Editorial Barcino (Barcelona), 1994
La iglésia parroquial queda al mig de la vila amb son campanar, que és quadrat, amb dos finestrals per part amb una petita cucurulla sobre de enrajolat de València. Lo interior de la iglésia és capaç, en la que se venera en lo altar major dins de son camarín una molt miraculosa i piadosa imatge de Cristo crucifícat, la qual és tota casi negre, y se li reparen a algunes com gotes de sang, que jo he vist i adorat a aquella sagrada imatge del Redemptor. Lo pedestal d'aquell altar major és de marbre molt primorós, amb l'acció al viu d'uns com atlantes que lo aguanten al coll bo i arrupits. La portalada i frontispici de la parròquia és vistosa i en lo més alt queden per remate algunes figures de pedra i, d'estes, la de la Mare de Déu en sa Puríssima Concepció. Queden altres dos iglésies i convents en la vila, a saber: escolapios i agustinos calçats. Hi ha una prou bella rambla en Igualada, que la circueix per fora.
Molta part del terreno se rega per la còpia d'aigua de una sèquia, el que està plantat de moltes vinyes, que donen bastant vi, del qual se fabriquen aiguardents per lo comerç a altres poblacions.
Se conten en Igualada catorze fàbriques de sombreros, vint-i-quatre fàbriques de llana, quatre de seda, cinc d'aiguardents i una de sabó, amb lo que se fa notòria l'aplicació de sos naturals.
Lo poble de Caldes d'Estrac o Caldetes dista una hora i quart de la ciutat de Mataró a la part de llevant i mitja hora de la vila d'Arenys de Mar, també a llevant. Queda situat a la vora de la riera de Caldes, porció de cases a la vora del camí de la costa, prop de les platges de mar, veïnes al pont, davallada de la carretera, últim poble que és lo de Caldetes del bisbat de Barcelona, i des de la mitat del pont, dret a les últimes cases, en la prosecució de la carretera dret a Arenys, comença lo bisbat de Girona. Les restants cases queden més amunt, alrededor d'un collat a tramuntana, amb la iglésia i rectoria. Sota, a la vora de la riera, són los banys, fins a vuit, i la casa dels banys, a on se trobà a la prodigiosa imatge de Maria Santíssima del Remei de Caldes, que se venera en lo altar major d'aquella iglésia.
Tal poble queda circuit de muntanyes i a la part de llevant, sobre, és lo castell dels Encantats, que és un torreó rodó com de moros amb merlets, circuit de muralla. Lo poble de la part de dalt és pujada, i baixada en certs paratges, ràpida, empedrada i lliscosa, i lo restant pla, que forma un carrer i plaça amb alguns hortets per allí cerca, veïns a la riera.
Les cases són blanques les més. La gent, tant hòmens com dones, vesteixen a la marinesca. Les cases són: la de Subiràs, vulgo del Sargento, de les millors en lo carrer de Dalt; més amunt, casi sobre d'esta, és la casa d'un tal Busquets, amb un gros torreó al costat, més alta vistes totes les demés cases; a l'altra part del carrer, en seguida de casa el Sargento i demés cases fins a la penúltima, d'en Marc Camús, i altra caseta al costat, a on comença la baixada empedrada i prou ràpida fins a les cases de baix; i vora de la iglésia i rectoria, són frente de la de Marc Camús la casa gran i torreó, dita d'en Po de l'Horta, i en seguida per amunt, les de Cuxart i demés, fins a casa Saurí, que fa cantó a la plaça; i frente és la de Dalmau, en la que hi ha un sant Antoni de Pàdua en un ninxo amb vidriera al davant, que comunica la claror del dia dintre d'aquell aposento de casa Dalmau, des de la qual plaça i passades algunes cases de rengla, en seguida de casa Dalmau, una d'estes de Sans, casa pairal d'aquell senyor rector, s'ix a la banda esquerra a un caminet i, a un llarg tret d'escopeta, a una glorieta amb una petita capelleta al mig de Santa Bàrbara, des d'a on se descobra lo mar a perdre's de vista, ciutat de Mataró, pobles adjacents de la costa i muntanya de Montjuïc a ponent, i a Barcelona un poc, per distar-ne Caldetes sis hores i mitja.
Los carrers de aquella vila són terra i arena sens empedrar. Dos places conté Calella, a saber, la del davant de la parròquia amb lo fossar i altra después d'un carreró al davant del frontis i plaça de la iglésia. En esta última, a on s'hi venen i compren la verdura i fruita als dematins, és casa Llupià, que és blanca de parets i prou gran. Al davant d'esta casa és l'hostal i de cantonada a un carrer travesser al llarg, que és lo principal de Calella. A un racó de plaça lateral de l'hostal és casa Pla, que són botiguers, per consegüent tenen tenda de robes i tenen lo correu. La casa de Zagarriga o dels senyors comtes de Crexell és a l'últim de la vila. Cerca de la parròquia, a l'altre costat, en lo començament del camí que va al convent dels caputxins i vila de Pineda, detràs de casa Zagarriga, queden en terreno alt les capelletes de Sant Jaume i del Roser, distant alguna mitja hora cerca de Calella, al ponent, la iglésia i ermita de Sant Quirze, nova de pocs anys i hermosa per sa blancura de parets i clara.
Són patrons de Calella los gloriosos màrtirs sant Quirze i sa mare, santa Julita, celebrant-se en lo dia 16 de juny, i en aquella vila amb lluïdíssima festa, principalment en la iglésia.
La més gent de Calella, tant hòmens com dones, vesteix a la marinesca. Hi ha prou boniques cares de dones i minyones i alguns galants hòmens. No deixa de haver-hi oficis mecànics i demés necessari a la vida humana. No falta metge, cirurgià, apotecari, algun adroguer, però més de l'art de la mar i altres pocs de l'art de la terra, fàbrica de cordons en casa Costa, en lo carrer Llarg, etc.
La vila és sana i prou regalada d'aigua. Hi ha un astillero a la vora del mar, amb prou barques fetes i altres que s'hi fabriquen, i un fortinet amb algun canó muntat per defensa de la costa.
En les immediacions de Calella, en el descenso des de la carretera, baix al pla de Calella, anant-se cap a Sant Pol, queda una atalaia del temps dels moros, a hechura d'un torreó rodó, i en altres temps hi havia hagut un convent de templaris, vui dia extingits.
Los carrers de nomenada en Mataró són estos que he notat; lo camí Ral no menos, que inclou la iglésia i col·legi dels padres de Santa Anna o escolàpios. És recte fins a les últimes cases d'eixida de Mataró, per anar-se dret a Sant Simon. La Rambla queda detràs dels escolàpios, amb vistoses cases a dreta i esquerra o a una part i altre, inclosa la nova iglésia dels referits escolàpios, traient a la Rambla son frontis amb una bella portalada amb molt treball de arquitectura i escultura, quedant lo demés tosco, amb un òvul sobre del portal de dita iglésia de Santa Anna i dos finestrals col·laterals. Lo cimbori és de hechura ochavada, treballat a la romana amb lluminars en tot son voltant, delineades de colors les pedres, i la cúpula sobre a manera de mitja taronja, prou alta, de color verd de llangardaix, amb un curiós panell sobre, havent-se estrenada tal nova iglésia en lo any 1789 o principis del de 1790. Dintre és molt hermosa, amb iguals capelles i altars, que se van fent nous, d'estos lo altar major, interinament de perspectiva o pintura, de la qual, per constar lo demés en l'última relació de mon passeig a Mataró en lo mes de juliol de l'any 1790, no ho repetesc aquí, sí sols que la iglésia sembla, si bé que no tan llarga, a la de la Mercè de Barcelona, blanca, límpia i clara tota ella.
Al davant de la fatxada a la Rambla queda una plaça, prou incomodada per sa molta arena o sorra, de la qual abunda tot aquell tros de rambla fins a l'entrada a la riera per lo portal de Barcelona. A la vora de la iglésia, en la mateixa Rambla, són les aules dels col·legials i estudiants, amb un carrer ample al costat del col·legi de aquells padres, que trau des de la Rambla i costat del portal de Barcelona al camí Ral.
Al mig de la Rambla hi ha una o dos files d'arbres i una creu de pedra amb sa peana curiosa, nomenada la Creu d'en Ramis, entrant-se des de la Rambla per lo portal de Barcelona al passeig de la Riera, així mateix com la Rambla, fora de ser més estreta i les cases més altes, quedant a la part dreta a l'entrada a dita riera los carrers de Barcelona, d'en Pujol, d'en Palau, carrer Nou al costat d'una font, que fa cantonada a dita riera, i sobre de la dita font hi ha una capelleta amb un sant cristo, seguint des d'allí un carrer prou ample fins a alguna travessia i eixida a la plaça i iglésia major, lo carreró i lo carrer de Bonaire.
A la part esquerra de la riera, frente del carrer de Bonaire, és lo carrer d'Argentona i més per avall lo de Sant Josep, a on és la iglésia i convent de Sant Josep de carmelites descalços. I més amunt d'est carrer o per allí cerca, la iglésia i convent de monges de Santa Teresa o carmelites descalces, finint est carrer amb lo portal dit de Sant Josep. En la Rambla, a la mateixa mà, queden los dos carrers de Santa Teresa i de Santa Marta, casi frente de la Creu d'en Ramis o per allí cerca, en seguida d'aquelles cases. Lo carrer d'Argentona, que és molt ample, amb lo portal d'Argentona, que divideix en dos mitats a aquell carrer, amb dos fonts. A un costat de dit portal d'Argentona, a la banda de la riera, és la font de Sant Roc, amb un sant Roc pintat de rajola de València, si en això no m'equivoco, i de cert esculpides unes lletres en la pedra de la mateixa font a on són les aixetes, que diuen: «De la font de Sant Roc aigua prendràs i, presa, la tancaràs», amb las xifres de l'any 1782. I detràs d'esta, la font de Sant Domingo, amb unes lletres esculpides que diuen: «Pren, beu i tanca», amb las mateixes xifres.
La casa de més nomenada és la de Falguera, que, a més de ser gran, l'adornen unes belles galeries que circueixen per detràs la casa d'aquells senyors, pintades al fresco a la vista de l'hort, al ponent. Serveix de sostre a la dita galeria de cap a cap un frondós parral impenetrable per l'espesura de sos pàmpols casi als raigs del sol en lo temps rigorós de l'estiu. Hi ha un jardí, que s'hi passa des de la galeria a peu pla, a modo d'un parterre, que fígura sos bonics dibuixos matisats de vàries flors, amb un gran sortidor o safareig a baix prou fondo, dins del que hi ha peixos i alguns de grossets, havent-hi un petit sortidor a l'últim del Jardinet de dalt. Des de lo safareig gran continua una gran horta amb bells caminals que la hermosegen, amb molta fruita i arbres, incloses en dita horta dos casetes de masovers dels senyors de Falguera, que la cuiden, i també del gran fruiterar dins del recinto. Tornant a la descripció que he fet de la galeria, noto que a més de les pintures al fresco està sentat sobre de sa bóta una estàtua del déu Baco fet de pedra, dins de un ninxo, per remate de la galeria.
En quant a las produccions del terreno d'Esplugues, són les més abundants, a pintar bé la collita, de vi i d'oli, per ser la major part vinyes i oliveres plantades, alguns arbres garrofers i figueres. De blat i llegum se'n cull una mediania, com i també dels demés grans, si les anyades van bones.
Se descobra des de casa de l'autor, a ponent, com també de tot lo terme i poble d'Esplugues, les muntanyes de tota l'altra banda del riu Llobregat, amb los llocs de Santa Coloma, sota de la muntanya, i ermita sobre de Sant Antoni i en seguida, àzia a mar, lo poble gran de San Boi, amb lo convent un poc apartat àzia Santa Coloma dels pares servites; la torre de Castelldefels a la vora del mar, amb los llocs de Castelldefels, Viladecans i Gavà. A migdia, lo mar des de Castelldefels a Montjuïc, amb los pobles en tota la gran planura, dit lo terreno de marina per ençà de Cornellà, Prat, Hospitalet, amb moltes torres i pagesies disperses. Al llevant, la torre de l'Hospital i cases de l'arrabal d'Esplugues, amb la muntanya de Sant Pere Màrtir, no descobrint-se a la ciutat de Barcelona des de casa i demés de per allí, per ser en paratge fondo, qual queda entre Sant Pere Màrtir i la torre de l'Hospital, veient-se un poc a Montjuïc des de casa Cortada i la torre nova d'en Rusàs entre orient i migdia. A tramuntana se presenta distant un quart de hora d'Esplugues una cordillera de muntanyes fins casi a unir-se a la més alta de Sant Pere Màrtir, dita vulgarment la muntanya de Puig d'Ossa.
En quant a l'entrada al monestir, hi ha una gran plaça o pati prou capaç i sobre del primer portal, pel que s'hi entra, hi ha una miranda quadrada, la que fineix amb forma piramidal, i la teulada envernissada de vàrios colors. Hi ha altra torratxeta amb cucurulla i dintre queda sostinguda amb dos travessers l'única campana grossa de la iglésia, prou fina de sonido, pel to de la segona campana de la iglésia del Carme de Barcelona, que a son torn la toquen los monjos per senyalar al cor en son reso o cant. Hi ha altre campanar cerca d'est, que és lo del rellotge, de color de mangra o vermell, les parets en quadro i los arcs en semicírcul, que aguanten a les campanes d'hores i quarts, així mateix pintats per la uniformitat.
Les funcions de la iglésia i modo de celebrar lo sant sacrifici de la missa és tot diferent en las ceremònies de les dels capellans i frares, exceptuats los dominicos i carmelites calçats, que tenen alguna variació. Lo treball fort i penós que tenen los monjos de la cartuxa, a més de las mortificacions que en la regla professen, és la psalmòdia casi contínua i, per cantar-la amb to prou alt, molts, no permetent-los-ho la salut continuar aquell sagrat institut, han tingut d'eixir-se d'aquella religió cartusiana.
En la iglésia no hi ha més que lo altar major, reduint-se amb una mesa, sant cristo i candeleros, i dos altarets col·laterals fora, en lo cor dels llecs. Tras de la mesa de celebrar lo sant sacrifici de la missa, com quedava anys atràs en la iglésia de Santa Mònica en Barcelona, també així mateix hi ha una capella vestida de excel·lents pintures i quadros. La sagristia queda adornada de rics paraments d'altar en los armaris, de sants de plata, reliquiaris, calcers, candeleros, etc., amb les vestidures sacerdotals.
Lo monestir de la cartuxa de Montalegre està situat a la falda de una muntanya molt frondosa de arbres i boscos, amb algunes vinyes.
És lo convent prou gran, espaiosos claustres i llargs, a on són las celdes dels monjos i cada u té son hortet a l'eixida de ses celdes. Hi ha capelles amb sos altars separades de la iglésia per allí per celebrar-s'hi misses. Al costat de la porta d'entrada a les celdes hi ha un petit ninxo amb sa porteta, en el que se'ls posa lo menjar i beure a cada monjo, i correspon al dit ninxo dintre de cada celda, a l'igual de la paret, un armariet, i, baixada la tapa, lus serveix de taula per menjar, amb lo que cada monjo menja sol menos los diumenges, que mengen tots en comunitat, no sé si també en totes les festes.
Lo superior dels monjos de la cartuxa és lo pare prior. Vesteixen dins del monestir hàbit blanc de llana amb la cogulla de lo mateix, y quan ixen fora del convent, sobre d'est hàbit i escapulari blanc, cobren-se amb capa i cogulla negra. Lo casquet lo duen de llana, blanc, los caps pelats i un petit cerquillo, i així mateix los monjos de Montserrat, Poblet, jerònims i demés monacals. Observen amb tota exactitud la regla austera de son patriarca i fundador, sant Bruno, portant tots un cilici de cerdes de cavall com escapulari sobre de la carn, mortificats en tots los sentits i en lo de no poder parlar sens llicència del prior del monestir. Los monjos mengen de peix i ous tot l'any. Los llecs porten barba llarga, hàbit pardo i una com mitja casulla de llana blanca.
Hi ha uns altres claustres en seguida dels referits, en los quals al mig és lo cementiri dels monjos. En quant a la iglésia, és mediana, sent lo cor sobre terra ferma, havent-n'hi altre més petit al mateix igual, separat del principal, per los llecs.
Cervera, ciutat antigua, de 3.760 persones, queda situada en un collat algo eminent tota ella, excepto lo convent i iglésia de Sant Francesc, que, amb algunes poques cases, són al pla, un quart d'hora que distaran de la ciutat, a la vora de la carretera principal que munta a la referida ciutat, i forma l'hechura com de una ferradura.
Conté dintre de son recinto a la famosa universitat, en la qual se estudien les lleis i cànons, i en lo dia de Sant Lluc s'obren los estudis, havent-hi insignes catedràtics habitants en la dita universitat, lo senyor canciller, los badells i demés empleats en ella. La capella de la Mare de Déu de la Concepció, lo teatro major, la peça d'exàmens, la llibreria, amb les demés oficines, patis i zaguans, són règios, devent-se a la memòria del difunt catòlic rei d'Espanya Felip V, la qual universitat, que existeix des de lo any 1718 en Cervera, era antes en Barcelona, en lo quartel de la Rambla nomenat dels Estudis.
Queden dos grosses campanes dins d'aquella universitat, principalment la que està col·locada dalt del campanar nou, que és molt grossa, el qual edifici és tot de pedra picada, d'hechura quadrada amb balustres de pedra i cúpula de fusta faxada de plom. Tot aquell edifici és sòlido i majestuós. La faxada de la universitat té cinc-cents seixanta-quatre palms i quatre-cents quaranta-sis de fondo, quatre torres, una a cada cantó de la universitat, i dintre, la del rellotge; vuitanta-i-quatre columnes, tres grans patis i altres singularitats que la fan molt recomandable.
En quant al clima de Cervera, és saludable però moltíssim fred en lo hivern, i lo terreno, encara que ben cultivat, sols produeix un poc de blat, vi, poc oli i alguns llegums.
S'entra a la població per set portals i té carrers regulars i límpios, sent lo carrer Major tot ell molt ben empedrat, que ix a la plaça de la parròquia en la que se venera lo sant Misteri de tots los fiels, majorment dels cerverins. La iglésia és tan vella com que amenaça ruïna, ni tampoc molt capaç. Famoses dalt d'aquell campanar de la parròquia, les dos campanes, lo Timbau i lo Sant Major, per lo molt grosses, que les ponderen los cerverins.
Hi ha altres tres places en Cervera, compresa una d'estes, que se diu de Santa Anna, per haver-hi una capelleta. En la dita plaça és casa Vega, que és bastant gran.
Mig quart distant d'esta torre és, a la banda de llevant, lo poble gran de Badalona i la casa molt antigua de Pinós, immediata a la iglésia parroquial, amb un molt gros torreó a un cantó de dita torre de Pinós o dels senyors marquesos de Barbarà, a la part de mar per defensa dels moros de la costa, havent-n'hi diferentes altres, amb sos contraports i atalaies, en seguida de la carretera de la Marina i en algunes cases de les muntanyes envers lo monestir de monjos de Sant Geroni de la Murtra, convent de monjos de la cartuxa de Montalegre i poble de Tiana, contigua la torre dels tals monjos de la cartuxa i granja nomenada el Mas Ram, i la torre o casa de camp cerca de don Carlos Sanromà, cavaller de Mataró.
Al costat de la torre de Pinós és la iglésia parroquial, de pocs anys nova i bastant capaç, sols que no té crucero ni cimbori o cúpula. Casi recién acabat és lo campanar al costat de la fatxada de la iglésia, encara tosca la paret de dita fatxada, per no ser allisada la paret des de sobre de la portalada fins al capdamunt; així mateix lo òvul del cor de la iglésia, encara tapat; i lo campanar, vist d'aquell costat, queda així mateix desproporcionat en sa notable elevació i lo tan prim com una bitlla, faltant lo desobre del curull, ja llestos los tres altres costats de campanar, de hechura ochavada, i llis de la pedra. Hi ha en ell quatre finestrals iguals: los dos vàcuos per ara, a la part de migdia i tramuntana, i dos amb les dos campanes prou grosses i fines, la grossa que es diu Anastàsia, a la banda de ponent, i la mitjana a la banda de llevant, que se pujaren dalt a aquell campanar i se guarniren en los finestrals per poder-se ventar i tocar en lo mes de setembre de l'any 1786, i dos o tres anys que se havia començada l'obra d'aquell campanar, sent antes les dos campanes amb altra més xica, que tocava los quarts del rellotge i la grossa les hores, en altre campanar interino d'una paret de rajola quadrilonga de dos estats d'home, aguantades entre dos com pilars de la mateixa paret a un costat d'iglésia des de que se començà, a la part de l'hort de casa Pinós.
En Badalona queden tres places: la primera al pla de la parròquia, después de baixats alguns graons frente, i de la torre de Pinós; l'altre al detràs de la parròquia, al costat de la rectoria, que la circumdeixen casetes, les més de pobre gent i de l'art de la mar, que és la major part; i l'altra plaça és veïna a dos carrerons o travessies que trauen a la mencionada plaça i iglésia, sent a l'altra part lo cementiri i, espatllat ja o enderrocat, aquell tros de campanar interino, suposat ja no servir ja.
Les places destinades per la compra i venta de la verdura i fruita són: lo Born, a on és gros lo aplec de gent d'ambos sexos, tant de pagesos com de dintre ciutat, de marmanyeres i venedores de verdura i fruita, principalment als dematins, havent-hi per allí tendes d'arengades, de formatges i altres coses; prop d'allí és la Pescateria, quant [de vegades] abundant de qualsevulla casta de peixos i pesca salada, quant [de vegades] no tant, emperò sempre abundant de gent de l'art de la mar, pescadors i pescateres, venedores de peixos, sens estos molts menestrals i menestrales a comprar peix i altres per veure los peixos i a les persones passejant-se per la Pescateria i per el Born; la plaça Nova, lo tros de la Rambla àzia al Pes de la Palla i la plaça de l'Àngel són destinades per lo mercat de fruita i verdura.
Tornant a la plaça Nova, ve de frente lo carrer dels Arcs, que és ample per dos cotxes i té prou botigues de menestrals i algunes cases de senyors i ix a la plaça de Santa Anna, la que és llarga i ampla per sis cotxes de frente, en la que hi ha prou cases de senyors, sent les més memorables la del comte de Peralada, Besora, Amat, Marimon i Tarré.