Ara, però, suposem que encara és de dia, que no plou ni fa molta calor, i que des dels Vivers continuem caminant per la vora esquerra del riu, que és el passeig de l'Albereda, habitualment dit de l'Alameda. És la cosa més clàssica que hi ha a València en matèria de passeigs, l'únic que va ser originalment pensat per passejar, i que podria fer encara molt dignament aquest paper si no estiguera sempre ple de cotxes aparcats o circulant. A finals del segle XVII ací hi havia ja un prat o esplanada (un «Prado», potser a la manera de Madrid), on els senyors venien a passejar a cavall fora dels murs. L'aspecte actual ve de principi del segle XVIII, quan es van construir les torres de guarda, quadrades i amb escuts, que hi ha entre els arbres a banda i banda d'on comença el gran aparcament. L'any 1813, els francesos hi van aplicar el seu gust per la plantació d'arbres, i després, avançat el segle, les famílies de la burgesia local hi venien a passejar en tartana coberta, és a dir, que només veien i eren vistos per davant i per darrere.

Quan es va acabar la pràctica del passeig a cavall, en carrossa o en tartana, l'Alameda va ser l'espai on instal·laven les atraccions i pavellons de la Fira de Juliol, on feien la batalla de flors voltant el passeig, i on paraven també la Fira de Nadal. Ara, per no destorbar l'imperi dels cotxes entre els grans arbres romàntics, la fira la instal·len dins de l'antic llit del riu. En cada extrem de l'Albereda hi ha una font —d'aquelles clàssiques de pica rodona, escultures al centre i aigua que vessa suaument— com una petita illa perduda enmig del trànsit circular. La font del Pla del Real és del 1861, i la de l'altre extrem (Pont d'Aragó) del 1878, anteriorment instal·lada a la plaça del Mercat: ja saben el costum local. A pocs centenars de metres del Pla del Real, trobaran el Pont de l'Exposició, més conegut com la Passarel·la, que es nota de seguida que no és com els ponts antics: el van fer, en efecte, per a l'Exposició Regional del 1909, se'l va endur la riuada del 1957, i l'han tornat a fer.

A València, com que la monarquia que hem tingut era més aviat petita en temps dels moros, i després itinerant, i després forastera, només ens n'ha quedat un Jardí del Real de dimensions proporcionals a la seua història. Aquest jardí va ser primerament l'Almúnia o parc del rei Abd al-Aziz, i després va ser aprofitat com a residència pels reis cristians. Des de Jaume II, hi tenien la cort, quan eren a València, i un vivarium de falcons i altres aus (modernament, l'Ajuntament hi tenia vivers de plantes, i el nom ha continuat). Va ser palau de la reina Constança, emperadriu de Grècia, saquejat pels castellans el 1364 i refet per Pere el Cerimoniós. La cort més sumptuosa és la que hi van tenir, el segle XVI, la reina Germana de Foix i el duc de Calàbria, una cort renaixentista, fonamentalment italo-castellana, amb abundància de festes, danses, música i teatre. Del teatre (Joan Fernàndez d'Heredia) i sobretot de la música (Lluís de Milà, cançoners) ens ha arribat alguna cosa, però del palau no, excepte un munt de pedres que encara es pot veure, i unes ruïnes que van aparèixer i que les van tornar a colgar perquè eren un problema d'ordre públic. El palau reial va ser enderrocat el 1811 per ordre del general anglès Blake, quan venia Suchet cap a València: pura estupidesa militar. Llavors, els francesos hi van començar un jardí, que amb poques expansions ha arribat fins ara. Com que en aquesta ciutat la mania de traslladar és incessant, el 1928 van portar ací la reixa que el 1859 havien posat a la Glorieta. Els dies de sol d'hivern, passejar pels Vivers, entre els arbres vells i tot tan net i tan endreçat, és una delícia. Hi ha alguns milers de coloms que pareix que pensen igual.

Després de passejar una miqueta pels Vivers, una bona i profitosa acció pot ser visitar el Museu de Sant Pius V,  o de Belles Arts de València, si més no perquè té, segons diuen, la millor pinacoteca del Regne d'Espanya després del Museu del Prado. No sé si és cert, però sí que al Sant Pius V hi ha molta pintura i molt important. L'edifici, encara que semble per fora com un palau, amb dues torres i tot, era un convent, que després va ser hospital militar; i des del 1946, museu (abans el Museu de Belles Arts era al convent del Carme). El Museu de Sant Pius V -actualment en procés d'ampliació i modernització- conté algunes sales d'arqueologia ibèrica i romana, mostres d'art musulmà, obres del Greco, Velázquez i Goya, i sobretot una magnífica col·lecció de pintura valenciana: Pere Nicolau, Reixac, Dalmau, Joan de Joanes, Ribalta, Ribera, Sorolla, Muñoz Degraín, etc. És una visita que jo crec obligada.

Tornant a la plaça del Temple, i passant la cantonada de l'església, hi ha una altra placeta triangular, també oberta al riu i amb el seu jardinet minúscul i una estatua al mig. Com és habitual a València, el titular de la plaça i el del monument no coincideixen: la plaça es diu del Poeta Llorente, i l'estàtua és del pintor Josep Ribera. Naturalment, el pintor Ribera té, en un altre lloc, un important carrer sense estàtua, i el poeta Llorente, també en un altre lloc, té una important estàtua, sense carrer. Hi ha moltes petites coses a València que no són fàcils d'entendre; i no perquè siguen cap secret, sinó perquè són mostres d'una mena d'incongruència persistent.

El visitant hauria d'arribar a la plaça del Temple venint des del pont del Real, a condició de no mirar a l'esquerra, on un grapat d'antics casals i palaus ha estat substituït per edificis moderns fora de lloc i plens de pretensions. Si gira a la dreta, doncs, trobarà un jardí estret a la vora del riu, amb plàtans i eucalíptus, escultures, i un banc de pedra del segle XVIII amb làpida i corona. Sería un atractiu racó romàntic, si no fóra pel trànsít incessant. A l'altra banda dels cotxes, la plaça és un mig triangle dominat pel convent i l'església de l'orde de Montesa, els successors valencians dels templers. La seu de l'orde, que era el castell de Montesa, prop de Xàtiva, va ser destruïda pel terratrèmol de 1748, i llavors Carles Ill va ordenar la construcción d'aquest voluminós i sòlid convent neocàssic. Però la severitat del conjunt queda mitigada per les palmeres de la plaça i per les cúpules de teules blaves, dos detalls valencians que podrien animar la vista del mateix monestir de l'Escorial. Després d'una visió tan clàssica i tan oficial -el Temple és seu de la Delegació del Govern, lloc de treball de funcionaris i de molta policia-, anirà bé una petita incursió per la Xerea; per exemple entrant pel carrer del Governador Vell fins a Comte de Montornès, i per Poeta Liern, plaça del Sant Bult i Josep Iturbi una altra vegada al Temple. La Xerea va ser un petit raval islàmic, i és encara una concentració de carrerons i d'atzucacs ofegats. Devia ser pensant en barris com llavors era aquest -i pràcticament tota la ciutat- que el 1393 els jurats de València es planyien perquè havia estat edificada «per moros a llur costuma, estreta e mesquina, ab molts carrers estrets, voltats, e altres deformitats». L'ideal d'aquells bons homes era ja la ciutat ortogonal, de carrers llargs i rectes, segons explica Francesc Eiximenis en Lo Dotzè del Crestià, dedicat precisament als jurats de València, on exposa «De quina forma deu haver ciutat bella e ben edificada». El problema és que aquesta ciutat, amb fama històrica de rica, ha estat sempre massa pobra per poder-se permetre un ideal urbà i portar-lo a la practica. En fi, el que és segur és que el visitant pot trobar aquests carrers més o menys interessants i típics, però els veïns de la Xerea continuen tenint els mateixos motius de lamentació, el 1992, que tenien els jurats del 1393. Hi ha ací també un nucli marginal de (mala) vida nocturna, però modesta, tèrbola i més aviat poc atractiva. La Xerea, a pesar de tot, té encara la seua pròpia animeta: la plaça del Sant Bult, on un dia va ser trobada, precedida d'una especial fragància, la imatge de Nostre Senyor, el Sant Bult, que dona nom a la plaça i és la devoció particular del barri.

De manera que el centre i melic de la devoció vicentina és una casa del carrer de la Mar, el número 51, edifici on va nàixer el sant i que a penes es distingeix de qualsevol altre casal massa restaurat. A l'interior, hi ha una capella neogòtica, amb molt escassa concurrència de fidels, i sobretot el Pouet Sant Vicent, que és un petit recinte amb murals de ceràmica que representen diversos miracles, i amb una font de la qual podem beure, en un potet lligat amb una cadena, l'aigua més o menys beneïda. Sí que deu ser una aigua tan extraordinària com el sant, perquè sembla que en temps d'alguna gran pesta, segurament a mitjan segle XVII, es van contaminar les aigües de tots els pous de València excepte aquest, cosa que va representar la salvació de molta gent. En qualsevol cas, és una aigua bona de beure, i sobretot bona per al sagrament del baptisme, i aquest és també un lloc molt acreditat per portar les criatures a batejar; sobretot, és clar, les que s'hagen de dir Vicent, o vulguen pertànyer des de la naixença a l'extensa confraria de l'insigne sant de València.

Si el visitant, tal com espere, té el mateix gust que jo per la història urbana, des d'aquest punt pot fer un esforç d'imaginació retrospectiva en tres etapes. Primer, representar-se aquest espai allargat com el que era originalment, és a dir, el braç mort del riu, que en temps dels àrabs —quan la muralla anava per on ara es veu la façana de la Llotja— era un descampat on pasturaven els bous, i que després es va dir la Boatella. Segon, representar-se'l entre finals del segle XIV i primers del XVIII, com una esplanada de terra envoltada de porxes baixos, amb un convent —les Magdalenes— ocupant gran part de l'actual mercat, i tot cobert d'una massa compacta de parades i tendals, gent a peu i a cavall, animals de tota espècie, munts d'hortalisses, el cadafal de la forca amb un penjat engronxant-se a l'aire, i de tant en tant algun avalot dels moltíssims que en aquesta plaça s'han format i mogut. Tercer, durant el segle XIX més o menys igual, però amb paviment, i amb el convent de les Magdalenes enderrocat i convertit en un mercat obert. A València, durant molts segles, el centre religiós i el centre del poder polític coincidien al voltant de la plaça de la Seu, però el centre de vida comercial, popular i cívica era el pla del Mercat. No debades és en aquesta plaça on els mercaders van construir la seua Llotja, i on residia la Taula de Canvis o primitiva banca, el Consolat de Mar i el centre de contractació. El pla del Mercat era també, entre els segles XVI i XVIII, com a esplanada més extensa dins de la ciutat, el lloc on s'organitzaven festes públiques i celebracions, justes i torneigs i corregudes de bous. I aquesta plaça, amb tot el seu barri de carnissers, forners, botiguers i cases i obradors de tots els gremis, era el nucli i el motor de les revoltes urbanes.

Ara el lector visitant hauria d'aturar-se un moment, entrar al Cafè del Mercat, que és un local de disseny, molt modern però càlid, descansar uns minuts, i considerar que aquest espai emmarcat pel Mercat Central, l'església de Sant Joan i la Llotja, és un membre essencial de l'organisme d'aquesta ciutat. Un arquitecte de Girona, Pere Compte, va construir la Llotja gòtica a finals del segle XV; dos milanesos o genovesos, Bertessi i Alipandri, van dirigir el recobriment barroc de Sant Joan a finals del XVII; i dos arquitectes de Barcelona, F. Guàrdia Vidal i A. Soler March, van construir el gran mercat modernista a primers del segle XX. I el misteri és que entre un gironí, dos genovesos i dos barcelonins, a tants anys de distància, van produir un dels conjunts urbans més valencians de València. La façana de la Llotja és llisa, equilibrada, harmònica, de pedra clara, amb ogives delicades i amb finestres molt fines. La façana de Sant Joan és una pura ornamentació feta de templets i d'imatges de pedra més fosca i torrada. El Mercat és tot de vidre, ferro, taullels de colors i pedra blanca. I no se sap com, però tot combina, els tres edificis fan l'efecte (¿potser només el fan als qui els hem vist ací tota la vida?) d'estar al seu lloc necessari, com si des de sempre hagueren estat pensats per fer-se companyia.

Comencem pel Mercat Central —projectat el 1914, inaugurat el 1928—, que no és un mercat com tots. Es un immens edifici, de 8.000 metres quadrats i amb 959 parades, com una alta, extensa i lluminosa catedral, amb amples carrers interiors on alternen ordenadament les fruites i verdures, la carn i els embotits, les espècies, les conserves i el peix, sota el ferro dels arcs i el ferro forjat, la pedra picada, la ceràmica i els finestrals de la cúpula. Les carnisseres porten davantals emmidonats, pentinat de perruqueria, collars de perles i polseres d'or, la clientela no s'empeny ni s'amuntega perquè l'espai és generós, la cridòria s'apaga i s'esvaeix cap a les altures, la mercaderia sempre pareix una pura exhibició d'abundància i de qualitat, la gent sempre pareix de bon humor, i és com si en aquest mercat València presentara sense vergonya la seua cara més tòpica i més atraient, la visió d'una opulència ordenada, colors intensos, i una inundació de claror.

Si tornem a travessar la plaça de l'Ajuntament-País Valencià en direcció nord-est, per davant de les floristes i de Correus, ens trobem a l'entrada del carrer de les Barques, per on passava el famós braç mort del riu, i que en temps medieval es deia la Rambla. En la pulcra quadrícula que queda a la dreta —carrers de Pérez Pujol, Pasqual i Genís, Correus, Roger de Llúria, amb construcció acadèmica o modernista de finals del XIX i principis del XX—, hi havia el barri de pescadors, i una mica més enllà la zona de prostitució que es va traslladar al barri de Velluters. Ara tot això és la city de València, el Wall Street local, els carrers dels bancs, de la Borsa, de més bancs i més bancs, de la Caixa o Caixes, i més bancs encara. Un dels bancs, l'Urquijo —el Nostre Senyor els augmente el benefici— ha conservat com a seu un preciós palau rococó, el dels comtes de Penalba, i uns altres dos, el Banc d'Alacant i el Banc de l'Exportació, almenys han respectat els edificis on s'han instal·lat. No és això la norma: la norma ha estat assolar i construir de nou sense més criteri que imposar brutalment la presència dels diners i el poder de cada institució bancària. Una altra excepció és el palauet de Pescara (Bankinter) però al costat hi ha l'horrible magatzem del Corte Inglés (víctima: el convent de les monges de Santa Caterina), i abans la incongruent modernitat de la Caixa d'Estalvis o Bancaixa, i el xamfrà valenciano-folklòric del Banc de València, i més encara i etcètera. Un desficaci de carrer, però una perfecta mostra, concentrada, d'un segle de vida de la ciutat. Més antic és el Teatre Principal, projectat el 1770 però començat el 1808 i acabat el 1833, amb façana clàssica d'altes columnes jòniques i estructura interior de teatre d'òpera. Es molt més discret que monumental, com és propi de València.

Entrant pel carrer del Poeta Querol des del Teatre Principal, el visitant comprovarà els efectes de successives campanyes de demolició general, venda de solars i nova construcció. El resultat és que els pocs i notables edificis que se n'han salvat queden ací gairebé fora de lloc, com grans naus antigues encallades en la platja, com si els intrusos nous que ara dominen el territori els hagueren perdonat la vida. L'església de Sant Andreu, el palau de Dosaigües, la Universitat i el col·legi del Patriarca són tanmateix un dels conjunts més il·lustres de la ciutat, i no mereixien haver estat privats del seu entorn natural.

Aquesta ciutat ha estat, alternativament i simultàniament, iconoclasta i devota, conservadora i liberal, clerical i menjacapellans, reaccionària i revolucionària, fanatica i tolerant, i algunes altres oposicions incompatibles en aparença però combinades en la història i en la realitat social. Així, el fet que el personatge de més pes i que ha deixat més profunda marca a València durant aquells segles XVI i XVII, siga el fill il·legítim d'un duc andalús, és també una insigne paradoxa de la història valenciana. Joan de Ribera -també sant, des del 1960- va ser arquebisbe de València del 1566 al 1610, a més de rector de la Universitat, virrei, promotor de l'expulsió dels moriscos, cap de la contrareforma, censor suprem i gran col·leccionista de llibres, castellanitzador definitiu de l'església valenciana, instaurador de litúrgies que encar es conserven, i vigilant constructor d'un col·legi, una església i una capella magnífics que, excepcionalment, ens han arribat intactes. El conjunt va ser construït entre 1586 i 1604, i si l'exterior resulta potser massa sever i poc atractiu, l'interior és d'una bellesa sorprenent: la impecable serenitat del claustre renaixentista amb columnes blanques de marbre italià, l'harmònic esplendor de l'església, o la intimitat de la capella de l'Eucaristia o de la Immaculada, recoberta de tapissos de Brussel·les.

Eixint del Col·legi del Patriarca i travessant el carrer de la Nau, el visitant pot dedicar un breu record a la vella Universitat, un edifici del segle XIX però que és tan severament acadèmic que sembla més antic. Per fora és com un convent, i per dins, el claustre de columnes amb Lluís Vives al mig és..., bé, per als qui hi vam passar uns anys només pot ser el claustre de la universitat de València. Estudiar en un lloc com aquest hauria d'haver imprimit en moltes generacions d'universitaris valencians un esperit ponderat, assossegat i clàssic. Si aquestes no són les virtuts més generals de la tradició moderna de la ciutat, la culpa certament no la té el reposat ambient d'aquest claustre, que pot convidar a l'especulació, però no a la frivolitat i a la indecència intel·lectual. La Universitat de València té cinc segles de vida (o més, si comptem els precedents de l'Estudi General des del segle XIII, amb reglamentació formal el 1412), amb butla del papa Alexandre de Borja el 1500 i privilegi de Ferran II el 1502. Està molt bé, doncs, que a la façana posterior els hagen dedicat una font —encara que postissa i lletja— als fundadors de la casa: però ¿què hi fa Isabel la Catòlica en la presidència de la font? De mostres com aquestes d'obsequiositat gratuïta al castellanocentrisme oficial, dels abusos de la història, i d'altres símptomes de misèria de l'esperit, jo en dic, piadosament, indecència intel·lectual. Els il·lustrats del segle XVIII ja se'n queixaven, a València, com abans els pobres humanistes perseguits del segle XVI, dels quals Lluís Vives és el més il·lustre exemple. Ací té l'estàtua, erigida el 1880, i en aquesta universitat va estudiar fins els setze anys. Després hagué de fugir, i ja no va poder tornar; era massa perillós ser humanista lliure, amic d'Erasme, fill de jueus condemnats a València, nebot de jueus cremats, i marit d'una jueva valenciana amb la qual es va casar a Flandes. Cap autoritat municipal no ha considerat oportú dedicar-li alguna plaça o carrer important de la ciutat. Només un carreró, com a Jaume I.

El visitant innocent pot pensar, com pensen moltíssims veïns, que el palau del Marques de Dosaigües és la més completa mostra i representació del barroc-rococó valencià. La realitat és que aquest palau, en la reconstrucció de mitjan segle XVIII, tenia una façana llisa (amb pintures al fresc de l'arquitecte i pintor Hipòlit Rovira), simples balcons de ferro, i finestres i cornises sense cap ornamentació. Tot aquest marbre d'imitació rosa i verd, i el conjunt de la decoració de les façanes, és resultat d'una reforma pseudo-històrica de la segona meitat del segle XIX, completada i augmentada en aquesta segona meitat del XX. O siga, que abans era un palau seriós amb una portada excepcional, i ara aquesta ha quedat emmarcada en una mena de bombonera de luxe. Això no hauria d'impedir l'atenta contemplació de les esplèndides fantasies al·legòriques de l'escultor Ignasi Vergara: a dalt una glòria d'àngels i de nuvolets, i a baix els dos celebres gegants o atlants encorbats, les àmfores d'on naixen rius, a més de lleons, palmeres, rèptils, fruites i petxines. El senyor Giner Manuel Rabassa de Perellós, primer marques de Dosaigües i amic d'Hipòlit Rovira, mereix un petit record, encara que només siga per aquest encàrrec. Quant al Museu de Ceràmica instal·lat en aquest palau, hom no sap si admirar més la riquesa de les seues col·leccions -especialment de ceràmica valenciana medieval, setcentista i popular del XIX- o l'original desordre amb què van ser instal·lades, com una immensa acumulació dels tresors d'un col·leccionista (potser les reformes en curs canviaran aquesta impressió: 1992). Deu ser per això mateix, o perquè és molt divertit, o perquè la cerámica és molt atractiva, que aquest museu és segurament el més popular i visitat de València. Vull dir que no s'omple només de turistes i d'escolars sinó de tota mena de gent, i de famílies completes.

En qualsevol cas, el carrer de la Pau és una meravella: no és únicament el carrer més bonic de València, sinó un dels carrers urbans més harmònics i atractius que conec. Vull dir carrer, no passeig ni avinguda, ni massa llarg ni massa ample, sense arbres ni altra bellesa que no siguen les cases. Són cases de quatre o cinc pisos, construïdes gairebé totes entre el 1890 i el 1910, que a València van ser anys d'optimisme i d'una belle époque de l'arquitectura. I són diferents però coherents, formen una perspectiva unitària però no avorrida, i hi ha façanes historicistes, acadèmiques, modernistes, i barrejades, més serioses, més ornamentades en ferro i en pedra, però no n'hi ha cap que destorbe el conjunt.

L'església de Santa Caterina és de les més importants i antigues de la ciutat, de finals del segle XIII i primers del XIV, gòtica primitiva per tant. També tenia un recobriment interior del XVIII, que ha estat arrancat i picat tan a consciència que ara la pedra original arriba a semblar falsa. (Fa una estona, quan passàvem per l'Avinguda de l'Oest, no he volgut arribar a la plaça de Sant Agustí, perquè tal com han deixat l'església gòtica de l'antic convent és un autèntic horror.) Gràcies al cel, ningú no ha tocat encara el campanar de Santa Caterina, que conserva el color de pedra fosca torrada pel temps i la pàtina del sol i dels aires urbans. Jo li tinc un amor molt especial a aquesta torre, i si la miren des d'ací mateix amb detall, i després venint de més lluny pel carrer de la Pau, no dubte que els ha de despertar el mateix amor. La va acabar el 1703 l'arquitecte Joan Baptista Vinyes, que només per això mereix ser recordat, i està feta d'un barroc tan subtil, tan delicat i tan fi, és tan esvelta i té tanta elegància, que..., en fi, a mi em té captivat el cor, però ja se sap que la passió no facilita la moderació dels adjectius.

En arribar al cantó del Trench, mirar a la dreta per contemplar els balcons més llargs de València, tot un pany de cases, i d'ací, pel primer arc o passadís, a la plaça Redona. Aquesta plaça va ser planejada el 1839 sobre el solar del Clot, on hi hagué la peixateria i el degollador del mercat. És, com el seu nom obliga, un cercle perfecte i homogeni, petit, totalment tancat, amb una sola teulada contínua, un espai absolutament original. Té una font amb columna i fanal al centre, una coberta metàl·lica circular amb parades de roba, i botigues d'articles de pell, de records per a turistes, i de tortugues, ocells i gossets. Després de voltar la plaça, si el visitant no ha perdut l'orientació, pot eixir darrere de l'església de Santa Caterina, en una plaça —ara de Lope de Vega, abans de l'Herba— on apareix el peu de l'església amb un mur com sargit i recosit, marques d'arcs ogivals i un òcul més o menys al centre.

Els valencians han cobert, amb un excés de fantasia, el dèficit total de signes visibles de la presència àrab a la ciutat. Ni alcàssers ni palaus, ni mesquites ni pràcticament res. El visitant interessat podrà trobar, si realment s'ho proposa, les mostres o records següents, del temps dels moros: un safareig o pica de jardí amb brolladors, peça molt modesta, que es conserva al Museu de Ceràmica en una saleta que reprodueix un pati pseudo-àrab; els Banys de l'Almirall, que són autèntics i procedeixen del temps del rei Abd al-Malik, el qual era fill del gran rei valencià Abd al-Aziz, el qual era nét del famós Almansor; i un tros de la muralla que va fer construir, a mitjan segle XI, el mateix rei Abd al-Aziz. Els banys, unes sales menudes amb columnes fines i els arcs i les voltes típiques d'aquesta mena d'arquitectura, han estat durant molt de temps un gimnàs que es deia Sociedad Deportiva Ros, i normalment són tancats, en restauració; es troben darrere del palau que era dels Almiralls d'Aragó, és a dir d'un marques de Guadalest que va rebre aquest títol. El palau de l'Almirall és al carrer del Palau, eixint de la catedral, carrer que té aquest nom perquè és on hi havia 1'antic palau (i on hi ha l'horrible palau nou) de   l'arquebisbe. Els fragments de muralla, que han apagut com a conseqüència d'enderrocs recents, l'interessat el spot veure al barri del Carme: un tros al carrer de Salines, al costat del portal de Valldigna, i un altre a la plaça de Navarros, on hi havia l'antic Hostal de l'Àngel.

Ací davant mateix hi ha l'església de Sant Esteve, que és una de les parròquies clàssiques de la ciutat. Com tantes altres, va ser construïda en el solar d'una antiga mesquita, com tantes altres l'estructura és originalment gòtica, i com tantes altres, també, va ser recoberta de successives decoracions barroques i acadèmiques, que en aquest cas són particularment pobres i sense gens de gràcia. Ara bé, ací és on van batejar sant Vicent Ferrer, i això a València és prou per fer famosa una església. L'històric bateig es commemora cada any amb una curiosa evocació, que consisteix a muntar una mena de seguici de bultos o figures que representen els assistents a la cerimònia. Com que també hi van ser batejats altres sants, beats i venerables, el carreró lateral es diu així: carrer dels Venerables. A més, probablement en virtut de la seua gloriosa història baptismal, el lloc gaudeix d'un privilegi singular: els que siguen batejats a Sant Esteve, no moriran d'accident.

Però en el barri més antic d'una ciutat molt antiga, és difícil escapar-se de la càrrega d'història que ens envolta a cada pas. Puc proposar que anem a fer-nos una cervesa a la cerveseria de l'Almodí, que està al carrer del mateix nom, al costat de les excavacions que hem vist, i enfront de la construcció que dóna també nom al carrer. És impossible, doncs, passar per davant sense fer-ne algun esment, perquè era un lloc d'importància cabdal: ací, almenys des del segle XV al XVIII, és on hi havia el dipòsit municipal de blat, que la ciutat importava de Castella o de Sicília, i que un magistrat s'encarregava de distribuir als comerciants i als forners. Quan n'hi havia poc, l'avalot estava assegurat, i alguna vegada el poble indignat per l'especulació va assaltar la sòlida porta de l'Almodí. Es una edificació d'aire perfectament medieval i utilitari, primitiva i robusta, amb un ampli espai interior d'arcs i de bigues, com una basílica del cereal. Als murs, pintures populars d'imatges religioses, amb un altar al peu del qual hi ha escrit: «a 19 de iuni entra forment». L'Almodí és conegut ara a València, sobretot, com a Museu Paleontològic: amb total incongruència amb la funció històrica de l'edifici, hi havia instal·lada fins fa molt poc la col·lecció de fòssils que va dur d'Amèrica del Sud a principis de segle el senyor Josep Rodrigo Botet. Després hi van afegir, més en consonància amb l'edifici, però en dissonància total amb els megateris i les tortugues gegants, una col·lecció històrica de pesos i mesures. Era un espectacle perfectament i valencianament desficaciat (el desficaci és la variant local del disbarat): enormes ossamentes fòssils entre arcs medievals i pintures barroques, i al voltant centenars de balances, romanes, mesures agrícoles i pesos d'argenter. Quant a la cerveseria, a més del detall que les taules són velles màquines de cosir tipus Singer, i d'una extensa varietat de marques de cervesa d'importació, val la pena demanar un entrepà només pel gust d'assaborir una pataqueta, que és un panet corbat i pla, clàssic de la capital i de l'Horta.

La veritat, de tota manera, es que ni les institucions ni el públic local no li donen gran transcendencia, ni real ni simbólica, als orígens romans. I les excavacions són lentes, quan plou els clots s'omplen de fang, les herbes creixen per totes bandes, els arqueòlegs deuen patir molt, i poca gent s'atura a llegar els cartells il·lustratius que expliquen quina part correspon a l'època romana republicana, quina a l'època imperial, quines pedres són del fórum o de les termes, i també quins petits trossos queden d'una església de temps visigòtic i d'una residència àrab. A mi, tenir a la vista els fonaments històrics i materials de la ciutat, poder contemplar físicament les pedres on hi ha més de mil anys de la seua primera història, és una cosa que m'estimula la imaginació, i que de vegades arriba a emocionar-me. Comprenc, però, que a uns altres no els passe, i comprenc també, amb tristor, que l'administració municipal no hi vulga fer grans inversions.

A l'actual territori valencià, Sagunt, Xàtiva, Dénia i Elx eren poblacions més importants que la futura capital. València no era llavors un centre administratiu o comercial, ni tan sols tenia port. Era, això sí, un nucli agrari estable, que va patir poques alteracions en època del Baix Imperi, i que a poc a poc anava canalitzant i aprofitant les aigües del Túria: l'origen dels regadius de l'Horta és indubtablement romà. Qui sap si aquella bona gent ja tenia una visió optimista i hortofrutícola del municipi: l'emblema de la ciutat, que apareix a les monedes romanes estampades a València, és un corn de l'abundància, acompanyat de l'esclat d'uns llamps a banda i banda dels dons de la natura. En qualsevol cas, de tota l'època romana, els valencians d'ara l'únic fet que recorden vivament és el martiri de sant Vicent, a principis del segle IV, en temps de les persecucions de Dioclecià.

Ara, sense eixir de la plaça de la Seu o tornant a la plaça, hauríem de parlar dels romans perquè València és una ciutat romana, i a més té una data de naixement coneguda. Davant mateix de la Cafeteria Roma, hi ha una gran làpida a terra que ho recorda. La inscripció fa referència a un text de l'historiador Titus Livi, que diu: «Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriato militaverant, agros et oppidum dedit, quos vocatum est Valentia». Segons els arqueòlegs, la ceràmica més antiga que es troba al subsòl de la ciutat no és anterior al 150 aC, ni posterior a l'any 100, i com que el tal Junius Brutus va ser cònsol a Hispània l'any 138, precisament poc després de la mort de Viriat, aquest any, el 138, és amb tota garantia el de la fundació de València. Sembla que, en aquell segle II aC, aquestes terres que ara són l'Horta formaven una plana al·luvial, coberta d'aiguamolls i ocupada, sobretot en la part meridional, per un llac litoral que s'estenia entre els rius Túria i Xúquer; molt més extens per tant que la reduïda Albufera actual. Les possibilitats d'aprofitament d'aquesta plana, entre les ciutats íbero-romanes de Sagunt al nord i de Llíria a ponent, degueren determinar l'elecció del lloc per a instal·lar els legionaris que havien lluitat contra Viriat, o els indígenes que havien combatut amb Viriat, o els uns i els altres, no se sap de cert. Segurament el nom original de la nova població era castra valentia, que vol dir campaments forts, o bé, segons uns altres, el nom de Valentia era ja l'únic i primitiu de la fundació. El que és cert, és que el punt elegit era molt adequat per a un establiment nou i poderós: era, llavors, una illa entre dos braços del riu Túria.

La part més antiga és la Porta del Palau, que per ser l'única mostra d'art romànic que pot exhibir la ciutat, és una obra perfecta i delicada, d'exactes equilibris geomètrics. Va ser iniciada l'any 1262, en començar les obres de la catedral, i la influència de la seu de Lleida és ací manifesta. La relació especial entre València i les terres de Lleida, a mi me la van ensenyar ja de menut davant d'aquesta porta, i no pels detalls de l'arquitectura, sinó per les tres-centes donzelles que, segons la llegenda, va fer venir d'allà el rei Jaume I per casar-les amb els seus soldats que no tenien dona. Per acompanyar les donzelles, van venir també set matrimonis, que representen la població fundacional de la nova ciutat cristiana: són els catorze caps en pedra que apareixen a la part alta d'aquesta porta romànica. I tant se val si les set parelles són o no són figura dels primers repobladors, o si les tres-centes donzelles de Lleida no van existir mai, perquè allò que compta és la llegenda, que respon a una veritat certa i coneguda.

I, presidint la capella, l'únic i autèntic Sant Calze, el verdader Sant Grial, tal com és creença unànime de la major part dels fidels de l'arquebisbat. La copa és de pedra translúcida, probablement de temps romans o hel·lenístics, i les anses i el peu són d'orfebreria bizantina. La relíquia, segons la llegenda, va arribar d'alguna manera al monestir aragonès de San Juan de la Peña, d'on algun rei la va traure i la va donar a la seu valenciana. L'associació amb el santuari ocult a muntanya, i el fervor wagnerià adherit a la llegenda, van produir a principis d'aquest segle un seguit de visites musicals a la capella, organitzades per un tal mestre Mancinelli, on els assistents recordaven emocionats Lohengrin i Parsifal mentre veneraven el Grial tan còmodament trobat. Llàstima que la fe dels valencians en la relíquia no siga universalment compartida, altrament açò podria ser un centre de pelegrinatges tan important com el Sant Sepulcre o Sant Pere del Vaticà. Els gallecs, amb un cos de sant Jaume que té més garanties que aquest Sant Calze, ho van saber fer molt millor.

La segona porta, en ordre històric, és la dels Apòstols, gòtica del segle XIV, amb la riquesa d'arquets i d'escultures pròpia de l'estil, però feta d'una pedra tan fluixa que ha exigit més d'una restauració. La tercera porta és la Porta dels Ferros, tocant el Miquelet, i té també una història especial: només té sentit, com a arquitectura i com a retaule barroc que és, si reconstruïm amb la imaginació l'escenari original, quan estava emmarcada entre les construccions adherides a l'obra de la seu i només ocupava l'espai d'una plaça irregular, on s'arribava per un carreró i, de sobte, apareixia el reixat de ferro i l'estreta façana corbada, plena de columnes i d'escultura en moviment. La va projectar el 1703 Konrad Rudolf, un arquitecte de l'arxiduc Carles d'Àustria, i en ser acabada pot dir-se que s'havia acabat la construcció de la catedral (a València encara es pot escoltar la frase: "això és més llarg que l'obra de la Seu").

Avise que són dos-cents set esglaons per una escala de caragol, per ascendir els cinquanta-un metres de la torre, que equivalen al seu perímetre. És un campanar octogonal, clàssic en el gòtic català dels segles XIV i XV - amb un precedent, també, en la torre de la Seu de Lleida -, acabat per Pere Balaguer, el mateix que va fer les Torres de Serrans. Si hom contempla l'alta i poderosa figura pot entendre, a pesar de l'espadanya afegida del segle XVIII, per què ha esdevingut el primer símbol de la ciutat: realment, no és un campanar qualsevol. L'ús d'un diminutiu familiar per una torre tan imponent i tan representativa, és també un símptoma d'una certa tendència dels valencians a reduir de grandària les mateixes coses que més s'estimen. Açò, per tant, no és el «Gran Miquel», sinó el Miquelet o Micalet, nom d'estar per casa que li van posar perquè la primera campana grossa va ser beneïda el dia de sant Miquel del 1418. En tot cas, l'amor al campanar és tan gran, que no solament es pot comprar un Micalet en ceràmica vernissada o en una placa de metall a les botigues dels entorns de la Seu, sinó que aquestes mateixes reproduccions es poden trobar -acompanyades sovint d'una barraca, de taronges o d'una parella de llauradors- en gran part de les cases de la ciutat i de l'horta, en un prestatge o damunt del televisor.

Molts valencians estan convençuts que l'expressió jurídica més alta de l'ordre i la moderació és el Tribunal de les Aigües, que es reuneix cada dijous de matí, ací davant mateix, a la porta gòtica de la seu. També estan convençuts que el tribunal té una antiguitat literalment mil·lenària, que el van fundar els califes de Còrdova, i que com a institució és única en el món. Sí que és cert que a finals del segle x ja existia el càrrec de sequiers del Túria, i se sap perquè dos importants individus que l'ocuparen, de nom Mubàrak i Mudaffar, es van sublevar l'any 1016 contra el califat. Més endavant, el 1238, Jaume I va donar les sèquies del Túria als vells i nous regants, que havien de regir-se "segons lo acostumat e stablit en temps de sarraïns". El fet és que, des de no se sap quants segles, la institució funciona més o menys igual: les assemblees de regants de cada sèquia elegeixen els síndics, els vuit síndics o sequiers fan de jutges del tribunal, i un d'ells per torns fa de president. Tots van mudats amb brusa negra, que fa un segle es va imposar —ací i a mitja Europa— com a indumentària formal d'obrers i de llauradors. La singularitat d'aquest tribunal no està en el fet d'haver existit, o de ser més o menys antic, sinó en el fet d'existir encara, d'haver preservat la independència legal i real de tot codi escrit i do tota altra jurisdicció (les seues sentències són inapel·lables), i el seu procediment oral i sumaríssim. És com quan els reis, o el consell de la tribu, administraven una justícia personal, directa i d'aplicació immediata, sense lleis escrites i sense papers.

Al costat de la Porta dels Apòstols hi ha un curiós afegit exterior, conegut com l'Obra Nova, o els balconets del Capítol, des d'on els canonges podien contemplar els animats espectacles de la plaça. És un treball de finals del segle XVI, directament inspirat en l'arquitectura renaixentista italiana. Per desgràcia, una de les diverses restauracions els ha suprimit la teulada, i els balconets s'han quedat més incomprensibles encara que la posició de la Porta dels Ferros.

Una vegada assegut, en cadira o en banc, l'activitat principal —la meua almenys, i la que recomane en aquest lloc— és més aviat una inactivitat: deixar passar el temps, mantenir-se en estat contemplatiu. No perquè hi haja grans i espectaculars coses a contemplar, que la plaça és  petita  i per mirar els edificis no cal elevar massa la vista: hi ha la porta gòtica de la catedral, la basílica de la Mare de Déu, unes cases d'horrible arquitectura clàssicament franquista, també es veu el palau de la Generalitat, i cap de totes les vistes puja més alt que un edifici de pocs pisos. Però l'irregular conjunt, en la seua particular diversitat i dispersió, té una estranya capacitat de seducció reposada i provoca, si hom hi té un mínim de disposició favorable, un benestar garantit i molt poques ganes d'anar-se'n.

Allà dalt, coberta de joies, enlluernadora, i alhora amb el cap baix i humil, la imatge és objecte continu del fervor més arravatat. Tot contribueix ací a les emocions intenses, però dolces, d'aquelles que provoquen un benestar relaxat i que en un moment entelen els ulls: almenys, els devots que entren i es queden mirant absorts, fan cara de sentir això, acompanyats de l'olor d'encens i del perfum de les flors de l'altar, sempre abundants i sempre blanques. La imatge és una talla gòtica, cosa que els devots no imaginen, fabricada en una nit per dos àngels que visitaven d'incògnit la ciutat, cosa que els devots sí que saben. Abans del segle XVII, no duia ni corona, ni mantell ni perruca, però ara ja ningú no se la imagina sense els oripells, les sedes i les joies de la sobirania celestial, la vara d'alcaldessa i la faixa de capità general. Tanmateix, en perfecta inconsistència amb tanta exhibició de sedes, perles, corona i pedreria, els valencians devots, que són moltíssims, li diuen simplement la Geperudeta, perquè la pobra Mare de Déu té el defecte d'anar una mica corbada d'esquena. Ací també, amb una mica de sort i sobretot si és de matí, el visitant podrà contemplar una escena que els actors consideren inoblidable: una fila de mares joves al peu de l'altar, endiumenjades i amb el marit feliç al costat, que van pujant una a una amb la criatura al braç i la passen a un capellà amb capa, el qual alça l'infant i l'ofereix a la Mare de Déu. Després es gira el xiquet de cara al públic, el fotògraf el retrata al costat dels pares i de l'àvia, i els actors es retiren amb la garantia d'una protecció celestial vitalícia. Després, ixen fora i passegen radiants entre els coloms. I, si tenen set, poden beure aigua de la font del canonge Liñán, en un petit jardí amb una olivera que hi ha al costat del santuari. Aquest canonge era un diputat liberal, amb els diners del qual van arribar les primeres aigües potables a València.

Molts valencians voldríem, mirant aquest palau, que el nostre esperit cívic i polític fóra tan equilibrat, tan sòlid i tan harmònic com l'edifici on simbòlicament habita. El qual és tot de pedra ben picada, sense ornaments als murs, molt gòtic i una mica renaixentista. Tal com es veu ara, està compost d'un cos central rectangular i dos cossos més alts, a manera de torres, a ponent i a llevant. D'aquests dos cossos o torres, el que dóna a la plaça de la Mare de Déu (o més exactament al jardinet on antigament hi havia la Casa de la Ciutat), és original i autèntic. L'altre va ser afegit l'any 1952, però amb una imitació tan ben feta i tan minuciosa, que el qui no tinga una vista molt fina o no siga un expert en pedres, no és fàcil que puga descobrir l'engany al primer colp d'ull. Quant al cos central, va ser començat l'any 1421, però l'obra més important, que és el pati i la façana que dóna a la plaça de Manises, va ser construïda el 1481, sota la direcció de Pere Comte, arquitecte natural de Girona i veí de València, que també va dirigir l'ampliació de la catedral i la construcció de la Llotja.

El visitant que, des de la plaça de Sant Jaume al final del carrer de Cavallers, està a punt de penetrar en el cor del Barri del Carme, ha de preparar-se per rebre impressions que poden anar des de la pura calma i la delícia fins a la desolació més completa. València, com altres ciutats d'Europa, és molt bella i molt lletja, molt antiga i molt nova, plena d'encerts i plena de desastres, i el Barri del Carme és un resum i concentració de tots els extrems. No s'estranyen, doncs, de trobar-hi alguns carrers rectes i completament nous i el laberint de l'antiga moreria, alguns palaus renovats i moltes cases en ruïna, sinistres edificis de deu o dotze pisos enmig de solars abandonats o entre casetes baixes, obres de restauració i demolicions massives, jardins seculars i construccions moderníssimes, misèria i bons restaurants, colors suaus, colors vius i colors morts i terrosos, joves pacífics, molts vells i pocs infants, coloms, gossos, gats, canaris i caderneres, venedors i consumidors de diversos gèneres de droga, portals de pedra i parets pintades de graffiti de tot color i filiació, fusteries, bars de conyac barat i partida de cartes, ferrers i tapissers, incursions nocturnes d'alguna tribu urbana (eventualment pseudo-nazis o similars), borratxos, anarquistes tranquils, moltes portes tancades, moltes finestres buides, i enmig d'un carrer un arc de muralla interior —el Portal de Valldigna— que sembla islàmic però és cristià. Ha estat en el curs dels segles un barri de moros extramurs, un barri de putes intramurs, un barri de filadors, blanquers, corders i terrissers, un barri de convents i de la primera classe obrera, i sempre un barri d'aquells que amb eufemisme històric se'n diuen populars, és a dir, de pobres. I en aquest moment, ningú no sap què és ni què serà.

Aquest punt on som ara, la plaça de Sant Jaume i la confluència dels carrers de la Bosseria, de Quart i de Sant Miquel, era fins no fa tants anys un dels llocs més vius i animats de la ciutat. Hi passaven tramvies grocs de fusta grinyolant i sacsejant la carcassa, abans passaven carros que anaven i venien al Mercat, després motocarros, tricicles i furgons de repartidors, tots els baixos eren botigues d'abundant clientela, obertes i amb el gènere a la vista. No és fàcil de representar-se tot aquell moviment, mirant el gran solar mort en què han convertit el centre d'aquest espai que es diu el Tossal, lloc crucial en la geografia històrica de València. Veig que hi han començat una excavació arqueològica, i després no sé si tornaran a edificar, plantaran un jardí o inventaran una plaça, per allò que diuen que cal esponjar aquests barris antics. El mal és que entre esponjar i arrasar, de vegades la diferència és només verbal. En fi, aquest punt es diu el Tossal, perquè era i és l'única mínima elevació perceptible de tota la ciutat antiga (i de la moderna també). Sembla que per ací girava el braç mort del riu, i que en algun moment molt antic s'hi va fer un marge elevat, a manera de protecció. En qualsevol cas, la gent li diu també el Tros Alt, com si fóra una etimologia popular de tossal, o recordant que, efectivament, és l'únic «tros alt» que tenim. Això es veia molt clar quan hi havia riuades, i l'aigua ací es repartia pel carrer de Baix i pel pla del Mercat, seguint el seu curs primitiu.

Vist això, i per mirar de no perdre's per aquests carrers, jo proposaria de tornar una miqueta endarrere fins a la plaça de Sant Jaume, i agafar llavors el carrer de Baix, on al número 22 hi ha una placa de taulells de ceràmica que explica que aquella és la famosa «Escaleta de l'infern». Eduard Escalante, que durant la segona meitat del XIX va escriure tantes obres que reflecteixen la vida de menestrals i botiguers d'aquests barris, té un sainet amb el nom de L'escaleta del dimoni, al qual supose que es deu la inscripció que immortalitza l'immoble; el qual no per això té garantida la supervivència.

Si vostès entren pel primer cantó, tornant de l'ermita de Santa Llúcia pel carrer de l'Hospital, arriben de seguida a la plaça del Pilar. L'església, amb decoració d'un barroc lleuger de primers del XVIII, fa un efecte deslligat i estrany, privada i separada de l'antic convent i hospital d'infecciosos, després caserna i després solar per al negoci de la construcció. L'absència, per al barri de Velluters, d'un destí millor que l'abandonament i l'enderroc, es fa visible per aquests voltants. I tanmateix, aquesta placeta, almenys una setmana l'any, és un dels centres d'atracció i de pelegrinatge més forts de la ciutat. ¿És casual que les dues falles més monumentals, famoses i premiades dels darrers anys, siguen la de la plaça del Pilar i la de Na Jordana, que representen els dos barris més destrossats i pobres del nucli urbà? ¿Quin esforç d'organització, de mobilització i de captació de recursos ha de fer aquesta gent?

Perquè una falla com aquestes, de primer premi, costa cada any molts milions. I no la paga cap soci capitalista ni cap subvenció oficial: se l'han de pagar ells, els membres de la comissió, les rifes, les botigues del barri i els amics i veïns que cotitzen.

Per mi, les falles del Pilar i de Na Jordana són exemples perfectes de la cosa que més m'mpressiona de tot el fenomen faller: aquesta increïble capacitat de mobilització i d'organització de què participa la ciutat sencera, barris populars i burgesos, antics i nous, centrals i perifërics. Els valencians estan molt pagats -cada any els diaris ho publiquen amb admirada satisfacció- del volum total de la festa, en xifres: tres-centes o quatre-centes falles grans i potser altres tantes de petites o infantils, el mateix nombre de comissions i de corts d'honor, dues-centes o tres-centes bandes de música circulant pels carrers, incalculable nombre de mascletades i de castells de foc, els milers de milions de pessetes que costa tot plegat, les desenes de milers de persones que hi participen activament. I així, un any i un altre any i un altre. En una ciutat on és fama que habita un poble inconstant i poc propens a l'esforç continuat. La festa es prepara metòdicament durant la major part de l'any, i tot ha d'estar previst, calculat i ordenat, pressupostat i programat. Ací, on és fama que tot s'improvisa i que el lema és «pensat i fet». I el potencial organitzatiu es multiplica en innombrables comissions, delegacions, càrrecs, seccions, assemblees i eleccions. A València, on tothom sap que la gent és incapaç de qualsevol forma coherent d'organització col·lectiva. Qui sap si el que passa és que els valencians fan, en les falles, una inversió tan gran de constància, de previsió i capacitat organitzativa, que ja no els en queda per invertir en negocis de més pes.

La festa de les falles, que sembla tan arcaica i tradicional i que desplega tan gran exhibició de llauradors i llauradores, és una festa essencialment moderna i urbana. El seu origen cal buscar-lo en les festes gremials i de barri quan, en la segona meitat del XVIII, es desenvolupa la diversió de cremar ninots en una foguera. Durant el segle XIX, algunes d'aquestes fogueres amb ninots es converteixen en petits cadafals amb escenes satíriques, i només durant el segle XX van agafant a poc a poc la forma que ara tenen. L'organització definitiva, l'expansió general (molt irregularment distribuïda, fora de la capital), i les desfilades i altres activitats complementàries, són cosa dels darrers cinquanta anys. El fet, tanmateix, és que a València li ha tocat el destí d'aquelles ciutats que són identificades a través d'una festa, com Venècia i el carnaval, Sevilla i la fira d'abril, o Munic i la festa de la cervesa. Alguns pensen que és una gran fortuna i privilegi. Però altres pensem que és més aviat una desgràcia: no solament perquè moltíssims valencians no suporten les falles i no en volen saber res, ni únicament perquè tota reducció d'aquesta mena és epidèrmica i falsa, sinó sobretot perquè la identificació es fa a través de la falla mateixa, de la seua estètica del grotesc i de l'espectacular, a través dels ninots i de la classe d'humor i d'ideologia que representen. Potser sí, que les falles estan carregades d'aquell «feroz barroquismo» que Fuster atribueix als valencians, però fora de les falles ¿on es troba a València, i en què? Potser, també, que les falles exhibeixen el suposat caràcter acre, mordaç, càustic, «jocundo y chocarrero» que seria propi d'aquesta ciutat. Però fora de les falles ¿apareix realment així, de manera pròpia i distintiva, el caracter específic dels valencians? Tinc els meus dubtes molt sòlids.

Sí que és cert que, entre el segle XIV i el segle XVII, València tenia un bordell oficial, extens, ben organitzat i sembla que molt visitat i famós. Es trobava a l'oest de l'actual barri del Carme, entre el Portal Nou i el carrer de la Corona, aproximadament, i era conegut com la «Pobla de les fembres pecadrius», entre altres noms de menor èxit literari. Un cavaller flamenc que visità València l'any 1501, escrivia: «Després de sopar... anàrem a veure el lloc de les dones públiques, que és gran com un poble petit, tot envoltat de murs i té una sola porta... En aquest indret hi ha tres o quatre carrers plens de petites cases, a cadascuna de les quals hi ha dones molt ricament abillades... I n'hi haurà devers dues-centes o tres-centes, les quals tenen les seues casetes adornades i proveïdes de bona roba», etcètera, amb detalls sobre la vigilància, l'organització, els preus, les tavernes i cases de menjar, i el control mèdic assegurat. Una institució així, tan ben reglamentada i amb uns serveis de qualitat, és lògic que gaudira de notable crèdit i consideració. Però la Pobla va ser tancada l'any 1677, i no tinc notícia que després aquesta ciutat haja donat raons de pes per recuperar la bona fama antiga. Ni en la puteria pública i professional, ni en la més particular, eventual i difusa. Em sap greu de no poder contribuir a la perpetuació d'una celebritat que alguns valencians, amants de la vida moderna i de les glòries passades, consideren justa i ben guanyada. Però jo explique les coses com em sembla que són, i a València el comerç de l'entrecuix es practica ara, com en altres ciutats, en cases de massatge, clubs no tan privats, pisos tot confort amb copa i vídeo, i amb telèfon als anuncis per paraules dels diaris.

Si el visitant, tal com espere, té el mateix gust que jo per la història urbana, des d'aquest punt pot fer un esforç d'imaginació retrospectiva en tres etapes. Primer, representar-se aquest espai allargat com el que era originalment, és a dir, el braç mort del riu, que en temps dels àrabs —quan la muralla anava per on ara es veu la façana de la Llotja— era un descampat on pasturaven els bous, i que després es va dir la Boatella. Segon, representar-se'l entre finals del segle XIV i primers del XVIII, com una esplanada de terra envoltada de porxes baixos, amb un convent —les Magdalenes— ocupant gran part de l'actual mercat, i tot cobert d'una massa compacta de parades i tendals, gent a peu i a cavall, animals de tota espècie, munts d'hortalisses, el cadafal de la forca amb un penjat engronxant-se a l'aire, i de tant en tant algun avalot dels moltíssims que en aquesta plaça s'han format i mogut. Tercer, durant el segle XIX més o menys igual, però amb paviment, i amb el convent de les Magdalenes enderrocat i convertit en un mercat obert. A València, durant molts segles, el centre religiós i el centre del poder polític coincidien al voltant de la plaça de la Seu, però el centre de vida comercial, popular i cívica era el pla del Mercat. No debades és en aquesta plaça on els mercaders van construir la seua Llotja, i on residia la Taula de Canvis o primitiva banca, el Consolat de Mar i el centre de contractació. El pla del Mercat era també, entre els segles XVI i XVIII, com a esplanada més extensa dins de la ciutat, el lloc on s'organitzaven festes públiques i celebracions, justes i torneigs i corregudes de bous. I aquesta plaça, amb tot el seu barri de carnissers, forners, botiguers i cases i obradors de tots els gremis, era el nucli i el motor de les revoltes urbanes.