Edicions 62 (Barcelona), 1995
I amb aquesta melodia, venint l'hora i temps per lo Pare eternal ordenada, ixqué lo Senyor del ventre virginal de la mare sua sens dar-li nenguna dolor, deixant-la verge i pura segons David havia profetat dient: «Tanquam sponsus procedens de thalamo», car lo dit gloriós David véu en esperit com lo Fill de Déu eixia d'aquell tàlem excel·lent del puríssim ventre de la mare sua, vestit d'aquella nova vestidura de natura humana, com a espòs d'aquella.
I sant Miquel i los altres prínceps prengueren lo Senyor prestament perquè no caigués en terra, i adoraren sa Majestat amb profunda reverència i presentaren-lo a la senyora mare sua, qui amb goig infinit lo mirava, la qual l'adorà ans de tocar-lo, reconeixent-lo ésser son Déu i Senyor, recordant-se primer de la reverència divina que de l'amor de mare, amb tot que sens terme lo amava. I, prenint-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana prudència i reverència posà'l en la sua falda, i abraçà'l i besà'l estretament amb tendrea d'amor, com a fíll seu verdadere natural, i lo Senyor fermà los seus amables ulls en la faç de la sua santíssima mare, mostrant adelitar-se en aquella com a cosa a ell pus cara que tot lo restant del món. I, sens mitjà de llengua, l'ànima del fill i de la mare se parlaren de tan alts i secrets parlaments que no bastava enteniment angèlic a comprendre'ls, de què la senyora fon recomplida d'alegria tanta que estimar ni recontar no es pot.
I mirant i contemplant aquell petit cos, i veient l'excel·lent bellea sua, conegué ésser aquell del qual David havia dit: «Spetiosus forma pre filiis hominum», car era lo pus bell de tots los fills dels hòmens. I mirant aquella divinal persona tan tendra i tan delicada, i recordant-se que era passible i mortal, sentí en si la senyora mare tan excessiva dolor que tot lo cor li travessà, i especialment com lo sentí plorar de fred. I acompanyant-lo en son plor amb sobirana pietat, embolcà'l amb summa diligència, ajudant-li ses donzelles, car Diligència li donava los bolquers, Caritat los escalfava, Pobretat los estirava tant com podia perquè bastassen a cobrir los peuets del Senyor, i Pietat portava un drap que li fos posat damunt lo cap.
I, tenint-lo la senyora així bolcadet, lo Senyor deixà lo plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que l'estalviava del fred, i la senyora, prenint gran plaer del seu repòs, dix-li amb dolçor d'amor: «Tu qui terram palmo concludis involutus panniculis recreatus es», volent dir: «Oh, meravellós Fill de Déu! Vós, qui per la vostra gran potència i magnificència cloeu tota la terra dins la vostra mà: ara, vida mia, sou calfat i recreat amb aquests pobrellets drapellets.»
I prenia la senyora los peuets del seu fill, i calfava'ls amb les pròpies mans no havent altra manera de foc, i deia-li: «Oh, amor mia! La gran caritat i amor que haveu a natura humana vos fa sentir tant de fred i pobrea de roba! Oh, Senyor meu! I coneguen açò los hòmens, i estimen-ho, i amen-vos de cor, puix tant los haveu amat!»