Vent de grop

Editorial Alfaguara - 1967 - Barcelona

Autor: Aurora Bertrana i Salazar
Indret: La Foradada (Torroella de Montgrí)

No es veia cap embarcació a prop. Lluny, molt lluny, fent rumb a Roses, un veler isolat es destacava damunt els penya-segats del Cap Norfeu.

Gràcies als músculs i a la voluntat d'en Biel, el «Caterineta» entrava ja sota la volta natural de la Foradada. L'eco del ritme dels cops de rem, esdevingut tot d'una mesurat, ressonava amplificat en les parets rocoses.

La claror rogenca del sol ponent s'esquitllava per l'entrada del túnel, tenyia l'aigua immòbil amb reflexos d'or i de porpra.

— Oh, wonderful! — exclamava la Mabel amb l'esguard brillant, fix en Rafel, de manera que hom no sabia si el meravellament li venia de l'espectacle de l'aigua o de la formosor del pescador.

— Quite beautifull — convenia la Rebeca.

Obeint els plans de conquista establerts prèviament entre en Biel i ell, en Rafel Sureda digué:

—Ara desembarcarem.

En Biel atansà el bot a les roques.

D'una camada, en Rafel franquejà l'espai que els separava. Allargà els braços a la Mabel. Ella s'hi llançà. Però en veure's damunt aquell estret passadís, entre l'aigua fosca i la paret regalimosa, sofrí una mena de vertigen. Aclucà les parpelles, s'agafà a l'espatlla d'en Rafel. Ell va voltar-li el cos amb un braç.

—No tinguis por.

— Tú no dejar mi, Rafel.

Les paraules ressonaven com un tro en les profunditats de la cova. La Mabel callà, esverada.

Caminaren enllaçats pel relliscós passatge. S'aturaven i escoltaven.

Les gotes despreses de la volta queien a un ritme lent sobre l'aigua adormida. S'hi destacaven com les notes d'un arpa.

No es distingien més que ombres fantasmals, cada cop més denses. Alenades fredes i humides venien del fons de la cavitat.

La Mabel abraçà en Rafel.

Ell li besà el coll i la galta.

La Mabel va riure nerviosament.

En Rafel la tornà a besar: a l'orella, als cabells, als llavis... La sentia fremir en els seus braços. La veu de la noia era tota tremolosa en dir:

—Volvemos de día. ¿No, Rafel?

— Tornarem un matí, tu i jo sols. Ho voldràs, Mabel?

— Sí, sí, pero ahora volvemos a la barca. La Rebeca i en Biel no se n'havien mogut. En veure la Mabel i en Rafel endinsar-se a la cova, ella havia anunciat fredament:

— Mi, no desembarcar.

En Biel volia encoratjar-la a fer-ho.

—Més endins, s'hi veuen estalactites i estalagmites. Es preciós!

—¿Traer tú farol?

—No.

Ella alçà les espatlles.

—Estalactitas y estalagmitas no verse. Allí al fondo todo negro.

En Biel no volia renunciar tan aviat a la conquista de la bruna. No perquè la noia li agradés, (la trobava massa escanyolida d'anques, massa llisa de pit, inexpressiva de rostre, freda, tibada), sinó per a no ésser menys que en Rafel que s'havia escapolit cova endins en companyia de la rossa. A hores d'ara, ja la devia estar grapejant.

Autor: Aurora Bertrana i Salazar
Indret: Port d'en Perris (Escala)

Amb les mans a les butxaques de les calces, continuava caminant d'esma. Feia fred, però no bufava gens d'aire. Es trobà prop de la platja sense saber com hi havia arribat. S'aturà, com espantat, a recer d'una cantonada.

Anaven a varar les barques de la teranyina. Tot de gent embolcallada d'ombra s'apinyava ran d'aigua. D'aquella massa humana movedissa i confosa, se'n desprenia una mena de bonior. S'hi destacaven alguns xiscles enjogassats de mainada, una rialla femenina, la veu autoritària dels patrons comandant la maniobra.

A les barques petites, començaven a encendre els llums de petroli. Escampaven una viva claror a l'entorn. Un dels qui els encenien era en Ramón Savins, el noi gran del patró de la «Graciela». Un munt de records envaí en Rafel. Eren llunyans, imprecisos, vagues i enutjosos com un malson.

Quan els fanals estaven a punt, els homes empenyien la barca cap a mar. Un de sol restava a bord. Hi esperava la barca grossa on anava tota la colla. Els raigs lluminosos es projectaven a l'aigua, la feien transparent, profunda, irisada com una gran maragda o un gran safir.

Els calencs no es cansaven mai d'embadalir-s'hi. La sortida de les teranyines constituïa un espectacle sempre nou per a ells.

Les mullers, la mainada, les germanes i les promeses dels pescadors, els anaven a acomiadar com si s'embarquessin per a una travessada llarga i perillosa. (De perillosa, ho resultava, certes nits.) I de passada s'hi esbargien. Uns ajudaven a la maniobra, d'altres la destorbaven, però ningú no s'hi enutjava ni protestava. A la platja, en aquella hora, senyorejava una llei de confusió i de xivarri fraternals. Era com una festa major.

Autor: Aurora Bertrana i Salazar
Indret: Monument a la cobla (Escala)

Assedegat i las, caminava devers el Cafè de la Punta amb la intenció d'entaular-s'hi i assaborir una cervesa. Però quan hi fou prop vacil·là. El seu esguard prengué una expressió esporuguida, descoratjada. Canvià de direcció. Sortí al Passeig de Mar, cercà un lloc en la balustrada. S'hi va asseure al damunt amb les carnes penjant cap enfora.

Veia l'amplada del mar davant seu. L'aigua, quieta, amb prou feines ondulada, fulgurava de la terra a l'infinit. Les roques de la punta s'hi destacaven en groc.

Un o dos pescadors de canya s'hi estaven immòbils, com figures de pessebre. Dins el golf, algunes barques de vela romanien com encantades en l'aire quiet. De tant en tant, feien una o dues capficades i tornaven a quedar ensopides. Entre La Punta i el Cap Migjorn, l'un ací, l'altre allà, alguns bots que braços mandrosos menaven a cops de rem, anaven, venien, s'entrecreuaven.

Cap a ponent, les pinedes i la franja mirotejant de les platges es difuminaven en una espessa  boira calitjosa.

De tant en tant, una lleu alenada d'aire fresc arribava de les llunyanies marines. El foraster badava la boca per aspirar-la.

Girat com s'estava, d'esquena al poble, no veia els nous edificis del Passeig, alts i pretensiosos: els hotels: «Xaloc» «Mar i cel», «Cala Xamosa», ni el grup grogós i mat de les casetes dels pescadors arrecerades a l'ombra de l'església. Ni les barcasses de la teranyina aclofades a la platja, ran de mar.

Somortes i irreals, com l'eco d'un altre planeta, arribaven, d'hom no sabia on, veus i remors llunyanes.

Testimonis d'una realitat incommovible, les ones, mig adormides, es feien i es desfeien al peu de la paret de contenció.

Efluvis de marisc i de varec podrits, rescalfats pel sol, exhalaven fètides emanacions que el foraster aspirava amb una certa complaença.

Tot allò era nou per a ell, i, alhora, vell, vellíssim, quasi etern, igual que si ho hagués viscut en vides passades o ho hagués de viure en vides futures.

Autor: Aurora Bertrana i Salazar
Indret: Illot del Cargol (Escala)

Es posaren a cercar les angleses. El Passeig de Mar el van fer d'un cap a l'altre qui sap les vegades. Exploraren la terrassa del «Glacier». Ficaren el nas a «La Sirena Alegre».

Aquest bar tenia pèssima anomenada. Hi havia gent forastera de mala estofa. S'hi engataven i armaven unes gresques imponents fins a la matinada. Unes noies soles, per molt angleses que fossin, no gosarien entrar-hi. «El Oasis» era diferent. Hi havia atraccions i s'hi ballava amb orquestra. Fins hi anaven botiguers enriquits, de La Cala, endiumenjats i amb la muller. El preu de les consumacions era molt alt. Ni en Biel ni en Rafel no duien prou diners per a entaular-s'hi. Però en Biel va decidir:

—Atalaiarem les taules des de l'entrada.

«El Oasis» estava instal·lat en un pati amb dues palmeres. Les palmeres no eren de plàstic. Per bé que velles, desnerides i empolsades, eren naturals.

Dos anys enrere, aquell pati servia d'establa. L'escombriaire municipal n'era el propietari. Hi guardava la mula i el carro de les escombraries. Algú li va suggerir que allí s'hi podia instal·lar un «dancing». L'escombriaire hi rumià algun temps. Recapacità que la idea era bona. Es decidí a posar-la en pràctica.

Havia trobat tot seguit un soci capitalista, el mateix que li havia suggerit la idea. I, en poc temps, els dos homes convertiren l'establa en un pretès oasi. La idea del nom, també era del soci. Perquè les parelles hi poguessin ballar hi feren construir una pista de ciment. Al voltant, hi instal·laren taules i cadires. De primer dansaven al so d'un tocadiscos, més tard, ja ho feren amb orquestra.

Al cap d'un any, l'escombriaire va presentar la dimissió a l'Ajuntament de La Cala. Va vendre la mula i el carro i adquirí un automòbil. Al cap de dos anys ja es feia construir una torre a la Punta.

Autor: Aurora Bertrana i Salazar
Indret: Carrer Enric Serra (Escala)

El carrer, com la majoria dels carrers de La Cala, era massa estret, construït molts anys enrere quan calculaven que hi passarien tres o quatre persones per hora. Aquell matí n'hi passaven a milers.

Autos i motos, tricicles comercials i bicicletes, s'obrien difícilment pas, a tocs de botzina i de clàxon, sovint a crits.

En un dels establiments nous s'exhibien bruses de niló, faldilles de tergal i de terlenka, en forma de tub o acampanades, pantalons texans per a home, per a dona i per a infant, cremes i líquids per a suavitzar i embrunir la pell, i, sobretot, postals de colors.

En arribar-hi davant, els grups de badocs, es feien més compactes.

A l'estanc ja no restaven segells de pesseta. Els remitents havien de franquejar cartes i postals amb combinacions complicades de velles sèries de vint i de quinze cèntims. La ressaca humana, homes i dones de totes les races, anaven i venien del taulell a la porta, de la porta al taulell. Sortien amb les mans ocupades amb vistes de La Cala, paquets de tabac, cigarrets de qualsevol marca, llumins...