Va ploure tot el dia

Edicions 62 - 1974 - Barcelona

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Plaça de la Sardana (Balaguer)

A Balaguer també el teníem, el nostre barri del plaisir. Els prostíbuls eren a l'altre costat del riu. Calia protegir la salut i la decència d'un poble constituït per botiguers, notaris, menestrals endreçadets, pagesos i capellans, monges i manescals, tots ells i elles honorables i candidats al cel quan Déu els cridés al seu costat.

N'hi havia dos, de bordells: un per als rics i un per als pobres. El primer era un edifici de tres pisos amb jardí i tota la pesca. El segon semblava una taverna de se­cà, sense jardí però amb un descampat on corrien conills i algunes gallines. S'hi entrava per una d'aquelles portes de pel·lícules de Tom Mix que deixaven veure les cames i les gorres dels parroquians, a condició que els darrers no fossin massa petits.

Les dones destinades al bordell dels rics eren més joves que les altres, i és natural. Pagant sant Pere canta i si no les volien granades calia fer el sacrifici. Les prostitutes de pobre ja eren veteranes, pensionistes de les ca­ses de barrets de Lleida després d'haver-ho estat al carrer Conde del Asalto de Barcelona. El meu poble no podia exigir massa, amb prou feines l'honor d'ésser preludi dels bordells de Melilla, i encara gràcies. De totes maneres, els parroquians tampoc no feien gaire goig i no podien demanar una Pola Negri. Un dels més assidus era el Popadits que, segons males llengües, ja no tenia esma per a res.

Aquells llatzerets eren guardats per uns gossos xatos i galtacaiguda, d'ulls de peix passat que els poetes motegen de melangiosos. Les bèsties ja coneixien la cliente­la i havien après, a cops de fustot, que els únics que no podien atansar-se al Paradís eren els infants i les dones, especialment el beatum emmantellinat que, amb l'excusa d'anar a resar el Rosari a l'ermita del Tro s'acostaven per les immediacions de les cases del pecat original.

A les prostitutes, els deien «manyes» i mai no vaig saber per què. Quan el meu pare hi feia referència sempre deia: «Les pobres dones.»

Aquelles pobres dones eren grosses, rosses del pot, dentades d'or o de ferro i quan anaven a comprar al Mercadal o al carrer d'Avall es feien acompanyar pels gos­sos xatos i endurits a cops de garrot. El botigam de la ciutat se les rifava. No regatejaven mai. Pagaven al comptat. No retornaven mai el recapte i no miraven prim. Se les rebia amb una rialla de dos pams i, als gossos, els comerciants llepaculs els donaven un sucre i una manyaga entre les orelles músties.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Estació del tren (Balaguer)

A les poques hores d'estar-hi, ja en volies fugir. Vas arribar a l'estació sense avisar ningú. L'havies somniat mil vegades, el retorn. L'havies viscut amb tots els sanglots i frisances i volies fruir-lo, sofrir-lo sola, sense testimonis davant els quals haguessis hagut de fer comèdia, i xerrar un cúmul de cursileries, i distreure't del paisatge enyorat, recobrat.

L'estació era la mateixa. La bàscula de facturar on et pesaves cada diumenge amb les xiquetes de la colla, on el teu pare, recader, pesava el recapte a facturar o a dis­tribuir, era la mateixa. Com duren els artefactes d'avantguerra!

Però els camins que duen a la ciutat, no eren ja els mateixos. Tu els recordaves voltats de verdor, entre braçals amb flaire de violes cada primavera, plens de caragols llefiscosos a la tardor plujosa. Els camins ja no hi eren, ni els braçals, ni les casetes cobertes d'heura. Magatzems i edificis nous s'havien engolit els camins de la teva infància i de la teva adolescència. I ja no hi eren els bordells, ni el dels rics ni el dels pobres; només uns bars, uns snaks de rètols xavacans.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Carrer dels Gegants (Balaguer)

Vas pujar pel carrer dels Gegants deixant a mà esquer­ra el teu, que ara du el nom d'un pintor que fou mestre del teu germà. No et vas veure amb cor d'anar a la casa on vas néixer, on van néixer tots els teus germans, vius i morts. Tenies la boca seca i els ulls carregats de sol i de llàgrimes retingudes, i un gran pes al cor i un mal averany, i tot menys l'alegria del retorn... perquè allò no era el retorn. Perquè era pitjor que la fugida. Al cim de la costa dels Gegants, hi havia la casa dels avis, i tu l'havies pujada moltes Pasqües a buscar la mona: exactament deu mones amb uns ous de colors i ametlles picades al llom. La padrina, germana del teu pare, hi vivia d'ençà que s'havia casat; allí van néixer els teus cosins, allí matàveu el porc i éreu convidats a menjar fetge amb ceba. La teva padrina no t'esperava.

La vas veure de lluny, asseguda damunt d'una cadira baixa, a l'ombra que feia la casa. T'hi vas acostar a poc a poc. Ella llegia o tractava de llegir, amb els ulls gairebé morts, una carta del seu fill Pere, exiliat llavors a França. Degué veure els teus peus aturats al costat de la cadira, calçats amb unes sandàlies cobertes de polseguera. Alçà els ulls esgarrifosos de vellesa i tu vas preguntar si no et coneixia, i ella es va alçar com un llamp perquè et reconegué, i tu la vas abraçar perquè ja no podies més de basarda i, en poder plorar als seus braços escanyolits i febles, retrobares allò que havies deixat trenta anys enrere.

Però ella no t'ho va dir: «Queda't.» Et va dur a la cuina, que encara la tenien a la planta baixa, al costat de l'estable; una cuina plena de mosques que ella espantava, amb un gest mecànic, amb una punta del davantal; va treure un tupinet del foc, arrimat a les brases de la llar. Amb una cullera de fusta va treure arròs bullit del tupí i t'obligà a menjar-lo, espantant les mosques i cridant, amb un fil de veu: «Ah, desgraciada, desgraciada.» I tu pensaves que ho deia a la mosca, però t'ho deia a tu, «des­graciada, desgraciada que ens desgraciaràs a tots», perquè, segons ella, calia que et presentessis al quartel com s'havien de presentar tots els que tornaven. I quan tu li vas dir que no havies tornat, que només visitaves la ciutat amb l'únic propòsit de recollir-te a la tomba de la teva mare, aleshores la padrina es va posar a plorar.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Plaça de Sant Salvador (Balaguer)

Amb els ulls clavats al campanar del temple més alt, a la vora dreta del Segre, pogueres orientar-te fins al pont de pedra picada. No vas conèixer els pescadors de canya que ni s'adonaren del teu pas. Els vells porxos del carrer del Pont et van semblar tan baixos que et sentires altíssima; més foscos, més pintorescs, com els de la Place des Vosges del teu exili. La plaça de Sant Salvador, ja no hi era. Hi mancava el tem­ple, destruït per les bombes de la guerra civil i, sense temple, allò ja no és una plaça; hi mancaven els salzes al voltant de la font, o és que mai no hi hagué salzes ni font, a la plaça de Sant Salvador on va néixer el teu pare.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Antiga seu de l'Hotel Colón (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Vas baixar a la plaça de Catalunya amb els fills i davant del Banco Español els vas dir: «Mireu, aquí, els anys 36-39 no hi havia un Banc, sinó el meu despatx, al tercer pis, aquella finestra a mà esquerra...» I els teus fills es van quedar tan frescs. «Bueno, i què?» —digué el Tonet—. Això ens volies ensenyar?» El petit va copsar el teu desencís i volgué arreglar-ho: «Doncs a mi m'agradaria viure a la plaça de Catalunya, és com si a París visquéssim a la Concorde, oi?»

Les històries de la teva guerra, del Colon, de la Dona Jove i de les nits als refugis del metro, les havien escoltades massa sovint els teus fills nascuts a l'exili. Et feies pesada. No és així, fent el «viatge sentimental» pels teus camps de batalla, com faries arrelar els fills a la terra que els oferies, si us plau per força. Van gaudir molt més rosegant cacaus voltats de coloms al centre de la plaça. Tu miraves el «teu» Colon i ells seguien les potes rosades dels coloms entre les closques dels cacaus. Tu evocaves el «teu» passat i ells, sense adonar-se'n, sense proposar-s'ho, arrelaven al cor mateix de la ciutat. El «teu» passat, no hi podia intervenir per a res. El «teu» passat, si de cas, podia esdevenir entrebanc i tu no volies o no sabies veure-ho. Si aquella plaça havia d'ésser la terra dels teus fills nascuts a la llar de desterrats, ho fóra no pas perquè al tercer pis de l'edifici del Banco Español hi haguessis tingut un dia el despatx de dirigent de la joventut socialista unificada. Si tu insisties a lligar-los als teus records, l'exili no s'acabaria mai ni per tu ni per ells. Renunciar als teus «ideals»? No dramatitzis. Ningú no t'ho demana. Tornar de genolls? Ningú no t'ho exigeix, però si vols que els fills arrelin de veritat, deixa'ls ca­minar sols per la ciutat, pels camins que vulguin i vagin descobrint i potser seran ells els que trobin allò que tu no hi vas trobar mai.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Institut Jaume Balmes (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Però no tot foren xicots tranquils de bar a L'Eixample. Ensopegares amb algun roc i l'ensopegada et deixava bal­dada. La més grossa la vas tenir a l'Instituto de Ense­ñanza Media X, a l'hora de voler inscriure-hi els teus fills. El català que et va rebre va contestar-te en castellà. Sabies que era català perquè el vas sentir parlar català per telèfon amb algú, a l'altre costat de la finestreta; sabies que era català perquè el seu gos, ajupit al peu de la taula del seu despatx, va dir quelcom a l'amo i l'amo contesta: «Qué rondines?» Però a tu et va contestar en castellà i malament.

Malament perquè tu exposaves un cas especial: el d'un noi que havia de prosseguir el batxillerat començat a Fran­ça. Tu esperaves que el funcionari català es faria càrrec del teu problema, que en explicar-li els primers detalls es fondria com un bolado, disposat a servir-te per solidari catalanisme; que en saber ell que es trobava enfront d'una catalana que ha decidit tornar a la terra enyorada, es desviuria per ajudar-te. Doncs, no. Què et pensaves, ximpleta?

L'home del gos ni et deixà parlar. A la teva introducció eloqüent i un xic emocionada s'impacientà i va tallar pel dret: «Haga una instancia.» I tu, recolzada al taulell del funcionari, vas tenir la barra de preguntar-li amb quin paper calia presentar la instància, per duplicat o triplicat, amb pòlissa o amb pòlisses... Va creure que li prenies el número.

I et vas sentir xafada per aquell català eixut, d'ulls freds, que només s'humanitzaven en parlar-li al gos... en català. Com que hi havia aquella cua, el funcionari tingué una ocasió única per a presumir d'eficient davant d'una ignorant i pesada que, perquè venia de l'estranger, es creia amb tots els drets: «¿No ha hecho nunca una ins­tancia? Vamos, señora, tengo otras cosas que hacer, ¿no ve cuánta gente tiene detrás? Vaya a un estanco y allí la informarán...»

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Plaça de la Bonanova (Sant Gervasi-La Bonanova) (Barcelona)

Baixaven pel Tibidabo. Vosaltres, les JSUC, fèieu una barricada a la plaça Bonanova. Amb ferros o amb les mans, arrencàveu llambordes a la vora de les vies del tramvia que allí, precisament en aquella plaça, donava el tomb per tornar a baixar a Barcelona Muntaner avall. No en vau fer gaire, de barricada. Els avions d'un gris fosc volaven ran de teulat. Eren «Messers...» i els pilots duien ulleres amples a través de les quals us miraven mentre vosaltres alçàveu el puny i els amenaçàveu: «Podrits, nazis podrits», i ells ensenyaven les dents i volaven baixos. Pel Tibidabo, entraven soldats amb les baionetes descobertes perquè el sol de gener, del 26 de gener de 1939, era fabulós i treia espurnes del metall i dels vidres, i de les pedres i de les dents dels pilots dels «Messers...» que duien una creu negra a les ales. I a les finestres ningú. I als balcons només els geranis. I als terrats roba estesa. I tu tenies vint anys i feies una pobra, inútil barricada.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Plaça de la Rosa dels Vents (Barceloneta) (Barcelona)

Al mar, t'hi va acompanyar la Conxita, germana petita de la Maria. Hi baixàreu a peu, Rambla avall, i com que la Conxita era bonica i ben feta els homes li deien coses que a tu t'enrojolaven. Ella ja hi era avesada i no en feia cas. Quan fóreu a l'estàtua de Colon, la Conxita et va dir: «Aquí el tens, el mar», i els vaixells amb prou feines te'l deixaven veure. No te l'havies imaginat, aquell mar, i el desencís va estranyar a la Conxita. «Doncs, què et pensaves, maca?» I tu li vas dir que el mar de les cançons que cantàveu a l'Orfeó balaguerí era un mar bellugadís, que cantava i plorava, que feia olor de peix i de sal, que acaronava els peus i les galtes. I la Conxita et va dur al rom­peolas i allí sí que el vas veure i el vas sentir i fruir, el mar de les cançons de l'Orfeó balaguerí. Allò era mar: aquella immensitat davant teu, d'esquena a la ciutat bruta i saragatera. El mar era aquella força, aquell bram...

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Jefatura (Barcelona)

Vaig mirar el meu rellotge de polsera i eren les quatre. Un enrenou de passos, claus i crits, anuncià la sortida d'una colla de les cel·les del fons. No era sortida al carrer sinó a la Model. Un guarda els va fer esperar al passadís, un al costat de l'altre, per a llegir el nom de ca­da un. La fila era llarga i jo, dreta i agafada als ferros de la porta, podia veure'n de prop sis o set. La llista es cridava per un sistema que jo no coneixia. Un nom i un cognom, i l'interessat o l'afectat afegia el segon cognom. Per exemple: l'home de l'uniforme cridava: «Juan Perelló»... i el Perelló contestava: «García». I així, un darrera l'altre. Què havien fet? ¿Una ràtzia entre drogoaddictes? Me'ls mirava intensament, tractant de reconèixer, de detectar, d'identificar el delicte pel posat, per la roba, per les mans, pels ulls dels detinguts. Gairebé tots eren joves, joveníssims. I de bell nou m'entrava aquella desolació, aquella pietat i aquella impotència que em produeixen els joves d'ara si no els veig treballant, o manifestant, o ballant sardanes. No hi ha res més edificant que una colla de joves ballant sardanes. Els meus fills se'n riuen, quan els ho dic. Ho troben absolutament desplaçat; ho atribueixen al meu catalanisme tronat. Però no ho entenen. La meva joia no té cap relació amb el ca­talanisme. Veure una colla de joves agafats per les mans, nets, drets, àgils, solemnes, ballant a la llum del dia, al carrer, a la plaça, amatents al pas, al ritme col·lectiu; or­gullosos d'un salt ben fet, d'una sincronització perfec­ta en el moviment del genoll o de la mà... m'enforteix. Em desmoralitzen i em desgavellen l'ànima els balls de joves que de vegades hem de veure al cine. Potser ells hi frueixen. No m'agrada veure-ho. Que ballin i que en frueixin, però jo no hi crec, en el seu goig! Em fan patir.

Aquells nois arrimats a la paret del calabós mentre el guàrdia cridava llurs noms, em feien sofrir. Drogats? Lladres de cotxes? Saltejadors de Bancs? En tot cas no podien ésser manifestants. Tindrien l'esguard agressiu. Aquells el tenien poruc i vençut.

Quantes hores havien esperat a la cel·la abans d'ésser traslladats a la Model? En tot cas hi havien dormit, puix que els ulls, la roba arrugada, el cabell, llarg o curt, però embolicat, ho traslluïa. Me'ls mirava de tal manera que ells se'n van adonar, del meu interès excessiu. No semblaven empipats perquè ni els mirava amb hostilitat ni amb paternalisme. M'interessaven i ells copsaven l'interès. Un interès exclusivament humà, de mare de família, però no pas d'una mare de família escandalitzada. Tam­bé degueren copsar-ho. M'ho deien amb l'esguard pansit, infinitament trist. M'hagués agradat veure-hi l'agressivitat dels enrabiats del maig. Jo els havia vist, els enrabiats del maig francès i universal. No l'oblidaré mai, aquella dèria de veritat i de puresa enmig del desori, el caos i la brutícia de la Sorbone.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Indret: Jefatura (Barcelona)

La màquina  d'escriure era atrotinada. Els mobles del despatx, desgavellats i bruts. El sostre, pelat. Les parets, tacades de fum de tabac ros i negre: les portes de gol­fos mancats de greix, els radiadors galdosos. Només el personal era nou, però, malgrat la seva joventut física encaixaven estranyament en aquell marc anacrònic.

Jo me'ls mirava mentre el mecanògraf copiava, mandrosament, les paraules que li dictava 1'interrogador. Me'ls mirava i em preguntava mentalment quin era l'origen social d'aquells joves; quina circumstància els havia dut a la BPS; quins sentiments; quina vocació; quina ambició. Tots eren joves i no podien haver participat en els procediments emprats anys enrere contra homes i do­nes que jo coneixia, que jo estimava, que jo admirava; que eren, intrínsecament, part de mi mateixa. [...]

Semblaven llegir quelcom: un document, un tebeo o un diari. Però no llegien. Què hi feien, allí, si amb un parell de funcionaris n'hi havia prou. amb l'entrada freqüent del jefe? Escoltaven. Aprenien la tècnica de l'interrogatori benigne. Eren aprenents. No em van mirar mai: només escoltaven. De vegades una pregunta o una resposta els feia treure els ulls de la lectura i es miraven entre ells, un llenguatge que deuen tenir convingut, xifrat, estudiat en algun manual confidencial. Què es deien, els aprenents de botxí? M'hagués agradat tant saber-ho...