco eventuals del cafè preníem la fresca defora, la major part amb els faldars de la camisa per damunt els calçons— vaig sentir com un pagès d'uns setanta anys, alt, dret, sec i encara revengut, deia: «No ho entenc. He venut cinquanta palos a s'Ajuntament, i ara em diuen que no me poden pagar que no faci una factura. I jo els he dit que en temps meu no s'usava això de factures. Jo, quan pag' allà on dec, no deman aquesta casta de coses. ¿Per què deuen voler una factura? Me pareix que me n'afluixaré, i els regalaré es palos!»

A Vilafranca hi ha dos minuts de parada. El temps necessari per a donar un parell d'encàrrecs i per a davallar dos bolics i pujar-ne quatre.

A la sortida del poble, En Terres, que ja ho sap, ha d'anar alerta a no atropellar un porc, que té per costum passejar-se en aquesta hora per la carretera. El porc està gras, és blanc, net i foraster, i s'assembla molt a En Charles Laughton, el gran actor cinematogràfic.

Bona, bona gent de tot, la de Vilafranca?

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Font Coberta (Escorca)

Lluc és un gran centre d'excursionisme; però a l'hora de l'arribada de l'autobús, si els dies són llargs, ja no queda temps més que per fer dues curtes passejades: anar a la Font Coberta i pujar als Misteris. Les excursions s'han d'organitzar pels dies següents.

La modesta i pacífica Font Coberta es troba a la vora del camí vell, a unes tres-centes passes a ponent de la Plaça. No té res d'extraordinari ni tan sols d'interessant, però... és la Font Coberta, o sigui, un lloc consagrat pel costum, que ací, en aquesta contrada de bon llinatge mallorquí, pren tot d'una la dolcíssima sabor d'una bella tradició.

Per anar a la font, sortim de la Plaça per la barrera que tanca les terres de Ca s'Amitger, que amb Menut, Binifaldó i altres possessions, constituïen altre temps el vast i ric patrimoni de la Mare de Déu. Per un camí excel·lent ombrejat per pollancs de fullam tremoladís, arribam a la Font que assacia la set del romeu i abasteix les necessitats del santuari.

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Monument al bisbe Campins (Escorca)

El monument en bronze al bisbe Campins, insigne benefactor del santuari, ocupa el centre del pati, just davant el portal major de l'església. L'escultura, que representa el bon prelat genoll en terra, damunt un caramull de roques de fingida rustiquesa, és un poc pesada i tafarruda, però està bé d'argument. El gest del bisbe és un gest d'oferiment, transsumpte del fervor cavalleresc d'aquells bisbes guerrers d'antany, tan valents i esforçats com devots i humils.

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Plaça de la Miranda dels Lledoners (Valldemossa)

Començarem per Valldemossa, vila situada damunt un replà de la més bella vall del Teix, uns desset quilòmetres lluny de Ciutat, tirant cap al mestral, amb una plantilla d'un miler d'habitants fixos i dos-cents estiuejants mòbils o temporers; bressol de la Beateta i de l'impressor Calafat; ex-feu de l'Arxiduc; planter de parados; camp de batalla cel·lular; equivocació d'En Chopin i purgatori de Na George Sand, gran fumadora de caliqueños, fecunda escriptora i la més reverenda bugadera francesa.

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Indret: Plaça de la Miranda dels Lledoners (Valldemossa)

El paisatge ara ha canviat completament. La porta de l'Estret ens ha obert la Vall de Mussa. El camí va pel coster de la dreta i permet fer-se càrrec d'aquest tros de Mallorca que ara, dins la tardor, està en el seu punt. El verd metàl·lic de les alzines, el profund dels pins, l'humit de les pastures i herbeis, el tendre dels sembrats primerencs, l'esvaït i ja groguenc dels arbres, el gris-blavós dels canyars, el fosc de la morella roquera, el rovellat dels pàmpols..., tot el món vegetal que el sol d'octubre, ja cansat de madurar, pinta amb suavíssims reflexos daurats, em produeix la més agradable i sedant de les sensacions i el més vulgar dels comentaris:

—Aquí es fan els millors melicotons del món!