Eumo Editorial (Vic), 1995
La notícia es va difondre per la ciutat i llavors sí que els amics i els admiradors varen gosar fer el gest de solidaritat i de suport que potser havien ofegat. O era un darrer gest d'interessos partidistes? Arribaren al poeta ofertes de cases de repòs per a treure'l del pis del carrer d'Aragó. El malalt va acceptar d'anar-se'n a vil·la Joana, un casal enmig dels boscos de Vallvidrera. Era el 17 de maig i el poeta complia 57 anys. Durant els primers dies podia llevar-se a contemplar des del porxo la nova primavera als arbres. Però la pau de l'esperit encara li fou negada. Intrigues d'amics i de família per raons de testament el varen torturar fins a les darreres hores. Pobre de béns materials, les disputes al peu del llit del moribund eren sobre el seu patrimoni espiritual; en realitat es tractava d'apropiar-se'l com a símbol. Tots el volien seu, els qui l'havien ajudat en els moments de dissort contra els qui l'havien cregut esgarriat i volien una darrera conversió. Les bandositats polítiques es repetien, sense adonar-se que Verdaguer ja era de tothom. El poble, a través de la premsa, seguia amb pietat l'agonia del poeta, mentre arribaven missatges i donatius que ja no el podien ajudar.
El dia 10 de juny a mitja tarda, després de repetits atacs de tos, s'asserenà una estona. Obrí els llavis per sospirar: Jesús, Jesús, empareu-me!, i expirà. Diuen que damunt els boscos de Vallvidrera sortí un raig de sol que il·luminà un moment les fulles envernissades de pluja.