Eliseu Climent Editor - 1988 - València
Hi ha qui diu que viu angoixada des que construïren ací el poblat de Nova Tabarca. També hi ha qui diu que ha pogut entendre els seus udols desesperats on, segons ells, es conten confuses llegendes. Les conservem totes escrites en epígrafs només intel·ligibles per a Nosaltres. Són les estranyes petjades que hi ha als carreus de la murada, els jeroglífics tallats en les dovelles de l'arc de la porta Trancada, les xifres cabal·lístiques gravades en la torre de Sant Josep, els dibuixos damunt les roques de la Pedrera, les inicials amagades entre les motllures de l'església de Sant Pere i Sant Pau. És inútil que ho busqueu. Encara que ho veiéreu, mai no podríeu desxifrar-ho.
En aquests signes es parla d'històries de barques buides que apareixen encallades en les platges de Santa Pola després de les nits de tempesta. Hom deia que havien estat víctimes dels pirates que feien el seu cau en l'illa, mes Nosaltres sabem la veritat. Ens recorden tèrbols succeïts que van ser silenciats en els Annals dels Ports d'Espanya, la sobtada follia que féu que els enginyers militars que construïen el moll se suïcidaren ofegats en la mar. Ella defensava el seu territori.
Tampoc no foren raons d'estratègia defensiva les que deixaren inacabades les fortificacions durant molts segles, ni les que feren, finalment, que s'abandonaren per a sempre.
Era ella l'origen dels vents mefítics que agostejaven abans d'hora les collites plantades sobre la roca viva. Era ella qui, de vegades, ha arribat a amagar la llum del far per a desorientar els navegants.
No és la sal qui rosega les pedres dels murs ni qui enruna les cases. No és pas la humitat qui soscava els fonaments. Ni les filtracions de l'aigua de la mar són la causa que es torne salada l'aigua dels aljubs. És ella qui lluita follament per la seua illa i recupera, a poc a poc, els seus dominis.
Ella mata. La seua maledicció fulminà els governadors amb morts violentes i ha fet des de sempre emigrar els tabarquins. Ells saben els motius, però callen. Qui l'ha vista no pot resistir la seua atracció i sucumbeix ofegat entre les llargues algues verdes i marrons dels clars de l'aigua.
Ningú no ha de seguir profanant la seua esfera vital, el seu àmbit sagrat. El seu recinte s'ha de conservar per sempre lliure i buit, i Nosaltres hem jurat tornar-li el seu espai. Ningú farà ací més cases. Ningú tornarà a apropiar-se del seu territori.
Però ja és hora que acabe el meu testimoni, i tu que el coneixes correràs, des d'ara, un greu perill. Per la meua banda he trencat l'Aliança Secreta i sé que hauré de morir. És just que així siga. Tanmateix, estic tranquil, puix que sent pròxim el dia en què, de nou senyora de l'Illa que a ella només li va pertànyer, s'oirà de nou el seu cant flotant sobre la mar, en Harmonia perfecta amb el Cosmos, enfront de la confusió i del caos que s'haurà estès per tota la costa.
Recorde clarament aquells dies quan, tot just vingut a Alacant, vaig començar a llegir l'obra de Max Aub Campo de los Almendros mentre recorria aquells carrers i aquella mar dels quals em parlava el llibre. Els espais, les fites, l'aire, tots els racons de la ciutat s'anaren omplint de sentit a mesura que els anomenava la paraula escrita.
«-¡Quanta pedra! -diu Andreu mentre mira el Benacantil, terrós i ressec.
»-D'aquí trauen el torró d'Alacant. I d'un poc més enllà, el de Xixona-assegura el madrileny.»
Amb les paraules es fa conscient allò que semblava obvi, les coses més simples prenen sentit, reverbera la imatge de la ciutat entre les pàgines del llibre, com en un espill.
«En la ciutat, les cases burgeses tenen tres pisos, finestres amb persianes i balcó. Hi ha palmeres tan prompte hom es descuida. I hi ha la pols, insistent, i les muntanyes pelades tot al voltant.»
Les vivències dels homes s'han adherit als murs i a les parets, els records rellisquen per les voravies, pels racons on hom pot identificar la història, el temps i les ferides.
«Més enllà, corre l'ample llit del Montnegre. Allí els assuts han fet que la terra done tant com pot. Garrofers, oliveres, ametllers, figueres, vinyes. Pel camp de Sant Joan, la gent rica d'Alacant es va fer construir les seues vil·les, xalets, cases, hisendes.»
Vet aquí un territori, un paisatge humanitzat per un poble que s'hi assentà fa molts segles. Vet aquí la història viscuda i gastada, allò que ens ha quedat d'altres presències, d'altres èpoques, allò que no ha destruït encara el pas del temps.
Hi ha també uns altres moments en els quals l'experiència comuna d'un veïnat es fa més intensa i la ciutat esdevé aleshores el seu escenari: la història i la col·lectivitat es fonen.
El llibre ens porta als darrers dies de la República. La ciutat d'Alacant és una bullidera i sobre els carrers cau, com una llosa, com una plaga, el cansament de la llarga guerra, les batalles perdudes.
«Carrers, avingudes, passejos. Tot està mig desert, deshabitat. Hi ha algunes tendes obertes, amb poc gènere, però. Unes altres, les més, estan tancades. Els bombardejos han fet malbé les cases més pròximes al port: les del parc de Canalejas, les del passeig dels Màrtirs, les del Postiguet, les del passeig de Gomis. Hi ha palmeres assassinades, hotels ferits: el Reina Victoria, el Gran Hotel Simon, l'Hotel-Restaurant Samper.
»Vet aquí el lloc de la tragèdia: enfront de la mar, sota el cel, damunt de la terra. Aquest és el port d'Alacant el dia trenta de març de l'any 1939. Les tragèdies sempre passen en un lloc determinat, en una data precisa, a una hora que no admet la menor dilació. El cel està tapat perquè té vergonya d'allò que està a punt de succeir.»
I ara que ho torne a llegir, assegut a una pedra del dic, sembla com si de nou tota la ciutat continguera la respiració durant un minut fugaç. Però a les paraules del llibre se li sobreposa, com en un palimpsest, el moviment indiferent d'una vesprada qualsevol a la ciutat.
«El passeig, les palmeres, una reixa alta. Unes vies de ferrocarril tallen el pas i separen el port de la ciutat. Les palmeres ferides i polsoses del passeig dels Màrtirs s'alineen en doble fila, les cases espellades pels bombardejos mostren els seus esvorancs i les seues runes, més lluentes i tristes sota la pluja.
»La llum tamisada del vespre fa que els rails de les vies semblen d'un acer brunyit on el rovell no venç. Fa un fred tenaç, absurd per a Alacant en aquesta època de l'any. És ja primavera. La guerra fa sensibles aquestes coses.»
I quan s'acaba la contesa, «les dones i els xiquets són tancats en cinemes, hospicis, convents. Els falangistes omplen les casernes amb alacantins republicans. No hi hagué prou amb l'edifici de la presó. Busquen més llocs que els puguen aprofitar. Sorgeix, és clar, la idea d'utilitzar la plaça de bous».
Els vençuts arrosseguen la seua derrota per la ciutat, sempre la ciutat, actor i decorat. Els carrers que han servit per a desfilades i processons, els mateixos carrers que han rebut engalanades comitives reials, que s'han omplert de la bullícia de la festa i de les reivindicacions dels vaguistes, seran ara protagonistes d'un«penós calvari.
«-Entren en el port, desallotgen tots els que queden, els donen una volta per la ciutat: que tothom els veja. Un passeig de veres abans d'arribar a l'estació de Múrcia.
»-¿Creu que això servirà per a alguna cosa?
»-D'escarment, per descomptat [...]
»[...] Així, els fan pujar pel passeig de Méndez Núñez i pel carrer de Sant Vicent fins l'Hospital Militar i la plaça de bous, els fan baixar després pel carrer de Calderon de la Barca en direcció a la plaça del Mercat. Els fan anar de nou cap a la mar pel passeig d'Alfons el Savi i pel carrer del General Castaño. Donen la volta a la plaça d'Isabel II i pugen pel carrer de Torrijos. Van de nou pel passeig d'Alfons el Savi i una altra vegada cap avall, per la plaça de la Independència i l'esplanada d'Espanya. Des d'allí els dirigeixen cap a l'Estació [...] La gent -així, en general: la gent- els dóna de menjar allò que pot.»
Avui dia, la ciutat està ja recuperada d'aquelles ferides i no es veuen les cicatrius. Uns altres edificis, nous i alts, han vingut a substituir les velles cases derrocades. Uns altres passejos, unes altres palmeres. De nou el port es veu alegre amb el velam de les barques i joves que neden. Una altra ciutat on, amb el temps, d'una forma gairebé imperceptible, la brisa ha esborrat els moments de dolor i d'angoixa. Però damunt les llambordes, si se les sap veure, han quedat totes les petjades, tots els senyals. Allí estan tots els instants de por i de plany que han viscut els homes, darrere dels clivells dels estucats, darrere de les finestres, en l'aire. Els carrers, les places, els jardins, els noms -sí, sobretot els noms- foragiten l'oblit.
Tanque el llibre i hi ha un nom que em colpeja insistentment en el record: el passeig dels Màrtirs de la Llibertat. Els de 1844. Els de 1939.
He tingut un estrany somni en el qual sobrevolava molt lentament la ciutat d'Alacant com en un llarg travelling. Als meus peus, la ciutat oferia una imatge atraient i suggestiva. No es veia ni rastre de runam ni d'enderrocs, ni edificis en ruïna, ni solars coberts de brossa o de budleies. No hi havia edificis mig enderrocats, abandonats o destruïts. Tot estava perfectament construït, perfet, acabat. Enlloc no apareixien bastides ni empostissats, ni estructures a mitjan alçar, ni els sòlids muntons de materials de construcció de tota mena.
Immobles pulcres i nets s'alineaven ordenats al llarg dels carrers i les places. Petites cases de colors vius vorejaven els vessants del Benacantil pels barris de Sant Roc i de la Santa Creu. Blocs d'edificis amb altures de cornisa uniformes tancaven les perspectives de les avingudes, sense que cap paret mitgera ni cap altre parament discordant trencara l'harmonia del conjunt. Els fils i les conduccions aèries, les tanques, els cartells publicitaris, els anuncis lluminosos i els rètols de propaganda havien desaparegut per complet.
No existien, o havien desaparegut, les construccions desordenades i confuses que es desbordaven pels campoberts del Garbinet, Sant Blai, la Florida o els Àngels, ni les que s'han esbargit d'una manera caòtica per la Condomina o pel cap de l'Horta.
En la meua visió, una llum brillant i diàfana separava amb una línia precisa i clara les tonalitats blavenques del cel i de la mar, sense que cap gratacel interrompera el seu traçat. En el port no hi havia depòsits de combustibles perillosos. El seu lloc l'ocupaven alegres i airosos velers que la brisa, suaument, gronxava. En una atmosfera neta i clara, al lluny, es perfilaven les superfícies de colors ocre i violeta de les muntanyes de Fontcalent i del Maigmó.
El castell de Santa Bàrbara transmetia una especial sensació evocadora de tota la seua història, més enllà de manipulacions fetitxistes i reconstruccions sentimentals.
La ciutat conservava tots els seus edificis emblemàtics. Amb una serenitat senyorívola i vetusta s'apinyaven els palaus en la plaça d'En Ramir. Hi destacava, majestuosa, la casa del Consolat. Es retallava en el caseriu el perfil de la Vella estació de Madrid. El convent de les Monges de la Sang estava totalment acabat i la plaça de bous lluïa, aïllada, les seues grandioses proporcions.
Els passejos i els jardins vessaven d'arbres frondosos i de massissos quallats de flors. L'esplanada d'Espanya anava, sense cap discontinuïtat, des dels edificis fins a la mateixa riba de la mar. El Jardí Botànic floria, radiant, amb tota la seua resplendor. Pel Morant, entre els arbusts, hi havia cérvols, cavalls, ramats d'animals que pasturaven lliurement, esbarts d'aus que idíl·licament creuaven el cel. El Palmerar era una bella horta on creixien verdures i vivers de palmeres.
En el meu recorregut vaig anar descobrint diversos racons apartats. Quioscs, fonts i petits detalls atreien la meua atenció. Tanmateix, una estranya sensació m'envaïa a poc a poc. No hi havia cotxes que abarrotaren els carrers i cap soroll trencava el silenci, un silenci absolut i aclaparador que cada vegada es feia més inquietant. Sense saber per què, començà a resultar-me anguniosa aquella visió de la ciutat que es presentava a la meua contemplació. Tot era perfecte. Tot estava acabat. Massa perfecte. Excessivament tancat i acabat. Cap desequilibri, cap estridència, cap fissura trencava l'encant de la ciutat somiada. No hi havia res que demanara afegir-se en aquesta imatge que semblava eternament immòbil.
Una suor freda i un sobresalt em despertà de sobte. Vaig comprendre aleshores que la ciutat d'aquell somni, aquella visió sense soroll, sense fils, sense destrucció, sense cotxes, sense gent, aquella ciutat petrificada, ideal, intocable, aquella imatge freda, era una ciutat definitivament i per sempre morta.
Així, hi ha un projecte, fet a la manera de Bernini, amb unes grans columnates que s'haurien d'obrir des del mateix Ajuntament fins a la mar.
En un altre projecte hi ha impressionants edificis amansardats, com els de la Place Vendôme, que tanquen els tres costats del conjunt.
Existeixen projectes de plaça resolts amb jardins geomètrics, fonts i obeliscs, i fins i tot hi ha una ordenació barroca on la façana del Palau Municipal se situa com a focus de confluència d'avingudes plantades de palmeres que s'obren en forma de trident.
El Consistori demanà a l'Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles de València el judici que li mereixien les diverses propostes i en els informes que es van emetre, hom va ponderar equitativament les diferents solucions.
L'Acadèmia considerà finalment que el disseny més adequat, tant per la seua economia com per la seua severitat i correcció de dibuix, era una enorme plaça de més de dues-centes vares d'amplària que s'hauria d'obrir fins a la mar i que tindria dues façanes laterals porticades.
Aquests frontispicis i el paviment uniforme de pedra farien de contrapunt asèptic a la Casa de la Ciutat. Una estàtua eqüestre del rei Conqueridor, feta en bronze, assenyalaria el centre espacial del conjunt.
Benvolguda amiga:
Avui me n'he vingut a passejar pel port, en aquesta hora de la caiguda de la tarda. Hi ha altres dies que m'aprope fins la platja del Cocó, on deixen les seves barques els pescadors del raval Roig. M'agrada oir-los conversar mentre mire com estenen les xarxes.
¡Com són de plàcides les hores en què l'obscuritat esborra a poc a poc les siluetes de la gent i les ones que, en un ritme constant, se succeeixen les unes a les altres damunt l'arena!
L'aigua feia una olor pudenta vora el malacó de la costa i he hagut de venir fins a la farola, en la punta de l'escullera, on l'atmosfera és netejada per la brisa i l'aire duu un gust agradós de salnitre.
A penes hi ha gent. Algun pescador mig adormit vora la seua canya de pescar, algun grup de mariners dels cuirassats anglesos que fondegen aquí des de fa uns dies, els carrabiners que es passegen ociosos pel dic.
En el moll de Llevant es veuen sacs, tonells i caixons de fusta amuntegats vora els nous tinglados del port. Hi ha una carro ple de barrils que va lentament cap a la ciutat. Hi ha vagons buits que romanen adormits sobre les vies. Uns estiuejants es passegen per la dàrsena en una barca de rems. Hi ha més bots i barques enllà la bocana del port.
Una dona rossa, potser vinguda del nord d'Europa, abillada amb un vestit blanc que mou la brisa i amb una gran pamela de palla, es passeja vora mar acompanyada d'un nen. Una ombrel·la de randa, plegada ja, la deu haver protegida del tebi sol de la tarda.
Des d'ací, la ciutat sembla deserta. No hi ha res que delate el malaveig dels carrers i les avingudes propi d'aquesta època de l'any. Les cases del passeig dels Màrtirs es retallen per damunt les palmeres. Cap al ponent es destaca la barraca de fusta del Club de Regates acabada de pintar. Més enllà estan els arbres del passeig de Canalejas. I més enllà encara, la taca negra del Palmerar. La claredat del dia permet veure l'illa de Tabarca i el cap de Santa Pola.
Al davant meu s'alineen les torres i les cúpules de Santa Maria, de l'Ajuntament i de Sant Nicolau, protegides per la mola grandiosa, resseca i blanca del mont del Benacantil. Les belles araucàries de la replaceta de les Barques sobresurten per damunt dels terrats. Les cases de colors vius de la Vila Vella i del barri de la Santa Creu pugen, apinyades, pel vessant de la muntanya fins al polvorí de l'Ereta. Per damunt de tot, la muralla sinuosa tanca el paisatge. El castell de Santa Bàrbara, a contrallum, domina la ciutat, com vigilant-la.
Es troben ara buits i en silenci els balnearis de la platja del Postiguet, que ací en la postal pots veure bulliciosos, plens de persones que prenen banys de mar amb vistosos maillots, que es recolzen en les passarel·les tot observant els jocs dels banyistes, o que passegen coberts amb una gorra, un panamà o un para-sol.
Els banys Diana, amb les seues torretes i les seues llanternes, les seues voltes i els seus tendals de lona que mou el vent, semblen des d'ací un palau venecià. El balneari de l'Estrella, que durant el dia s'omple d'una gentada alegre i parladora, sembla ara un templet oriental que, flotant a la deriva, haguera varat en aquesta platja. El vell balneari de l'Esperança està poblat només per fantasmes. Cruix la seua estructura metàl·lica, rosegada i rovellada per l'aigua de la mar any rere any, sense que les successives i nombroses capes de pintura hagen pogut protegir-la. Els banys de l'Aliança, amb el record de tots els moments feliços que hi hem passat, són ja, a males penes, un muntó de fustes podrides. Tots, tots estan abandonats, vells, decrèpits. Un alè de mort plana per damunt d'ells.
Aquella tardor, les marees, que sempre havien estat suaus, començaren a pujar més del que era habitual; les ones arribaven ja al peu de la torrassa de l'Esperó, vora el portal Nou, i seguien pujant encara. Els astrònoms havien anunciat canvis imprevistos. A la nit, la lluna tenia un color daurat i la seua dimensió era inusual, molt gran, com una gran safata de llautó.
L'aigua botà el dic del port i arriba fins a l'antiga plaça de les Barques i fins a les portes de la presó de la casa del Rei, tot creant els consegüents problemes per a la vida ciutadana.
Els governants ordenaren que tot el runam procedent dels enderrocs de cases que es feien a la ciutat s'abocaren al llarg del moll de la costa per a elevar la cota del dic. Tanmateix, aquesta mesura no fou suficient per tal d'aconseguir aturar el moviment de l'aigua.
Els habitants dels carrers de Baix, del Postiguet i de l'Escorxador van veure espantats que, en la plenamar, l'aigua envaïa les calçades i molts d'ells començaren a traslladar-se amb el seu moblatge, estris, eines i atuells a les zones més altes de la Vila, per Sant Nicolau i el barri del Carme.
Les barques podien passar ja amb facilitat pel portal de la Mar, per enfront de la Duana, per entre les torres de Sant Sebastià i de la Mare de Déu de Montserrat i entraven dins la ciutat fins als magatzems del carrer dels Boters.
Per tal de pujar el seu nivell, hom va terraplenar el sòl de terra de les plantes baixes. En el vestíbul d'a1gunes cases s'improvisaren petits embarcadors amb escales que baixaven fins l'aigua. Els fonaments d'alguns edificis es van consentir i originaren la ruïna de tot l'immoble i greus danys en els edificis veïns.
Un mati, un gran cetaci va aparèixer en l'horitzó i el pànic es va estendre per tots els barris de la ciutat.