Arola Editors (Tarragona), 2002
L'un seguint a l'altre, guiats pels de la terra, davallàrem amples graonades, seguírem rutes tortuoses, no cessant nostres exclamacions admiratives quan lo que se'ns figurava impenetrable rocam apareixia al ser-hi a prop mansa i tranquil·la fàbrica burgesa, quan impressionats per sorolls espantosos d'aigües que devien saltar d'allà dalt de la negror, regoneixíem que els sorolls eren produïts per la vessant d'una resclosa que l'enginy humà havia llavorat per a aprofitar-ne la força. Davant nostre s'aixecaven arcades gegantines... «És lo pont, lo pont vell»; digué un dels acompanyants, «de nit sembla molt gran, ja el veurà demà de dia.»
I al dia següent lo vegérem; era el pont mitgeval assentat sobre runa d'altre pont més antic. Lo Cardener passa per sota ses arcades, lo Cardener que a la llum del sol no ens produïa impressions fantàstiques, que es mostrava tal qual és: corrent d'aigua de mena ben catalana.
Lo Cardener, comparat amb rius que solquen altres terres, és un regueró; mes ell, amb ses aigües no gaire abundants, treu, como los catalanes, de la piedra panes; s'enginya per a engegar rodes que accionen eines de tota grandària i força, dóna feina i pa als treballadors urbans, fruita i fruits als qui conreen la terra, permetent-se encara el luxo que per aquí ens permetem tots: després de treballar, després d'activar energies, lo Cardoner se fa més o menos floralesc, passant-se la fantasia d'embellir lo terrer, escorrent-se enjogassat per entre tallades roques, saltant esbojarrat i feréstec d'un cingle o un gorg i més avall fent-se el sonso dintre enclotades basses, i després se fa el pagès dintre emparedats enjubs i cansat de saltar, treballar i córrer se torna idíl·lic com ho fou a sa naixença, allà dalt, prop de les muntanyes de gemma, i llisca frescal per entre joncs i vimeteres, satisfet d'haver viscut, murmurant sorollets tendres que volen dir: «He nascut en paratge humil, he treballat sempre i ara me'n vaig reposat i content a perdre nom dintre les aigües de l'hereu Llobregat que em portarà, anant-hi ell també, a la grandesa que tots los rius ambicionem: a l'alt ofici d'ésser Oceà.»
A les vuit teníem cita amb los companys i un cop reunits anàrem a visitar monuments, llocs notables.
Primer de tot la catedral... lo Leviatan que durant les hores de la nocturna passejada tan fantàstic efecte produïa per damunt de la ciutat dormida. Llavors l'efecte produït fou d'admiració, d'encís. La catedral manresana, interiorment tan pura de línies, a l'exterior tan majestuosa, l'esplanada on s'aixeca, lo que d'allà dalt se veu i s'endevina per los horisons confosos, lo Montserrat davant, lo de prop, lo de lluny, produeixen un conjunt d'impressions que m'estranya no hagi sigut cantat dignament per cap poeta de la terra.
Molt sincerament confesso que no havia vist encara a Catalunya cap lloc que més agradables sensacions me produís. Si d'allà se vegés la mar blava, aquella esplanada i altra que jo en conec a Tarragona serien les dues mirandes més hermoses de la nostra terra.
Era diumenge i havent oït missa, anàrem a visitar aquell edifici que de la miranda es veu i que per sa peculiar arquitectura s'endevina ha d'ésser casa de la Companyia de Jesús.
Amb la impressió fonda i emocionant que causa sempre la presència real dels sitis on han viscut sers superiors, recorreguérem devotament la iglésia, aquell llarg corredor on en pintures ingènues són retratats tots los hèroes i sants de la portentosa família que el gran sant espanyol féu eixir de diverses nacions, d'entremig de societats i classes distintes, per a defensar fins a la mort los sublims principis cristians de la igualança humana, de la caritat individual, de la submissió, la humilitat, l'espiritualisme.
Trobant sols a mancar en aquell siti un monument grandíós fora la iglésia, dalt d'un soberg turó, que digués a propis i estranys: «L'Ignasi de Loiola que per nosaltres és Sant Ignasi fou també un gran home, en lo sentit històric, un paladí portentós, més transcendent i digne de veneració que no pas aquell Martí Luter qual feixuc monument de Worms és una protesta de la Balma Manresana.»
Feta amb reverència la mística visita, davallàrem al fòrum manresà i prenguérem cadira en l'assentada final de la Unió Catalanista a quals aspiracions, si han d'ésser profitoses per l'estimada terra nostra, vulguen donar protecció la Verge de Montserrat que d'allà dalt nos oïa i lo gran sant pamplonès qual esperit engendrà tals muralles socials.
I després de les emocions artístiques, espirituals, patriòtiques, de la jornada, vingué l'esplai d'un dinar amb companys que d'ara ençà són ja nostres amics i, terminat lo dinar i apagat lo soroll dels gots que trincaven a la prosperitat de Catalunya, prenguérem lo camí de la tornada dient a l'estrènyer tantes mans amigues: «A reveure! Visca Manresa! Visca Catalunya!