Editorial Selecta (Barcelona), 1954
De la Quart, camps a través, per entre sembrats, feixes de regor i frondosos alzineres, hem saltat a Vilada, que és un poble tan regalat de fonts salutíferes i d'unes pinedes tan superbes i teatrals que dubto que puguin tenir parell en tot Catalunya; hem enfilat després la carretera dret a Borredà; hem tramuntat la serra fins al Castell de l'Areny i hem fet una escapada a Sant Jaume de Frontanyà, agrest i salvatge però perfumat i guimbós com un penjoll de maduixes; hem arreplegat, tot passant, un feix de contalles i relacions testificals de les guerres dels carlins que ens han fet reviure en tota la seva bravesa i en el mateix terreny de la història la figura terrible i poemàtica d'En Savalls; hem entrat, mentre nevisquejava, al poble d'Alpens, que és un lloc que encara serva un aire tosc i primitiu de cosa de rondalla, i aquest matí per fi, a primera hora, hem fet parada a l'hostal del Collet, on hem esmorzat una suca-mulla de sopes amb llet i una bona graellada de costelles d'anyell, tan tendres, que es fonien a la boca com bolados.
El Ford, com si no esperés altra cosa que tenir-nos asseguts damunt el clin dels seus coixins, s'estremeix de delit i surt disparat carretera enllà, la qual, al cap de poca estona, travessa de mig a mig la bellíssima Baga de Calderó. La Baga de Calderó! Heus ací una altra meravella que encara resta inèdita per sort i delícia d'aquest tocom inefable del Lluçanès. A l'altra banda de la Baga, la carretera es redreça i s'afua vers una sarda pelada; trobem l'hostal del Vilar, destrillem el camí i, a mà esquerra, enfilem planerament el llom de la carena de Montorro. Al cim de tot, sobreeixint com una tofa clara de la jocunda verdor de les pinedes i bardisses que el sustenten, hi ha els Munts, la silueta del qual, fina, airosa i fulgent, s'albira com un far des de qui sap quantes bandes. I en una estricada, com aquell qui s'adelita passejant per un parc tot travessant bosquets xops de tendror i aglevats de forra sedosa, i veient peonar al nostre davant escamots de perdiganyes, arribem al peu de la rampa que puja al santuari.
Descavalquem... Vull dir, deixem el Ford i l'amic m'agafa del braç, em guaita fit a fit i de seguida acluca els ulls d'una faisó que em dóna entenent que va a engaltar-me quelcom de molt important. Però, no li surt, i amb aquesta disposició ens posem a caminar en silenci, atenyem la miranda del santuari, donem un repàs a l'immens panorama que reposa ple de majestat a tot el volt de l'horitzó, i en acabar l'amic, tot rosegant un brotet de galzeran, obre la boca, torna a cloure les parpelles i em diu:
—Jo estic, i ningú no m'ho traurà del cap, que la plana de Vic i la terra del Lluçanès serien dues coses gairebé idèntiques si no fossin tan distintes. Què us en sembla?
Doncs, em sembla que està molt bé. No hi tinc pas res a objectar, ja que això mateix estava pensant jo mentre esguardava embadalit els dos retaules parions de les dues comarcades veïnes, i l'amic maldava per formular la seva aparent paradoxa. I, si no, guaiteu i digue-me si des d'ací dalt la terra del Lluçanès no és talment un duplicat, un trasllat autèntic de la plana vigatana fet amb els mateixos materials, amb els mateixos traçats i el mateix estil sobri i contingut, però segur, precís i elegant. La substància fonamental d'ambdues terres germanes, la carnadura llur, el muntatge i el pòsit racial que hi ha al fons de l'una i de l'altra, són coses que sorprenen immediatament per l'admirable identitat amb què es manifesten d'una manera sensible.
El meu amic, en un rampell letígic, em fa callar, acluca els ulls més fort que mai i exclama :
—Això mateix. ¿No tenim a tot arreu el casino de dalt i el casino de baix, el «coro» d'amunt i el «coro» d'avall, l'envelat de dalt i l'envelat de baix? Doncs, jo estic, i ningú no m'ho traurà del cap, que la terra de Vic i la del Lluçanès són també com si diguéssim la plana de baix i la plana de dalt...
Potser sí. Aneu a saber... Altrament, el sol ja pica i és hora d'acomiadar-nos i d'anar-nos-en cadascú pel seu cantó. La ruta que encara em toca de fer avui és llarga i envitricollada. Us la vull assenyalar amb la punta del dit damunt l'abrilera campada lluçanesa: Perafita, veieu; Sant Martí del Bas; al lluny, com una mata de malva, Prats de Lluçanès; a la seva espona el gargot del castell de Lluçà; més ensota la pàl·lida bigarraina de les casetes d'Olost...
L'amic m'allarga la mà i encaixem.
—Vaja, adéu!
—Alerta a bolcar!
Ell munta el seu Ford i l'engega rost avall, pel mig de la pineda, tot saltant i botant com un poltre salvatge. Quina melangia en trobar-me sol! El vaig seguint amb l'esguard i, quan el perdo de vista, aixeco instintivament els ulls al cel. I aleshores, sobre la massa luxuriosa de la baga i al fons de l'horitzó puríssim, surt de sobte la visió dels Pirineus, tots blancs i resplendents, com la decoració més fantàstica, més prodigiosa que us podeu imaginar.
Quan el camí s'enfila damunt el clot de la Bonica i atalaieu els boïgots pàl·lids i arraulits de la Torroella, com respireu a plaer, com se us eixampla el cor!... De seguida, sortint d'aquell malson inenarrable, el cel, dalt del badall del cingle, se us apareix tot ras i blau; el sol us escalfa la sang i el conhort de l'alegria us retorna com un vi cordial.
Ei!... Ja trobem una capella, ja som a la ziga-zaga de la darrera pujada de la Mola, ja veiem aquell canó de bronze que els carlins de Sant Llorenç hissaren a pes de braços des del fons de Vilamala, ja ens surt, com un colomí, la caputxeta blanca del campanar del santuari de Lord, ja arribem a una placeta i ens deixem anar mig magolats en el pedrís del portal de l'església. I aleshores, En Torras, com si es desencantés, obrí la boca i exclamà, guaitant-me fit a fit, tot seriós i commogut:
—Sublim, noi; senzillament, sublim!
Quin toca-son! Ja és gran dia. El brandar d'una campaneta m'ha despertat, que, si no, encara dormiria saborosament. En saltar del llit m'ha semblat tot d'una que el silenci d'aquestes muntanyes, tan soles i vernes i tan llunyanes de tot arreu, m'amarava el cos com un bany tebió i perfumat. Un bany de silenci, en el qual l'esperit se us arrosa i es dissol com un terròs de sucre candi, és un plaer inefable. Sentiu un descans tan dolç després; tan perfecte... Mentre em vesteixo, el paisatge que crepita com una xera part defora de la finestra de la cel·la, oberta de bat a bat, em fa unes alegres babarotes. Ja te'n vas?, apar que em digui. Sí, me'n vaig. La temptació és forta, però és hora de sortir d'aquesta estranya encantaria i tornar al món.
El món... Que n'és de lluny, d'ací estant!
Ara tornem a notar aquell mateix fenomen d'isolament absolut del qual parlàrem en travessar els alts planells grisos i desfregats de la Segarra. Però així com en la Segarra la vida us fuig davant dels ulls i tot se us transforma en ombres irreals i en miratges fantasmagòrics, aquí, per contra, la llunyor és quelcom metafísic que us intercepta el pas del temps, que us envolta com si us tingués tancat dins d'una torre de vori i que us separa tan infinitament del món dels homes que, quan intenten girar-hi l'esguard, tot just arribeu a albirar-lo com una coseta trista, corrompuda i atrotinada.
El guardià del santuari, un capellà garlaire i aldufer, ja ens té amanit l'esmorzar, i, en acabat, després de la nostra darrera visita a la bruna Madoneta de Lord, ens acomboia una bona tirallonga de camí. A mesura que ens acostem al cèrcol de la carena de la Mola, els pics bigarrats de les muntanyes de la rodalia van sortint d'un a un tot al volt de l'horitzó.
—Alça; ja comenceu a ballar la sardana? —diu el capellà palplantant-se tot cofoi davant la immensitat del panorama.
El far de Calanans! Com més va més trobo que aquesta visió de la costa empordanesa té una gran retirança amb la que ofereix, des de la mar, la costa Nord de Mallorca, entre Sóller i Alcúdia. Aquella, però, és més imponent i superba. No té l'idil·li i la tendresa d'aquestes puntes i caletes minúscules com valves de petxina ni aquesta carn molsuda i sucosa dels pujols i comellars que fan de geniva al roquetam de la ribera de la Costa Brava. Així i tot, aquesta i aquella són germanes bessones. Àdhuc els noms geogràfics, la paremiologia dels accidents, els punts de vista de cada bocí de panorama, les variants de la llum i la forma i colors de les enasprades timberes tenen una semblança admirable.
Per fi atenyem un revolt rocallós i enasprat i aleshores ens aturem amb un sobtat moviment de surt. De surt, sí: Sant Pere de Roda! Aquí el teniu... La seva aparició ha estat ràpida, insospitada, i tan magnífica, que m'ha deixat estupat. No m'esperava trobar en aquest àrid plegó de la Verdera una visió tan imposant. Gairebé diria que tinc por... M'hi acosto a poc a poc, mig encongit, una mica a repèl. ¿Quina mena de misteri deuen guardar aquestes ruïnes? Les torres quadrades, airoses i enèrgiques; els murs robustos i severs; els negres finestrals buidats en la blancor crua del llenç de les parets; els arcs i portalades, les columnes i merlets que retallen com una blonda de cristall la forta blavor del cel, llancen un baf terrorífic de silenci, fan uns posats basardosos de desesper, tenen la forçada immobilitat d'un cos viu clavat i agarrotat a les entranyes de la roca dura. M'hi acosto esporuguit... Jo em pensava trobar un munt de pedruscall i de desferres capolades i tombades a la intempèrie, i heus ací que això és un gegant, tot malmès, sí, però ple de braó i de coratge, superb i altiu encara, malgrat l'esgarrifosa llançada que el temps i la barbàrie li han deixat oberta al mig del cor.
Allò que més imposa d'aquest magne monument és, tal volta, la blancor marmòria de la seva faç serena i el perfil pulcre, delicat i brillant que li donen les aures salobrenques de la verdosa mar empordanesa. És el mateix fenomen de misteriosa paüra que experimenta el viatger en acarar-se per primera vegada amb les patètiques ruïnes del Partenon. La llum del cel de l'Àtica, com també aquesta del cel de la península de Cap de Creus, té una diafanitat tan pura, que les masses i volums submergits en ella agafen uns relleus fantàstics i desprenen unes ombres blavenques i dolces que tot just llepen la terra. En la sina d'aquesta llum verge i sedosa les velles ruïnes, mentre hi hagi un carreu que s'aguanti a flor del sol, no moren mai, no són mai cadàvers abandonats a la fúria dels elements. Semblen cossos invàlids que serven l'ànima ben viva i forta. Per això la seva tragèdia us dóna aqueixa gran esgarrifança, que, com ara a mi en aquesta solitud, us nua el cor i us atralla d'angoixa.
Aquest pujolet sembla que l'hagin posat a dretes en aquest lloc per contemplar la gran escena a bell ull i no perdre detall. I ara us diré quin es el llibre que tinc obert a les mans. ¿Quin voleu que sigui sinó la «Crònica» de Muntaner?
Ací hi ha, per exemple, aquest capítol... Hola! Què es això? Guaiteu cap a la banda del Pertús: sembla que una immensa furimó de francesos estampeixen de ferm per entrar, de tortes o de mortes, a l'Empordà. La nostra gent no els deixa passar... s'hi fa a cops de roc, a punyades i a mossegades. ¿Què deuen voler aquests francesos? Són la host del rei Felip, i compteu si en serà de formidable que, en atendar-se al Rosselló, s'han estès de Perpinyà fins al Boulou, a la frega del riu Tec. Però no tingueu por, per ara; no entraran pas. ¿Veieu els catalans, amb el rei En Pere, els seus barons i mainades com guarden els passos del Pirineu? Ben poquets són, és cert; però així i tot no es descoratgen. Són forts, són valents, són braus com feres...
Què s'esdevé, ara, dalt el coll de la Maçana? Tot d'una s'hi ha armat un gran brogit i una cridòria terrible... El coll de la Maçana és aquell portell de la ratlla de les Alberes, sobre mateix de l'ermitatge de Sant Quirze. De cop, també, la nostra gent que barra amb llurs cossos el coll de Panissars, s'esventa a córrer serra avall, tot cridant enfellonida: «Traïció, traïció!» Sí; la traïció és ben certa. Anit passada, dos frares d'Argelers han menat el rei Felip per una amagada sendera que va a sortir dalt la Maçana... Guaiteu, quina negror de francesos! Déu ens valgui... Ja s'aboquen a la carena, ja tomben cap ací com la torrentada inflamada d'un volcà. Què serà de nosaltres, dels nostres pobles i de la nostra terra benamada!
El rei Felip...? Ja el veig. És aquell genet que ara davalla tram-tram, per la costera de Sant Quirze... No somnio, no... Va satisfet, urcós i decidit. L'acompanyen els seus fills Felip i Carles; l'un és l'hereu de França, l'altre el nou rei d'Aragó, elegit pel Papa. No em feu riure...! Doncs, per aquest rei de cartó, per aquest «rei del vent i del xapeu», es fa, precisament, tota la festa. Alto, alto... ¿No us ho deia? ¿Veieu aquell home maixant i esprimatxat que cavalca en una mula blanca costat a costat de Carles? És el cardenal legat del Papa, portador de la croada que ha de desposseir el nostre veritable rei, el nostre Pere el Gran d'Aragó. Això és una història que ja ve de qui-sap-lo lluny, sí, de llavors que el rei En Pere anà a conquerir Sicília, d'on amb quatre cops de maça foragità els angevins... Però, ai!, deixem-nos de contalles. Bon goig de fugir rabents d'aquest pujol i recular amb molt de compte cap a Girona, cap a Hostalric, cap al Vallès... L'enemic s'acosta i ja s'escampa pertot com un flagell. El «rei del xapeu» se'n ve dret a Llers per tal d'ésser ungit dalt el castell, amb l'oli sant que duu el cardenal, mentre la seva host va calant foc als pobles, als boscos i als sembrats i deixa arrasada i calcigada aquesta terra empordanesa, una hora abans tan bonica, tan tendra i tan graciosa...
I, on són, els catalans? Els catalans...? No tingueu quimera, no, que ja els tornarem a trobar. Ara, girem full i descansem una estona l'esperit. Em fan mal els ulls de tant mirar!
Fins a mitja tarda, sí. Pels voltants de les quatre —ai, hores batalleres!— sento al fons de la clotada veus humanes. Els moments són d'angoixa, però també d'agalivança. L'ós, arrapat a la soca del noguer, pega fortes estrebades a risc de fer-me perdre l'equilibri i rebatre'm daltabaix. Faig un crit d'auxili... i aviat compareix aquell mateix minyó més prim que una candela, el qual, en veure l'ós, pega un bot acrobàtic, se li dispara l'escopeta i es deixa anar a tomballons rost avall. La fera el segueix, sí, el segueix tot fent gambiroles i mostrant entre les dents el meu termos que lluu com un coltell.
I aleshores, lliure de tot perill, davallo de la meva talaia i amb quatre gambades em poso dins el dolç aixopluc de l'ermitatge dels Àngels. Hi arribo panteixant, encara que sencer. No dic groc com la cera perquè la meva cara és tota negra del sutge i de la carbonissa del bosc incendiat. Brava aventura, oi?
A la nit, mentre sopo a l'escó de la llar, conto a l'ermità la meva epopeia amb l'ós, i ell —l'ermità— m'escolta no sé si amb silenci o bé amb murrieria. Quan he acabat la contalla, l'home, llavors, obre la boca. Alto: la fera no és tan terrible com jo afirmo. Ell sap de cert que s'ha escapat d'uns saltimbanquis; ell sap com dos i dos fan cinc que la bestiola és mansa, domesticada i benigna per bé que bastant amiga de la broma i de la guimbarda. Això em fereix l'amor propi.
—Si és així com vós dieu—li replico tot picat—, ¿com és que ha empaitat aquell minyó amenaçant-lo amb el meu termos?
L'ermità es pica la pipa a la sola de l'espardenya, hi cala foc, xucla, llança una bona fumarada, acluca els ullets i em diu com aquell qui ho digués a la paret:
—Home... Jo crec que l'encalçava perquè li fes el favor de destapar-lo.
Abans de deixar el Far, doncs, aboquem-nos un moment a la timba pelada i vermella que sembla la proa d'aquest vaixell fantàstic de Collsacabra, i després, per dins d'aquests boscos frondosos i estarrufats de castanyers, enfilem el senderó que ens menarà a la vila d'Amer. Amer, veieu?, és al fons de la vall estreta i entapissada de verd, a la frega del Brugent i a sota el talús de la via del carrilet d'Olot. Té una plaça gran, quadrada, amb tot de porxades que la volten on es fan mercats, fires, sortiges i ballades...
Tot baixant per la baga, a la llum que esbandeixen les fullaredes de les tendres perxades de castanyers, ens vindran al pas la font del Petroli i la font Picant. M'agradarà que la tasteu, l'aigua d'aquesta darrera. No n'he trobada cap més de tan rica i bevedora. Després, per la vora de la sèquia, entre hortissos i bancals i planters de pollancredes, sortirem a les envistes de... Però, alto! No us ho deia? Escolteu, si us plau.
Fins ací arriba l'eco mig perdut de la música d'una cobla de sardanes. Oidà! Avui és diumenge i entrarem a Amer a l'hora saborosa del descans, de la bullícia i de l'alegria.
Em sorprèn, en llevar-me, la remor que fa la gent a baix a la plaça gran de Banyoles, i el fort aldarull que aixequen les botzines i els espetecs dels motors dels autos i camions que arriben i surten sense parar del portal de la carretera. A mig vestir, trec el nas al balcó de l'hostal. Un sol de tardor, esgroguissat i aigualit, tremola de fred sobre la tendror del paisatge i encén un pàl·lid faroneig dins els grumolls de boirina que floten per la fosca i corrugada superfície de l'estany.
Davant l'hostal hi ha un bell formiguer humà i una alegre vivor de barretines vermelles. Tothom xerra alhora, tothom va i ve, ningú no està quiet. Els uns baixen dels virolats autocars que fan la ruta d'aquests pobles gironins i empordanesos; els altres esperen que baixin per encabir-s'hi ells; unes dones, amb el fardell de la roba sota l'aixella, s'acomiaden plorant d'un home gros i panxut que duu un cabàs al cap amb tot de planter de bròquils; un capellà barbamec, el barret al clatell, el manteu entortolligat al coll i a la mà l'inseparable paraigua de llustrina, s'enfila com una llagasta al sostre de la diligència, s'asseu eixarrancat entre un escampall de coves i paquets; unes mosses se'n riuen des de la solana de la casa del davant; l'hostalera, jovenota i revinguda, tot és portar gots de vi i badalls amb botifarra als qui tenen mandra de baixar de l'auto o por de perdre el bon seient; els xofers, armats de regadores, vinga posar aigua als radiadors; una nena embotida dins un pelut jersei de color de pansa fa l'ànec silenciosament, abocada a la finestrella, mentre l'agutzil del poble, estantolat en la seva mangaleta, s'ho està mirant amb uns andamis peripatètics; la parella dels civils, asseguda al pedrís de cal graner, endrapa a corre-cuita un mos de pa i una fruita del temps; el fill del senyor Ribot, que ara fa d'adroguer a Girona, arriba tot d'una amb la seva trinxera enllustrada, el seu barret gris d'ala caiguda i el seu regany de mitjons de seda artificial; les dues noies de cal Trèmols, que se'n van a Olot a veure morir una tia conca i rica, acaben de donar el cop amb els seus magnífics abrics de pells de gat; d'un camió, uns homes descarreguen sacs de garrofes, carretells d'aiguardent, caixes d'espardenyes, llaunes de petroli i una colla de gàbies on van les feres mig dissecades d'un faquir que a la nit ha d'actuar al saló de l'Ateneu; arriba una tartana amb un floret bastant pansit i rebregat de cupletistes, que van fent «bolos» pel món com aquell qui acompleix una terrible penitència; al portell de la plaça hi ha un embús de carros i carretons que malden per entrar i sortir, els uns amb gàbies d'aviram, els altres amb bales d'alfals, o coverades de porcells o caixons de gasoses...
I bé; fa estona que hem deixat enrere la Salut, i ara, pel llom llis de la serra, ens acostem cap al Far, l'altre santuari que s'alça com un llantió a l'extrem oriental de la joliua mola de Collsacabra. I, què us diré? Us podria assenyalar, per exemple, cada una de les albirances del vastíssim i bigarrat panorama: els pessebres de Rupit i Pruit, els sots feréstecs de Querós i Susqueda, el poblet de les Planes i la seva cascada, l'ermita de Rocacorba i Nostra Dona del Mont, el serpentí que fa el Ter en travessar les Guilleries, la blanca bromera de la presa del Pasteral, Girona, Vic i aquells puntets diamantins de les barquetes que solquen el golf de Roses... Però no; ja ho hem anat veient tot això, a mesura que fèiem la ruta al llarg de l'esquena d'ase de la serra.
Sant Feliu de Pallerols, en aquest temps tardoral, creieu que és una delícia. Ara, amb la fresca i les pluges i el sol de color de carabassa, té un punt d'eclecticisme d'estampa alpina i de cosa nostra. Aquell riuet que he dit, el Brugent, li neix al flanc mateix dels murs, i de seguida s'endinsa amb un soroll d'estufets pel clos dels carrers i carrerics, mig penjats en la panxa carnosa que fa la mola de la Salut. La Salut és dalt, veieu?, quasi al caire de la carena i al cap d'aquest camí que hi puja des de la vila, tan dret i tibant que sembla un puntal que li empari l'estimbada.
Uns boletaires tresquen davant meu pel corriol enfanguitxat d'una drecera. En sortir de Sant Feliu, he deixat el camí per tal d'ajuntar-me amb ells i poder-los fer garlar mentre sotjo llur estranya humanitat. Però ells van callats i mújols i em miren d'esquitllentes amb uns ulls plens de verí. No em ve gens de nou, tanmateix. Aquest tipus de boletaire que surt arreu de la nostra terra a les primeres pluges autumnals i amb idèntiques característiques físiques, morals i àdhuc, diríem, criptogàmiques, és la cosa més repelosa, més isarda i malfiada que us podeu imaginar.