Vilaniu

Edicions 62 - 1985 - Barcelona

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Plaça del Blat (Valls)

Per fi el castell arribà a atracar-se al balcó; i, seguint el costum de la terra, l'enjaneta saltà als braços de l'amo de la casa entre els aplaudiments de la gernació de baix. Animat el general per l'exemple, prengué també amb els seus l'aixecador. Mentre sogre i gendre donaven estrenes a un altre, el quart i el terç escalaven el balcó, aferrant-se el primer a la socolada de ferro i guanyant la barana amb contraccions prodigioses, puix son company, no arribant ni a la pedra, se li havia penjat als peus per seguir-lo. La gralla féu son darrer cant amb veu trèmula, els timbals acabaren amb un llarg redoble, i, botant a terra el segon, es deslligà aquella immensa garba d'homes que ofegava els de baix. La massa humana que durant tant de temps havia format aquell tot compacte, es destrià llavors com per encantament, i es restablí en la plaça la suau remor de cent converses alegres i aquell formigueig marejador a què es lliuren les multituds abans i després d'un espectacle. Arreu els grallers (que, per dissort del bon gust, van postposant les tonades característiques a cants artificiosos que ni s'adapten a la modulació de llur instrument ni mouen com aquelles les fibres de llurs cors) romperen en una marxa d'òpera italiana, i, a son compàs, abandonaren els castellers la plaça portant darrere d'ells bon estol d'aficionats. Però, encara no havien trencat pel carrer de Santa Maria, amb el qual fa cantonada la casa Galceran, que ja atabalava la plaça, redoblant sense parar, un timbal destrempat, i la gernació feia ample rotllo als Diables: ells, també, volien fer llur ball. Arrenglerats en doble filera, i presidits per Lucifer i la Diablessa, anaven i venien amb compàs adelerat. Es paraven arreu; eixia un dels diables, vestit, com tots, a manera d'arlequí antic, però amb caputxó i banyetes; enlairava la maceta, i, movent-la a compàs dels passos curts i trencats amb què caminava, anava salmodiant un parlament en vers, salpicat d'epigrames desvergonyits contra la gent de la vila. I el ball acabava amb un foc granejat de carretilles que, a la claror del dia, petaven, i fiblaven la pell del descuidat espectador, sense causar a la vista cap efecte artístic.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Plaça del Blat (Valls)

Ben aviat, enmig de la gentada, s'obrí un petit clap, al cen-tre del qual es col·locà un home espitregat, ample de pit, de coll robust, massís de cames, nervut de braços i de cap petit (personificació vivent de l'Hèrcules mitològic), qui, amb la major naturalitat, es disposava a ésser la pedra fonamental de la columna humana que anava a erigir-se. Dos més, rivals de la seva fortalesa, es brindaren a servir-li de crosses agafant-li els braços, que col·locaren sobre llurs espatlles. Així posats, almenys una vintena d'homes s'agarbonaren a 1'entorn d'ells tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la voluntat, constituïa una sola massa, tan compacta i resistent que ni d'ull de serp. Ací i allà, escalaven el primer home que tenien davant joves i xicots de totes mides; i, encara no es veien segurs dalt de la pacient espatlla, emprenien, com per un pla pedregós, airós camí cap a aquell pedestal, passant per damunt de les espatlles de l'apinyada munió que s'oferia sense esforç, ni girant tan sols el cap, a servir de camí públic. La gralla començà la tonada del castell, el més resistent dels que venien caminant per damunt de la gent anà a posar-se dalt les espatlles de l'hèrcules, i, en menys d'un Jesús, es veieren aixecar-se cent braços d'acer del pedestal, i encastar-se a les pantorrilles d'aquell segon altres tantes mans ossoses i aferradisses com les urpes del lleó. Sota d'aquella piràmide de braços tibants desaparegueren els caps dels que formaven fonament. Un hom no sabia què admirar més d'aquells titans: si la forca muscular de què anaven a donar prova, o bé la resistència de llurs pulmons, que durant tant de temps lluitarien amb l'asfíxia. Mentrestant el segon estenia els braços, mantenint amb ells l'equilibri, com un funàmbul amb el balancí, i el tercer, al so de la gralla, que havia emprès la segona estrofa del seu cant, escalava ses espatlles pausadament. En posar-se dret dalt d'elles, sentí les urpes del segon com se li aferraven a la corba dels genolls per apuntalar-lo, i espera, estès de bra-ços, el quart, que ja anava enfilant-se per la seva esquena mentre la gralla tocava la tercera estrofa. Tocà després la quarta, i la cinquena, a mesura que anaven escalant i augmentant la columna el quart i l'aixecador o penúltim. Llavors era de veure com, al compàs del castell, creixien l'entusiasme i l'expectació de la multitud. El segon podia amb prou feines sortejar, amb el seu enginy de casteller, els balanceigs que l'ascensió de nous individus produïa al cas-tell, cada cop més alt. Aquell feix de braços més forts que el ferro li sostenien les cames en la més absoluta immobilitat, però, de genolls amunt, el cos li brandava de davant a darrera, i sols amb la seva voluntat, més puixant encara que les seves hercúlies forces, podia dominar la tendència a aclofar-se que als genolls i a la cintura li imposava l'enormitat de pes i de balanç. —Ai, ai, ai! —exclamaven els mes llecs en veure el tremolor que ocasionava la pujada de l'enjaneta. —Animo!, avant, avant! —cridaven els altres. I l'enjaneta, nen de nou anys, angelet que havia de coro-nar aquella columna de la supèrbia humana, seguia sa penosa ascensió com un gat de mar per l'antena d'un vapor fuetejat pel vent, sense mirar a baix, on tenia el perill, sinó a dalt, on tal volta veia l'esperança allargant-li aquella mà invisible a què deu l'home ses majors empreses. Cada balançada del castell, la més imperceptible genuflexió d'un casteller, produïa en aquella mar de gent un corrent secret que esglaiava els cors i acabava esbravant-se pels llavis en una remor sorda i perllongada com la de les ones. —Avant!, avant i fora!, cridaven de baix. I la gralla ajudava a l'encoratjament estirant la cadència de ses darreres notes tant com ho consentia el pulmó. De sobte esclatà un picament de mans universal: l'enjaneta estava dempeus dalt de l'aixecador, i, mig aclofada encara, feia amb els braços aquell moviment d'ales que en-tre els de l'ofici s'anomena l'aleta. La gralla amb una nota prima, perllongada i estrident com el gemec suprem d'un gran esforç vençut, acompanyava aquell senyal de triomf. El castell estava fet: calia només restablir l'equilibri, posar--lo a plom; i dret, enterc ja l'enjaneta amb sos bracets en nanses, calgueren sols petites inflexions de cos, impercepti-bles a l'espectador indocte en la matèria, per a aconseguir-ho.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Can Sagarra (Valls)

Quan les Oques hi arribaren, la casa Montellà sobreeixia ja d'animació: tot l'altar de la Concepció hi havia fet cap; els seus balcons estaven convertits en «boniques toies d'escollides flors», segons feliç expressió de don Tomás Riudavets, un conco encartonat de Vilaniu que, malgrat els seus seixanta anys i figura de Quixot desgairat, rondava sempre, fet un mico, entre faldilles, vestit de llampants colors, carregat de potingues i cosmètics. Donya Rosa Montellà, que, com la seva filla, es desfeia per obsequiar tothom, se n'emportà les dues elegantones al balcó de l'esquerra, on seien les mamas, entre les quals hi havia donya Francisca. Però aquelles trobaren ben aviat que no era pas aquell balcó el lloc que els pertocava. «Què hi havien de fer, les reines de la moda, entre aquell munt de carcamals embolicats amb faldilles de setí de l'any quaranta i mantellines de l'antigor? Elles volien destacar entre les poncelletes empolainades, entre aquelles carones fresques coronades de flors i ruixes vaporoses.»

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Església de Sant Joan (Valls)

Acabat l'ofici, retirades ja les autoritats amb el mateix soroll que les havia acompanyades al temple, la jove Rodon, més maliciosa i astuta que la pubilla, procura atreure-se-la per anar a veure els castells a casa en Montellà. Si-tuada, aquesta, davant de Ca la Vila, era la que millors balcons tenia per a contemplar l'espectacle. La pubilla Tàrrega, no endevinant el fi que la proposta encloïa, es negava a ficar-se, aquell dia, a casa d'unes amigues de la Galceran, «on, sens dubte, sentiria elogis temuts, i on ni tan sols podria donar-se el pler de fer morir d'enveja la rival. Perquè ben segur que, quan s'havia presentat a l'església tan senzilla, era que tenia el propòsit de tornar-se'n directament a casa a fi de ben parar la taula del governador.» Però com, tot discutint, trobés a «sa amiga» menys ben posada del que de lluny li havia paregut, i cregués que, a son costat, aquella havia de quedar no poc desmerescuda, acabà no sols acceptant, sinó trobant que, ben comptat i rebatut, no hi hauria pas millors balcons, en tota la placa, que els de casa en Montellà.

—I sí, filla!— exclamava triomfalment donya Mercè Rodon tot fent com qui es posa bé el medalló d'or penjant del collaret, a fi que la pubilla hi fixés l'atenció—; per anar a qualsevol altra casa hauries de travessar la placa. I ¿qui la travessa, amb aquestes empentes?

—Quin medalló mes hermós! —féu la pubilla trencant-li les raons, no tant per fer-li pler com per esbravar involuntàriament la preocupació que en aquell instant la dominava. «Ella no l'hi havia vist comprar, aquell medalló.»

—T'agrada? Ara me'l va regalar en Pepet. —I, dient això, agafà, amb els dits enguantats de lila, el joiell (que era de les dimensions i forma d'una cullera), i l'acostà a l'ami-ga com si volgués donar-li una cullerada més d'enveja. Una i altra, farcides d'or i pedreria, d'una llambregada es passaren revista a tota l'argenteria que ostentaven com aparadors ambulants.

—Veus? —seguí donya Mercè, endolcint la beguda amb una veu tan melosa com pogué—; sortirem pel portal del campanar, travessarem el carreró d'En Simonet, i d'un salt som a la porta falsa que té en Montellà al carrer del Reixat Vell.

La pubilla oposà, encara, que el seu marit no podria pujar-hi; però donya Mercè insistí que no hi feia res: que en Rodon tampoc no tenia el propòsit d'anar-hi. «Ja les deixarien a la porta.» Feren una senya als marits i eixiren, deixant el temple ja gairebé desert, sa prou pesada atmos-fera carregant-se més i més amb el tuf oliós de cent cremells fumejants.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Cooperativa Agrícola (Valls)

La casa dels Galceran ocupava tota l'ala de la plaça de les Monges paral·lela al convent del Carme. Aixecada a les darreries del divuitè segle, participava alhora de la grandiositat de línies de les construccions de Carles III i de la pobresa d'ornaments que caracteritza les de Carles IV. El seu davanter, molt més llarg que alt, denotava en les seves obertures un entresòl il·luminat per sis finestres quadrades i simè- tricament compartides en ambdós costats d'un portal grandiós, tot de pedra, amb els mateixos relleus i rebuscat casament de rectes i corbes invertides que tenien els enquadraments de l'època. Set grans balcons de marc esgrafiat en l'argamassa donaven llum al primer pis; i, a despro- porcionada altura, altres tants, ovals, revelaven l'existència del pis segon i darrer, sobre el qual s'estenia una feixuga cornisa amb desmesurades carasses que sostenien, en llurs boques, negres canals de ferro, com monstres que, ajaguts a la teulada, contemplessin el carrer, tot maste- gant el canó de capgirades pipes. Fora d'això, sols adornaven aquell extens frontis les baranes de ferro cargolat que servien d'ampit als bal- cons, i uns grups mitològics, de dimensions desproporcionades, que una mà ignorant havia perfilat en els grans panys de paret. La plaça de les Monges, que s'estenia al davant, era prou ampla per a deixar dominar d'una sola ullada aquell gran casal. Era, no obstant, trista i solitària per trobar-se més arrambada a un cap de la vila que no pas al mig. Però aquella casa i la portada barroca de la capella del Carme, la qual estava situada al cap del convent (com tots sever i amb certa fesomia de presó), donaven a la plaça un caràcter monumental que no es trobava enlloc més de Vilaniu. Quatre humils casetes de menestra- lia es miraven de fit a fit des de les altres bandes de la plaça, i, enmig d'aquesta, tres rengles de plàtans escarransits i alguns fanals bruts eren eloqüent mostra de la policia i ornament que a Vilaniu regien.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Cooperativa Agrícola (Valls)

Per a habitar les espaioses i altíssimes sales d'aquell pis calia una nombrosa família. Les veus hi ressonaven. Si s'hi entrava de nit amb un llum, lluny d'aclarir-les, servia aquest per a escampar-hi ombres antipàtiques que, desperfilant els cossos d'on partien, s'estenien pel trespol, per les parets, pels sostres, en formes fantàstiques, gegantines, esfilagarsades; ombres que es bellugaven, creixien, s'eixamplaven, es reduïen o s'esqueixaven al tremolor del flam; que allí escantellaven horriblement un bust de marbre, més ençà escamotejaven un mirall, emmascaraven una galta d'un retrat, esqueixaven una cortina, partien una cornucòpia, amagaven una taula, mig trabucaven un tamboret, i, a la interposició d'una mà inquieta, aixecaven per parets i sostres tot un vol paorós d'ocellots negres que feia aturar el pas amb una mena d'ensurt. Després, a l'hivern, el fred s'ensenyoria d'elles amb tal imperi que ho gelava tot: gelava l'oli dels rellotges, des de sa entrada muts, assenyalant sempre una mateixa hora, com avassallats per la mort, o heralds d'una eternitat anticipada de fredor, de paralització, de silenci; gelava les pedres, els ferros de les xemeneies, on era inútil provar d'encendre res: una bufada de vent, ama-gada al canó, venia de dalt i gitava als ulls, als tapissos, per damunt dels mobles, la cendra; convertia la blavosa flama en un foc follet que fugia burlant-se de qui es trobava allí, feia espeternegar la llenya, i, després d'estendre damunt d'ella un agramant de daurades guspires, deixava la llar convertida en nínxol buit.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Casa Ortega (Valls)

I els porta darrere el mas. Un verita-ble bosc de garrofers amagava la part més rús-tega, però més pintoresca, de la finca. Allí hi havia la casa dels masovers, els cups, corrals, estables i pallers: un munt de construccions de color de crocant, de silueta escalonada, que arbres de cent menes soplujaven amb amor. Una eura de gruixuda soca s'havia arrapat al davanter incrustant-hi un colossal ventall; dins la cort dels porcs un desmai hi abocava sa grisa cabellera; una nuosa parra formava tenderol al galliner destacant son verd gemat sobre el fons negre d'una alzina. I encara, per damunt de les teulades, treia son gegantí plomall un pollancre que tant semblava d'or a la claror del sol com d'argent en banyar-lo la lluna. El torrent dels Rossinyols borbollava sorollós allí a dues passes, i un formigueig d'aviram i bestiar omplia de vida tot aquell racó.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Indret: Bosc de Peixets (Valls)

En efecte, al peu de la carretera començava a albirar-se ja la llarguíssima tanca emblanquinada de la finca. Damunt d'ella, un rengle d'oliveres treia ses apomades copes de verd cendrós. Les eugues l'assoliren en dos minuts, i desfilaren bona estona davant d'ella, llançant sobre la calç l'ombra, plegada en angle, de tot aquell aparell al trot.

Al mig de la tanca, dues pilastres, que acabaven amb grans copes de ferro fos, sostenien el reixat, que era ja obert. Giraren les eugues, i engolfaren el caminal que menava a la casa en capritxoses giragonses, sempre sota una volta de plàtans entrebancats que tenyien la claror d'ocre verdós, i a la suau remor de l'arena, que, al pas del carruatge, rondinava com un ruixim. A una i altra banda, rosers de tot l'any, troanes i mirambells amagaven les terres de conreu; però encara alguns capsbrots de les vinyes s'atrevien a guaitar per damunt d'aquells vorals, com tremolosos de curiositat. Hi havia, a dalt dels arbres, una xerradissa estrepitosa d'ocells. [...]

A la fi desembocaren en una plaça en forma de mitja lluna, també arenada. Un noguer secular ocultava mig davanter de la casa, que ocupava el diàmetre del semicercle. En baixant del cotxe, hom la veia tan gran com era, plantada com un castell entre la capella i la cotxeria, que es redossaven humilment a l'empara d'aquella matronassa. La torrada calç de son davanter li dava cert aspecte de maduresa que esqueia a ses proporcions. No tenia sinó baixos, primer pis i golfa; reixes a baix, balcons a dalt, finestres més amunt; i el fustam d'aquestes obertures era pintat de verd, un verd ja begut pel temps. Damunt del balcó del mig, un rellotge de sol feia reflexionar amb aquesta inscripció llatina: Cogita.[...]

Interiorment, la casa era còmoda, però ni luxosa ni elegant. A baix, sales, menjador i cuina; els dormitoris a dalt.

Altrament, la capella era petita: una garita d'obra amb sa porta morada, una roseta, i, al cim del capil, la campana, penjant de dos muntants de ferro forjat. La cotxeria s'estenia a l'esquerra, donant terrat al primer pis i obrint al davant una gran portalada d'arc rebaixat i feixucs guardacantons. Voltava la mitja lluna un passeig de rodones acàcies que servien de para-sols al llarg pedrís que dibuixava l'arc del semicercle. El pedrís tenia per respatller un reixat de canya que encoixinaven flairoses plantes enfiladisses. Al mig, el pedrís es partia en dos per dar entrada a l'hort, que allí al peu estenia, fins a perdre's de vista, son ric mostrari d'indianes fosques.