Bromera (Alzira), 1999
Si és possible, doncs, entrem a València per les torres dels Serrans. Arribem al pont des de l'altra banda del riu –abans era un riu amb aigua i tot, ara ja no-, i caminem lentament mirant com s'acosten les torres, assimilant a poc a poc la sensació d'estar aproximant-nos a algun lloc molt singular, i que aquest lloc —aquesta ciutat— ha estat i és important. Les autoritats municipals que, ara fa poc més de sis-cents anys, van decidir la construcció d'aquesta entrada majestuosa, tenien una idea molt alta de la seua ciutat, i de la manera com volien que fóra vista pels viatgers que hi arribaven: una certa idea d'harmonia i de solidesa, d'ornamentació limitada i justa i d'equilibri de formes. Una combinació de virtuts, per cert, que els valencians han mostrat més en l'arquitectura que en altres camps de la història civil i política. Siga com siga, si aquells jurats de finals del segle XIV pretenien construir un portal com un castell que fóra emblema permanent de la ciutat, cal dir que ho van aconseguir del tot: aquestes torres han travessat impàvides tota mena de vicissituds pacífiques o violentes, han estat castell o presó, i després d'haver durat sis segles tenen l'aire de voler-ne durar almenys sis més.
Com tantes altres platges massa urbanes, aquestes de les Arenes i la Malva-rosa, més val visitar-les fora del ple de l'estiu. Aquestes platges vénen d'aquell temps en què no havien arribat encara el turisme de masses, els blocs d'apartaments davant del mar (ací no n'hi ha, gràcies a Déu) i l'automòbil obligat i universal: les Arenes i la Malva-rosa són platges antigues. Platges de balnearis amb palmeres i columnes, vells restaurants, «merenderos», cases de banys i, més al nord, modestes casetes amb jardí de cara a la mar. La cosa rara i admirable, és que gran part de tot açò encara existeix. Això sí: amb un gran i molt recent «passeig marítim» davant, que certament li resta gràcia a l'antiga platja, però li afegeix comoditat. En tot cas, encara és possible, ací, veure la platja i la mar com una cosa natural, que apareix on s'acaben els carrers i les cases, i no com una gran instal·lació pensada i muntada només per al turisme d'estiu. Fent un petit esforç, hom pot representar-se Joaquim Sorolla, amb barba i barret d'ales amples, plantant el cavallet damunt l'arena i pintant infants nus estirats a la vora de l'aigua, parells de bous que trauen de la mar pesades barques de vela, o senyores que passegen al sol per la platja daurada vestides dels peus al coll amb blanques robes vaporoses. L'altre geni local associat a la platja és, naturalment, el novel·lista Vicent Blasco Ibànez, que en els seus primers anys de glòria i de bons ingressos s'hi va fer construir un gran xalet amb cariàtides, d'aire hel·lènic en versió passablement kitsch, que fa pocs anys ha estat restaurat. En les fotos de l'època, l'escriptor hi apareix passejant per la platja ostentosament sense corbata, amb un havà entre els dits, deixant-se admirar per banyistes, xiquets i pescadors.
Al final de l'Albareda, el caminant es trobarà en una extensa plaça vora riu, que es diu plaça de Saragossa, d'on ixen el camí del Grau i l'avinguda d'Aragó: ací mateix, en efecte, hi havia una estació de ferrocarril dita justament d'Aragó, d'on eixien els trens cap a Saragossa. Però, com que d'això no en queda res, més val continuar per la prolongació de l'Albereda, sempre vora riu, fins al Palau de la Música, amb un excés de vidre a l'exterior, vist el sol que sol caure a València. Però la música, en aquesta ciutat i país, és una cosa molt important, i l'assistència als concerts abundant i generosa. Aquest Palau de la Música és, amb el museu de l'IVAM, l'altre dels emblemes més visibles de la València de l'últim quart del segle XX, i si vostès continuen caminant vora riu (ara per la dreta, després de passar el pont d'Aragó), arribaran al que es projecta com expressió de la València del primer quart del XXI. La «Ciutat de les Arts i de les Ciències», aquest és el nom, comença a ser un conjunt de grans construccions de ciment, unes de més atractives, altres no tant, que contindrà museus diversos, un planetari hemisfèric molt notable, un gran aquari, i les instal·lacions que solen ocupar aquesta mena de projectes.
L'església de Sant Joan, que oficialment és dels Sants Joans, és on em van batejar a mi. Per tant, no m'importa, ans al contrari, que haguera estat primitivament mesquita, després ermita extramurs, i després temple gòtic intramurs, amb un òcul enorme conegut com «la O de Sant Joan», on també hi ha colònia de coloms residents. L'interior és una exhibició barroca, amb grans imatges blanques, i una volta amb frescos del pintor Palomino que representen l'Apocalipsi, i que, en consonància amb el tema, van ser parcialment destruïts en un estúpid incendi el 1936. Per la banda de l'absis, a la part de fora i sota la façana teatral i barroca, hi ha una terrassa sota la qual treballaven, en botiguetes mínimes i mig colgades, manyans, sabaters, llanterners i venedors de quincalla. I si el visitant alça els ulls, veurà un penell de ferro al capdamunt, i un altre davant: són el Pardal de Sant Joan i la Cotorra del Mercat, que es parlen o es miren segons bufa el vent.
El palau del Marquès de Dosaigües, de la seua banda, és un engany molt notable: en la reforma del segle XVIII tenia una façana llisa, amb pintures al fresc, simples balcons de ferro i finestres sense cap ornament. Tot el marbre rococó verd i rosa que ara es veu, és resultat d'una reforma pseudohistòrica de la segona meitat del XIX, completada i augmentada en la segona meitat del XX. O siga, que abans era un palau seriós amb una portada excepcional, i ara aquesta ha quedat emmarcada en una bombonera de luxe. La portada, això sí, és una meravella, obra de l'escultor Ignasi Vergara: una glòria d'àngels i de nuvolets, els dos gegants o atlants encorbats, les àmfores d'on naixen dos rius, i lleons, palmeres, fruites i petxines. Giner Manuel Rabassa de Perellós, primer marquès de Dosaigües, mereix un record encara que només siga per aquest encàrrec. Al palau, acabat de restaurar, hi ha mobiliari d'època i el museu de ceràmica que va fundar el senyor Manuel González Martí: una visita necessària.