Vigatans i botiflers

Editorial Barcanova - 1992 - Barcelona

Autor: Maria de Bell - Lloc
Indret: Santuari dels Munts (Sant Agustí de Lluçanès)

Aixís emprengueren via perdent moltes hores per a arribar a Munts, doncs tenien que cercar totes les marrades per raó dels animals. En Met parlava pels colzes i en Jeroni li feia bona xica de companyia; en Carlets caminava trist i callat com tenia per costum; i en Guillem, perquè no li vinguessen ganes de respondre a tot lo mal que deien dels vigatans, anava un xic adelantat xiulant i cantant i donant tot sovint varasses a les mules perquè anessen més de pressa.

Amb un raig de sol que estavellava, arribaren a Munts.

-Ermitana -cridà en Met abans d'entrar-hi-, veieu què és lo que ens podeu donar, que venim amb gran talent.

-Ai, bon home!, ben poca cosa tinc; entre pobres que som i que el poc que tenim nos ho prenen, no sé pas si tindré res per a donar-vos.

-I qui vos ho pren?

-Qui ha de ser! Aqueixes tropes que van i vénen i li fan traure a un lo que té i lo que no té: dies hi ha hagut que em só quedat sense ni una molla de pa a casa, i això que era pa d'aglans que Déu ne dó, al que no crec que hi estessen acostumats los que me'l vingueren a cercar.

L'ermitana entrà dins i en Jeroni, atansant-se a en Met, li preguntà:

-Voldries dir-me per què ens has dut aquí?

-No saps que jo quan faig les coses -respongué en Met- ja sé per què les faig? Mira, he sapigut que les dels papers se dirigien per aquestos encontorns, i com que aquesta muntanya és molt alta i domina molta terra i jo tinc la vista molt fina, no se'm podran escapar. I ja saps que tindrem bona paga.

-Però, com ho has sapigut?

-Que et penses que dormo? Sempre vos penseu tots plegats que el vi em fa mal, que haig de dormir o que totes les raons que moc són perquè no sé lo que em pesco. Res d'això: jo ja sé tot per què ho faig i en quant al vi, som antics amics perquè em puga fer mal i tinc la clepsa molt forta.

I en dir això es colpejava el front amb lo puny clos i rient amb totes ses forces.

-Sí, però per més que em diguis, no sé a què venia ahir a Montesquiu lo moure aquell esvalot, que amb un xic més nos fas penjar a tots nosaltres.

-No en tenia cap por: ja sabia jo que per aquells volts rondava una columna de cavalleria, que ja els hauria arreglat si ens haguessen provat de fer lo més mínim. Ja saps que ells sempre perden: que el qui rep és un vigatà?, amb una multa d'uns quants sous, n'eixim; ells, que proven de tocar-nos un sol fil de la roba, paguen amb la pell. La llei del més fort! Jo vaig conèixer ahir a Montesquiu los partidaris de l'Arxiduc...

-Que eren tots -va interrompre en Jeroni.

-Sia lo que vulla -seguí en Met-, ja saps que ens paguen bé quan esbrinem les opinions dels pobles; si els succeeix res de mal als de Montesquiu, ells se'n tenen la culpa. Allí vaig saber lo dels papers i l'opinió d'ells, que alguna cosa em valdrà.

I dit això, en Met donà una empenta a en Guillem, que, un xic més apartat d'ells i al peu del cingle, contemplava extasiat lo magnífic panorama que davant de sos ulls se desplegava. I fent-lo entrar dins la casa:

-Mestressa -digué-, aquí teniu un minyó ben devot, que a ben segur vos comprarà alguna medalla si en teniu per a vendre. I entretant que ens aparieu lo menjar, deixeu-lo que pregui a la Mare de Déu.

En Guillem no va respondre. Mes quan l'ermitana hagué obert la porta de la capella, s'hi ficà i agenollant-se davant la Verge li pregà per la seva mare, de la que més i més se'n recordava com més se n'anava allunyant.

«Pobra mare! -pensava-. Ella ja es creu que si no só a Barcelona poc me'n falta i que, fora de tot perill, ja estic al costat de l'oncle. I tal vegada, lluny de tots, ara comencen mos perills.»

Perquè, ¿què podia voler d'ell en Met si no alguna cosa de mal? O bé el volia vendre com a partidari de Carlos terç, o enganxar-lo a les tropes del d'Anjou o lo que era pitjor, fer-lo anar d'una banda a l'altra en sa companyia espiant als vigatans cosa que no volia fer per res del món.

Trist i apesarat, pregà de tot cor a la Verge que l'apartés de semblant companyia. I, més aconsolat, resolgué fugir dels espies a tota costa.

Autor: Maria de Bell - Lloc
Indret: Castell de Centelles (Sant Martí de Centelles)

- I encara com vos hi esteu aquí?

- Com que som tan pobres, no podíem pagar l'arrendament enlloc. Lo majordom del comte de Centelles nos va dir que si volíem venir a habitar lo castell nos hi deixaria estar sens pagar res, solsament que tinguéssem compte que no hi vingués ningú a acabar-lo de malmetre. Si no fos això, ja podeu dir que no ens hi estaríem. Passem una por, de vegades!

Després de sopar, tractaren de dormir. Aquella nit la passaren com Déu va volguer, mes l'endemà bé fou pitjor. A Centelles, a Tona, a Balenyà i per tots costats hi havia tropes d'en Tessé; lo mateix poblet de Sant Martí n'estava farcit, i plens de ràbia els francesos de trobar les cases deshabitades, hi calaren foc. Del castell pareixia que no se'n recordaven, i ses hostes miraven des de les muralles tots sos moviments, i les pilastres de fum i de flames que aquí i allà es destacaven entre els espessos boscos i amenaçant convertir-ho tot en una immensa foguera.

Passaren lo dia examinant l'antiga fortalesa. Entre tramuntana i ponent hi havia la porta per la que havien entrat; dessota de la porta, i com a una tercera part de la pujada, es veia lo pont que ajunta la muntanya esberlada a sa meitat, al fons de qual barranc mormolaven les cristal·lines aigües d'un torrent que emmirallava corpulents roures, salvats sols de la destral per sa posició perillosa. En lo pati i a la dreta de la porta hi havia la capella dedicada a la Mare de Déu amb un graciós i enlairat campanar. Donant la volta i de cara a migdia, les habitacions de la Paula i una munió de sales i cambres enterament deshabitades que miraven als patis o bé, com les de la Paula, al poble de Sant Martí. A la part de davant hi havia les cambres anomenades del rei moro, la principal de les quals estava tancada per una massissa porta de ferro. A dintre d'ella i adossada a la paret, una escala de caragol pujava dalt d'aquella roca quadrada i de singular grandor a on hi havia la talaia. Des d'allí es veien, com petits turonets, l'altíssim Tagamanent i el castell de Tona; s'obiraven, també, molts pics del Pirineu gairebé nevats i es dominava completament tota la Plana de Vic i la major part i del Vallès.

Autor: Maria de Bell - Lloc
Indret: Santuari de Sant Sebastià. Sentfores. (Vic)

I com que els bagatges no caminaven gaire, ja era tardet quan arribaren a Vic. L'Isidre s'encarregà de buscar-los posada i matxos perquè de bon matí de l'endemà poguessin anar cap a Granollers. - Si per cas no trobo homes per a acompanyar-vos, perquè sent el temps de batre bé podria ser, el meu germà Isidret, que és el traginer de casa, de la teuleria, ja us hi acompanyarà.

Al cap d'una estona tomà amb un home dient-los que ja tenien allí el traginer que les acompanyaria i que fessin els pactes; i al mateix temps, els féu saber com corrien un bou a la plaça, cosa que semblava entusiasmar-lo molt.

- Ho veiessis! -deia a en Guillem-. Ho has vist mai? No? Doncs, mira, vés-hi; sí, tota la plaça està de gom a gom. Sí, si veies el bou com corre i la lleugeresa dels minyons que li fan babarotes amb les seves roges i morades faixes! D'allò en dic córrer, ai minyó! Si per cas n'hi ha algun que no va prou lleuger, quin cas de riure! Vaja, vine, vull que ho vegis, sí, qui sap si ho veuràs mai més. [...]

I dit això, ell i en Guillem se n'anaren a veure córrer el bou.

Per davant de cada església que passaven, que hi són més espesses que les de Roma, bons aplecs de dones de totes edats amb les seves gracioses caputxes, entraven o sortien de fer el viacrucis. En Guillem les mirava passar amb la seva carica picaresca i amb els ulls vius com els de la mostela.

-Ja te les pots mirar -deia l'Isidre-, són més traïdores si les coneguessis!

En Guillem se'n reia. Les voltes de la plaça estaven plenes de gent; gatzara com aquella no l'havia vista mai. L'Isidre hi deixà en Guillem recomanant-lo a un dels seus coneguts i, amb les dues burriquets, se n'anà cap a la Guixa perquè ja era molt tard. Poc temps feia que el nostre minyó i el teuler s'havien separat, quan aquell reparà una gran mudança a la cara de la jovenalla un xic abans tan alegre.

- Què succeeix? -preguntà.

- Poca cosa; que el mariscal de Tessé encara no és una hora lluny d'aquí per la part de Folgueroles i, com que el nostre jovent està per tabola, crec que en comptes de bou correrà el francès.

- Sí, però heu d'anar en compte, ja que crec que té molts homes i molt ben armats, i vosaltres no sou gaires.

- Allà on falten armes i homes, hi sobra cor! -digué el vigatà amb un aire que no esperava rèplica. [...]

En saber la nova que els francesos eren tan a la vora i havent-li dit que segurament posarien setge a la ciutat, Margarida féu buscar el traginer per anar-se'n de seguida. L'hostalera li representava els perills d'anar de nit i com era molt difícil que les trobessin a casa seva en cas que hi entressin les tropes de Felip.

Quasi havia consentit la dama de quedar-se, però quan sentí el nom de Tessé com qui comandava l'exèrcit francès, instintivament es posà davant de la seva neboda, com volent-la resguardar d'algun perill.

-Anem-nos-en -digué-, anem-nos-en tot seguit. El traginer exposà que ell no hi podia anar, aquell vespre, i que l'endemà tampoc si era cert allò de l'arribada dels francesos, puix que estava acostumat a fer-los cara i no se'n volia anar. I encara que el pregaren molt, tot fou en va per fer-lo eixir. Per fi, després de molt i molt cercar, trobaren dos matxos però sense mossos; només un vailet d'uns dotze anys, fill del traginer, digué que les acompanyaria fins a Centelles, des d'on se'n tornaria cap a Vic amb el matxos.

Les dames ho acceptaren; pujaren a cavall i junt amb en Guillem agafaren pel camí de Malla, que era dolentíssim, al mateix temps que la nit fosca, per poder caminar seguit.

Autor: Maria de Bell - Lloc
Indret: Claustre (Vallbona de les Monges)

Tessé, després de saber la fugida de Carme, sens que pogués esbrinar on era, tornà a França, on el reberen amb molt poca bona voluntat. Se li seguí causa que li anà bé gràcies a les seves bones relacions i antics serveis. La seva estrella s'havia eclipsat completament i havia perdut la gràcia de Lluís. Pocs amics li quedaren i quant a les dames que en altre temps estaven desitjoses dels seus obsequis, altres nous galantejadors les tenien guanyades. Disgustat de tot això, no sent tampoc massa jove i més vell de disgustos que d'anys, es retirà enterament de la política i de la cort i acabà tristament els seus dies en una hermosa casa de Saint-Germain. No direm pas si el remordiment o el record de Carme venia sovint a trencar el seu somni; direm tan sols que, ben aviat, el seu front fou cobert d'arrugues i blanca la seva testa.

Carme prengué el vel al Reial Monestir de Vallbona, de la província de Lleida i arquebisbat de Tarragona, on, al cap de poc temps, se li ajuntà la seva tia Margarida. Allí, enmig de les arcades gòtiques i dels encensers que boires de fum pujaven fins al cel portant entre elles els precs de les castes esposes de Déu, passaren la seva vida pregant per a aquells que tant havien estimat en vida i als qui recordaven amb aquella dolça tristesa pròpia de les ànimes resignades.

Quant als herois de la guerra que tantes proves de valor havien donat, els uns moriren al camp de batalla; els altres acabaren els seus dies a l'exili, lluny d'aquella pàtria per la qual tant havien sofert; i altres, com en Bac de Roda, foren penjats com a traïdors i lladres sols per haver lluitat per la pàtria independència.

Déu els perdoni, Déu els doni glòria, així com també a la seva terra.

Autor: Maria de Bell - Lloc
Indret: Plaça de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona)

Al migdia estaven ja les tropes del d'Anjou possessionades de la muralla que s'estenia des del convent de Sant Pere fins al baluard de Llevant. Mes des de les cases de la Ribera se'ls feia un granejat foc que els destorbava en gran manera de passar i desfer les barricades i d'obrir trinxeres.

Rabioses les tropes enemigues, sens escoltar la veu dels seus caps i mogudes, també, per la cobdícia, s'entregaren al robament i al saqueig enmig de la confusió i el desbordament dels soldats. En veure això, el conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, agafà la bandera de Santa Eulàlia i alçant-la als crits d'entusiasme dels catalans i jurant morir defensant-la, seguit d'innombrable multitud es precipità a la bretxa del Portal Nou, on ja hi trobaren el conseller en cap Rafel Casanova; mentre Villarroel, com si sols fos un soldat, lluitava entremig dels altres al barri de la Ribera, on els francesos ja havien començat a entrar. Darrere de Villarroel seguia un jove, tan jove que semblava un nin, enarborant el penó de Sant Jordi.

Tornant així, sobtadament, a la càrrega quan els francesos els creien enterament abatuts, aconseguiren els catalans desallotjar-los del baluard del Migdia i del monestir de Sant Pere i els causaren horribles estralls i de no haver estat Mr. Yllon que assolí ajuntar els dispersats, segur que la victòria del matí s'hauria convertit en tristíssima derrota.

Els quedava, amb tot, el convent de Sant Agustí quan el jove de l'estendard l'enlairà com havia fet Feliu de la Penya amb el de Santa Eulàlia i cridant: «Via fora l'estranger!», es llançà amb tanta fúria seguit d'altres valents que, als pocs minuts, ni rastre allí quedava que no fos de sang dels partidaris de la casa de Borbó. El penó de Sant Jordi onejava dalt del cim d'una torratxa guardat pel valent jovencell que l'hi havia plantat.

Onze vegades en l'espai de dotze hores fou perdut i recobrat el baluard de Sant Pere; cinc vegades la bandera de Santa Eulàlia, que era el símbol de la victòria, fou desallotjada d'aquell lloc i altres tantes l'incansable braç de Feliu de la Penya tornà a plantar-la triomfant.

Eren les sis de la tarda i des de les quatre del matí que es lluitava sens treva ni descans; rendides les forces dels barcelonesos, els enemics ocupaven ja més de la terça part de la ciutat, i els arribaven a cada moment noves tropes. Greument ferits el conseller en cap Rafel Casanova i el general Villarroel, i amenaçant el de Berwick de posar foc a la ciutat per tots quatre costats, aparegué dalt de la casa de la Diputació, entremig del foc i de la fumarel·la, una bandera blanca; per la qual cosa Berwick preguntà als de dins si volien rendir-se. Els tres diputats encarregats del missatge li respongueren afirmativament amb la condició que els havien de guardar tots els seus furs i drets, inclosos els que els havia concedit Carles III.

Furiós Berwick en sentir que, en lloc d'admetre les proposicions que ell havia d'imposar com a vencedor, eren ells els vençuts qui, imperiosament, les imposaven, cridà amb gran ràbia:

—Mateu! Cremeu!

Des d'aquell moment, la ira de l'exèrcit no tingué fre i una nit de sang i carnatge seguí l'onze de setembre de 1714