Una cara manllevada

Quaderns Crema (Barcelona), 2000

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Pàgina: 78
Indret: Es Cós (Manacor)

Seien al bar de ca n'Andreu, mirant amb avidesa les taques d'humitat de les parets. Ara i adés, les mirades coincidien i ell reia:

—He, he...

—He, he...—contestava Annabel.

I la vista de Titus s'escapava feliçment cap als adolescents que pujaven i baixaven la costa d'Es Cós, magníficament aliens a les circumval·lacions de Titus anys enrere. La figura epigonal d'Annabel Artigas es dibuixava amb concreció excessiva. Eren els mateixos genolls: la memòria de Titus no n'hauria acceptat d'altres. Entre els genolls perennes d'Annabel Artigas i els anhels de Titus no semblava que hi haguessen passat vint anys. Això va ésser el primer que se li va ocórrer dir a Titus:

—Estàs igual.

Noies cobejades altre temps passaven, o passarien, o havien passat, per la costa d'Es Cós convertides en dones empenyent cotxets i arrossegant nens caríssimament vestits. La majoria havien sucumbit, sense més resistència que la d'aventures esporàdiques, a la cadena que lligava un noi ferotge vestit de soldat que bevia cerveses per impressionar la nòvia amb un home resignat, amb càrdigan i mitjons fent joc, que bevia cerveses per passar l'estona. El mateix Xim, a vegades, encarxofat al sofà, se'n reia. Annabel assentia encalçant la nena perquè no trenqués res. Xim abocava whisky a Titus i, embotonant-se el càrdigan, recitava:

—Hi ha gent que sempre és la mateixa gent. Ho deia perquè acabava de comprar un disc compacte de Paolo Conté. Titus feia com qui olora el tassó i veia per la finestra com era cert que el sol es ponia sempre per allà mateix.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Pàgina: 55
Indret: Sala Imperial (Manacor)

L'any 1978, els diumenges, Titus, Xim i molts d'altres nois anaven a l'un o l'altre dels dos cines de Manacor a veure comèdies eròtiques espanyoles i italianes. Aquelles pel·lícules amb internats femenins on les alumnes es passaven la vida dutxant-se o amb pisos de parets frèvoles, cobertes de paper pintat, on entraven i sortien de les habitacions noies despullades i homes lletjos en calçotets, havien constituït l'educació sentimental i sexual de Titus. S'astorava de l'accessibilitat alegre d'aquelles dones que saltaven de llit en llit sense aturar-se de riure. Els homes lletjos —els artistes còmics del cinema de l'època— gaudien, a la pantalla, d'un èxit incommensurable. Titus es deia sovint que, si aquells tipus contrafets s'ho passaven tan bé, un adolescent poruc i retret com ell ho havia de tenir fàcil. Tot i que, a vegades, Titus caigués en els paranys més evidents de la ficció, sabia que allò només era cine, i cine dolent. Però un cine que retratava una actitud que, en aquella època posterior a la mort del general Franco, semblava l'única possible. La disbauxa sexual existia en algun lloc: els quioscs n'anaven plens. No sota aquelles formes grotesques, tan sols, sinó sota moltes altres. Titus era incapaç de detectar les cares de fam i de fàstic i d'heroïna que hi havia darrere totes aquelles cares manllevades.

—¿Per què venim a veure aquestes pel·lícules?—sovint es demanava Titus, que ho sabia prou, però volia trobar un motiu plausible i una justificació.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Pàgines: 213-214
Indret: Cafeteria Twist (Manacor)

La barra del Twist, un bar a Portocristo a vorera de mar, havia viscut èpoques més truculentes. La clientela actual s'havia habituat a horaris de tancament més rigorosos i, excepte elles dues i els dos nois despistats, es componia de grups de matrimonis amics que xerraven de cotxes alemanys i llanxes de segona mà. El cambrer vigilava atentament que els dos nois no traspassessin els límits de la mitjania i donava cops d'ull interrogatius a Cati per si de cas. A Cati, això també la divertia. A fora, els llaguts al llarg del moll feien retornar Annabel a l'harmonia plàcida d'una infantesa amb canya, poalet, sandàlies de goma i un barret de flors i dofins.

—¿I per això hem fet una guerra?—es demanà amb un somriure envellit.

—¿Què dius? ¿Quina guerra?

—Es deia molt, quan érem joves. Era una pregunta obligada. Cada cop que sortia un barbut per la tele, no faltava un oncle que es demanés amb indignació si era per això que havien fet una guerra. Després es va convertir en una broma. Cada cop que en Xim em proposava que ens n'anéssim al llit, quan festejàvem, i jo li deia que no, sortia del pas amb aquesta broma: «¿I per això hem fet una guerra?» Jo sempre li deia que no.

—Temps que vares perdre.