La Nostra Revista (Mèxic), 1946
Continuem, doncs, amb la nostra realitat; és a dir, amb els nostres records. 1900. Des de la mar es veu el port d'Alacant. El port vell, quan tan sols tenia dos braços, com els homes. L'altre braç, el nou, encara és a la pedrera. Encara no l'ha tret d'allí l'enginyer-cap de la Junta d'Obres del Port. Així, la seva abraçada de benvinguda als que arriben per mar té molt d'humana. Al port hi ha el Besòs, que és el nostre Normandie d'aquells temps. El Besòs és l'ordinari marítim de Barcelona. Correspon a l'època de les diligències de la Marina. Un se l'imagina arribant ple de pols de les carreteres i dirigint-se a l'hostal de la Balseta. Però el Besòs arriba per mar i no ve brut de pols. Tan sols porta la brutícia comercial estricta amb l'emmascarament de les seves glopades de fum. El comerç d'Alacant navega dins la seva clofolla. Els magatzemistes de teixits, que van dues vegades cada any a Barcelona per reposar les seves existències de piqués, batistes, percals i paños, i els representants de cases de maquinària i d'adobs i de fàbriques de farina, viatgen sempre en el Besòs.
Els dies que arriba de Barcelona al port d'Alacant tan sols matinegen els familiars dels viatgers. El matineig desvetlla l'apetit, i al banquet de pedra de la farola del moll sempre hi ha, en aquella hora, un vell que ven rotllets i malaenes, esperant tots els dimarts el Besòs, com si fos l'encarregat de preparar el desdejuni al vaporet amb llamineries alacantines. A les vuit arriba —amb retard— el Besòs. El port d'Alacant és ja brillant de sol, de reflexos de la mar, d'esparpells de rossos de carrabiners. Tufeja a bacallà, a amoníac, a solatges de vi, a marisc, a porqueria. El Besòs atraca, de punta, al costat d'un veler noruec que descarrega fardells de bacallà anglès. Es nota que és anglès perquè el porta un vaixell noruec.
Els dies que marxa el Besòs arriba al port d'Alacant el vaixell d'Oran. En baixen cavallers algerins que porten barret fort i guardapols, i senyores que s'han posat al cap una quantitat exagerada de fruites, flors i ocells. Es diuen madame Alberolà, madame Sansanó, madame Lozanó. Totes són alacantines. Oran és una mena de barri d'Alacant. En lloc d'anar-hi en el tramvia de mules, s'hi va en vaixell. Els passatgers del vapor d'Oran diuen txe i oh, là, là! Parlen el valencià en francès o el francès en valencià.
Als molls del port alacantí grinyolen les rodes dels carros de Torrellano, de Muchamiel, de Rebolledo, del Bacarot... Tocant a l'escullera i arrenglerades, dialoguen amb les seves banderes —peces de baieta groga, penjades a assecar als pals— les barques de pesca de les parelles. Porten noms de dona: Remedios, La joven Lolita, Las dos Maüldes... Un fogó a la popa, amb una perola de peix. Perfum inoblidable!
Vell port d'Alacant! Des del vaixell dels emigrants es veuen les teves llums, com ara el veiem nosaltres, blau i llunyà, amb «cel de mar i blau de mar... —digué Miró— ...traspassat de Mediterrània.» Hi ha ara una fragància de geranis i de gessamins alacantins, una festa d'ametllers florits... Sentim els cargols de mar a les platges del Postiguet...
A mi no m'estranyaria gens —tot és tan real i viu en el record!— que en aquest moment, en enllestir aquestes quartilles, truqués a la meva cambra el moro de pedra del castell i em portés, com a present de Nadal, un cistell de dàtils.
Alguns amics que pogueren sortir de França cap a Mèxic em —digueren que en passar de nit davant les costes alacantines, el vaixell que els duia a Casablanca, per a portar-los després a Veracruz, navegava tan a prop, tan a prop de terra, que van veure les llums de l'Esplanada d'Alacant. Les van veure, realment? És a dir, ¿les van veure en l'Esplanada o en el pou encantat dels seus records, al fons del qual tremolen els estels misteriosos de les nits del desterrament? ¿Veieren, de debò, les llums elèctriques de l'Esplanada —dàtils lluminosos de les seves palmeres— enceses per a saludar el vaixell d'emigrants, o veieren els focs follets de l'imaginari cementiri dels nostres màrtirs? Focs follets, focs enfollits, diuen els francesos, i potser sigui així, perquè tot sembla follia.
De nit, des del vaixell d'emigrants, també es pot veure, encara que no es vegi —quantes coses són les que es veuen a quinze mil quilòmetres distància!— el perfil del moro del castell, que en els dies clars, mediterranis, es retalla, net i daurat, contra el cel blau alacantí, com un camafeu. Vell conegut nostre, aquest moro en silueta! Quan, en dies futurs, la gent haurà de preguntar-se qui és aquell personatge desconegut del bust oblidat en una plaça o en un jardí, ningú no haurà de preguntar-se, en canvi, qui és aquell moro del castell, amb el seu auri turbant de pedra. És, tal vegada, el moro que porta a Alacant les arenes d'Àfrica que formen la seva terra, i les palmeres i els magraners i les figueres dels seus horts. Tot això ho porta secretament, a la nit, cavalcant sobre les ones. ¿Què té de particular que un moro de pedra vagi muntat al llom flonjo i escumejant d'una onada mediterrània? Ho fa per portar aqueixes fantasies vegetals que ens donaran figues —gotes de mel— i magranes —gotes de sang— i dàtils —dits de llum, va dir et poeta àrab. Si tot això no fos realitat, el món s'enfosquiria en la prosa més lúgubre i en la desil·lusió més negra i sinistra.