Virgili & Pagès (Lleida), 1987
Bécquer i els seus companys arribaren al Principat provinents d'Aragó i, arribats a Lleida, seguiren la vall del Segre passant pel Pont del Diable, a l'engorjat dels Tres Ponts, prop d'Organyà. Aquest romàntic lloc, descrit per Piferrer a Recuerdos y bellezas de Espanya, degué impressionar a Bécquer d'on sembla que hagi tret el nom per a la seva primera llegenda; Segre amunt arriba a Bellver, tal com ens narra a La Cruz del Diablo, havent vist abans les ruïnes del castell de Sant Martí que guarda zelosament l'entrada a la Cerdanya.
Els dies que Bécquer passà a Bellver, li permeteren conèixer bé la població, parlar amb els veïns i escoltar les rondalles de la comarca, degué passejar per sota els porxos de la plaça Major, on hi situa la terrible lluita dels bellverencs amb l'endimoniada armadura, fins que dominada pel foc i les oracions queda convertida en creu; també es devia encisar per les muralles de la vila i la torrassa que servia de presó, on en el seu llòbrec calabós, els de Bellver hi tancaren l'arnès del mal cavaller; i en les seves passejades arribà fins a St. Martí dels Castells encimbellat sobre la roca que banya el riu, lloc ideal per ésser la fortalesa del senyor del Segre. Probablement visità Talló, l'antic monestir que li serviria com a lloc de residència de l'ermità que dóna savis consells al poble per vèncer el malefici de les seves desgràcies.
A la nit, a l'hostal de cal Patanó, davant la llar, degué escoltar moltes rondalles, entre elles la de l'impiu senyor de Gréixer i la de la Creu Roja, o potser les històries de trista memòria que deixaren a Bellver les repetides ocupacions franceses, com la de 1654-1660, en la que el dèspota governador militar de les tropes d'ocupació, Mg. De Salagunod, res no havia d'envejar al diabòlic senyor del Segre, foren escoltades pel poeta de les boques dels vells bellverencs.
Reemprès el camí, Bécquer i els seus companys creuaren els cims pirinencs per dirigir-se cap a Girona, les verdes valls, els majestuosos cims, les eternes glaceres impressionaren els ulls de Bécquer i en el seu desig d'abraçar en un fantàstic vol tota la bellesa del Pirineu, anà forjant la màgica cavalcada de Teobald de Montagut que l'eleva fins al cel, i que més tard farà magistralment Verdaguer en el poema èpic Canigó.